Segueixo donant voltes a això de l'enquesta de Gesop per a el Periódico, i al fet que malgrat els partidaris de la independència som majoria segons ens diuen les enquestes des de fa ja temps, més d'un 60% dels mateixos enquestats encara creguin que la opció guanyadora seria el "no".
Què succeeix? Per quin motiu els catalans ens entestem a creure que aquest referèndum no es guanyaria? Cal trobar respostes a aquesta pregunta per que si no creiem en nosaltres mateixos, no podem treure prou fruit de la nostra pròpia força.
Avui he anat a un dinar i he tingut una conversa molt interessant amb una persona del meu entorn familiar, que m'ha donat una pista de per on pot anar la cosa.
En aquesta conversa, quan parlàvem d'independentisme, aquesta persona amb qui m'agrada conversar i amb qui al mateix temps coincidim en poques coses (gairebé diria que el que m'agrada és "discrepar" d'ell amb ell, i penso que ell gaudeix igualment de fer-ho amb mi) parlava amb mi referint-se a "vosaltres", "els teus", "els independentistes", "és que tu participes molt activament i per això ho veus així", etc.
Quan comentava el fet que som majoria, ho negava amb vehemència: "els independentistes no sou més d'un vint o un trenta per cent", "les enquestes, les enquestes..." i seguia negant-ho malgrat els meus intents d'explicar que una enquesta pot equivocar el percentatge (un 53% pot ser un 40% o un 60%) però mai no és un 20% si la pregunta que es fa és de sí o no. Jo no sóc cap expert en demoscòpia, però si les enquestes no fossin indicadors, no es farien.
Fins que en un moment de la conversa, li he fet la pregunta directament: "Si demà dilluns, es celebrés un referèndum oficial i vinculant en què es preguntés si volem que Catalunya sigui un estat independent, tu quina papereta triaries, la del "sí" o la del "no"?
Sabeu quina ha estat la resposta? "Votaría que sí, és clar".
Ell no es te a sí mateix per independentista. No se'n sent. Independentistes són "vosaltres", "els vostres".
Fa uns pocs anys, per molta gent un independentista era aquell eixalebrat que cremava contenidors i tirava pedres a la policia al final de les manifestacions de l'11 de setembre.
Avui aquesta percepció ha canviat molt, perquè l'independentisme ha adquirit una visibilitat que abans no tenia. Però encara avui per molta gent, independentisme és activisme. Els independentistes som els activistes per la independència, els que sortim a penjar cartells, organitzem consultes al nostre municipi, creem territorials de l'Assemblea, assistim a manifestacions i actes, parlem i parlem...activistes, en definitiva.
Hi ha moltíssima gent que si demà (repeteixo: demà) tingués la oportunitat de votar sí o no, de triar d'una vegada i per sempre si vol seguir sent espanyol o si vol ser català, triaria sí a la independència per pur realisme, convençuts que aquesta és la resposta correcta a la tria que es proposa.
Però molts, moltíssims d'ells, no s'anomenen a sí mateixos "independentistes". No se'n senten. No ho són.
Això explicaria moltes coses, principalment el fet que els mateixos que diuen que votarien sí, confessin alhora que creuen que guanyaria el no.
La consulta sobre la independència va aconseguir que en molts municipis un munt de gent donés aquest pas del "si hi hagués un referèndum votaria sí" al "sóc independentista"
Tant de bo moviments com Assemblea Nacional Catalana siguin eines que ens ajudin a que més i més gent doni aquest pas. Confio molt en Municipis per la Independència, perquè una consulta oficial, organitzada pels ajuntaments, pot dur com a resultat més immediat el que aquests "no independentistes" que votarien sí, s'adonin que això és precisament el que els fa independentistes. Sigui com sigui que s'anomenin a sí mateixos.
Ser independentista és estar a favor de la independència de Catalunya. No cal ser activista de res.
És una qüestió de noms. No se m'acut com la podem resoldre-ho, però cal fer-ho si volem que Catalunya cregui en la seva pròpia força.
