Benvingut al bloc.
Passa i fes-hi una ullada. No tens gaire cosa a perdre, tret del temps.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Cooficialitat temporal del castellà i immersió lingüística inversa



S’apropa el moment de la veritat. Tot el que hem somiat durant anys està a punt d’esdevenir real. És un moment de molta il·lusió, però com els catalans ens sentim especialment atrets pel debat i per anticipar-nos als esdeveniments, no ens conformem amb il·lusionar-nos. Volem saber com, qui, quan, per què, on. Volem saber-ho tot.

Una de les matèries que poden resultar més controvertides en aquest moment és la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent. Oriol Junqueras, en el seu article a El Periódico “El castellà i la República catalana”, afirma que “a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana
Es tracta d’una afirmació valenta. Estem a les portes d’una campanya electoral i no és habitual que els nostres polítics posin sobre la taula temes que poden resultar tan controvertits com ara aquest. En les files independentistes no hi ha cap consens en aquesta matèria.
Si us he de ser sincer, jo mateix no sabria posicionar-me avui d’una manera clara sobre el tema. No sóc sociolingüista. No tinc la formació per determinar si la cooficialitat de castellà i català podria resultar innòcua o perillosa pel català en el nou estat. L’article a Vilaweb anomenat “La cooficialitat de l’espanyol, un perill per al català” aporta opinions d’experts i casuística en sentit contrari a l’afirmació d’en Junqueras.
Tot el que us diré aquí no és més que el fruit de pensaments meus sense cap més pretensió que la d’oferir idees per al debat. Al final, això és un bloc i a més a més és el meu bloc. Per tant, m’autoritzo a mi mateix a publicar aquests pensaments i us “autoritzo” a vosaltres a llegir-lo, a opinar o a tancar la finestra del navegador i anar a fer el que us vingui de gust.

Prenc com a exemple la meva veïna, la Sra. Maria. Una senyora que fa cinquanta anys que va arribar d’Almeria a viure a Catalunya amb el seu marit. Una persona excel·lent en tots els sentits, que va venir a votar quan vam fer la Consulta sobre la Independència perquè tal com em va dir aleshores, ella és catalana i estima aquesta terra que és on han nascut els seus fills i on vol viure.
La Maria entén bé el català però no el parla. Li costa trobar les paraules en català per a dir el que vol. Ningú tampoc mai no li ha demanat que ho fes, ens entenem tots perfectament. No va poder anar a escola perquè havia de treballar amb la família, i si sap llegir i escriure amb dificultats, és perquè de petita i gairebé d’amagades, va demanar-li a la mestra de l’escola del seu poble que li ensenyés a fer-ho als vespres, quan acabava de treballar. No l’enredaràs en res, a la Maria. En moltes coses ens passa la mà per la cara a tots. Però és clar que la cooficialitat del castellà li és útil. Ara bé, si li preguntes si el català ha de ser la llengua pròpia de Catalunya et dirà que sí, que hi tenim tot el dret.

No deu ser pas un cas estrany. Quanta gent, arribada d’arreu d’Espanya en les diferents onades migratòries, es troben en situacions similars? (Sí, podem dir que han tingut temps d’aprendre, però durant molts dels anys que han passat aquí molts dels catalans s’han adreçat a ella en castellà. Si entén el català, no és perquè l’haguem ajudat massa, nosaltres. De fet, l’hem ajudada més aviat poc).
No parlo de gent hostil amb Catalunya, dels que enyoren cada minut el seu lloc d’origen i marxarien ara mateix (com la Chus Lampreave volia marxar de Madrid per a anar-se’n al pueblo en les pel·lícules d’Almodòvar).
Parlo de gent integrada, socialment, culturalment, afectivament. Però no lingüísticament.

Jo sóc de l’opinió que el català ha de ser la única llengua oficial de Catalunya. Bàsicament perquè, tret d’Andorra, Catalunya serà l’únic lloc on podrà ser-ho. Perquè la llengua, com bé saben el ministre Wert o el President Bauzà, és cabdal per a la identitat d’una nació com la nostra. Perquè no faltaria qui buscaria raons legals per a continuar perseguint la protecció que es pogués atorgar a l'idioma feble (aquell que parlem potencialment 10 milions de persones, no el que parlen quatre-cents milions arreu del món).

Però em plantejo si no podríem fer-ho en dues etapes: Una etapa inicial en que el castellà pugui seguir sent oficial per un període de temps determinat. Una transició gradual cap al català com única a llengua oficial. Una immersió lingüística social a la inversa, on el català pugui ser introduït paulatinament allà on potser fins ara no s'havia considerat necessari.
No parlo de l’escola, on cal mantenir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i on haurem de mirar de que els alumnes adquireixin una molt bona competència en castellà i en anglès. I en alemany o francès o italià o xinès.
Parlo d’una generació de gent com la Maria.
Com he dit abans, no sóc sociolingüista i segurament hi haurà moltes raons per les que aquesta idea no tingui ni cap ni peus.
Però convido tothom a parlar-ne, si us ve de gust i no heu tancat aquesta finestra fa una estona.