Benvingut al bloc.
Passa i fes-hi una ullada. No tens gaire cosa a perdre, tret del temps.

divendres, 10 d’agost del 2012

Què fa diferent la manifestació de l'onze de setembre d'enguany?


La manifestació de l'11 de setembre de 2012 no té gaire en comú amb la del 10 de juliol de 2010.
Aquella va ser una manifestació convocada contra la negació de la nostra identitat: “Som una nació. Nosaltres decidim”
Havíem hagut de suportar l'agressivitat de l'estat al qual encara pertanyem, un estat on l'actual President del Govern de tots els espanyols, Mariano Rajoy, recollia signatures amb la pregunta "¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?". Un estat on la COPE, l'ABC, La Razón i El Mundo entre d'altres, disparaven amb bala contra la tramitació de la reforma de l'Estatut. Un estat on l'esquerra espanyola, en el millor dels casos, callava. Les hemeroteques estan plenes de silenci i les excepcions es poden comptar amb els dits.
Tot i que la manifestació havia estat convocada amb anterioritat, va tenir lloc just després de la publicació de la indignant sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l'Estatut, carregada d'odes a la “indissoluble” nació espanyola i de negacions a la nostra identitat nacional, a la oficialitat efectiva del català, a la immersió lingüística, a la bilateralitat en les relacions Catalunya-Espanya...a una Catalunya amb personalitat diferenciada dins de l'Estat espanyol.
Dúiem més de trenta anys intentant transformar Espanya en allò que els espanyols no han volgut ser mai: un estat plurilingüe i plurinacional. I el màxim intèrpret de la norma fonamental del sistema jurídic espanyol ens acabava de dir d'un cop i per sempre que anéssim a cagar, tot creant jurisprudència.

Malgrat un grapat de polítics, organitzacions i institucions del nostre país van mirar de fer veure una altra cosa, la majoria de la gent que sortí a manifestar-se el 10 de juliol de 2010 eren del tot conscients que la sentència no deixava cap altre camí: Independència o dissolució de Catalunya dins de l'estat espanyol. I el que cridava la majoria era Independència.

Des d'aleshores han succeït unes quantes coses: Unes eleccions al Parlament que va guanyar CiU. Aquest va ser el partit que la majoria dels catalans van considerar que podia fer front més eficaçment al procés de re-centralització i uniformització iniciat pels desacomplexats poders fàctics espanyols. Sense treure cap mèrit a CiU, possiblement els va ajudar el fet que era l'única força política que arran del terra-trèmol provocat per la sentència no semblava patir un daltabaix intern. El PSC, amb ministres al govern espanyol com la Carme Chacon aplaudint la sentència i amb un Montilla negant-se a anar rere la pancarta de la manifestació, a més de companys de viatge com en Múgica que també havien recorregut l'Estatut, no semblava la millor opció per defensar-nos. ERC, en plena batalla entre els qui preferien seguir al govern renunciant si cal a les sigles històriques i al que significaven, i els que volien posicionar-se sense complexes al capdavant del creixent sentiment independentista tampoc no estava en condicions de ser el gran defensor que Catalunya demanava. Rcat i SI, amb la col·laboració estel·lar d'en Laporta, dues opcions que haguessin pogut irrompre amb prou força en l'escena política ocupant aquell espai que estava orfe, van fer tot el possible per autodestruir-se aquell estiu del 2010. La ICV d'aleshores, partidaris del dret a decidir però sense dir què és el que ells mateixos decidien com si tot allò no anés amb ells, tampoc no semblava estar en condicions de liderar la defensa de Catalunya. I mentrestant el PP i C's saltaven contents com criatures en plena festa amb la sentència i la fi del “proceso autonómico”.
CiU va presentar-se amb un programa en el que defensaven el dret a decidir. De moment el que han decidit és intentar un pacte fiscal amb l'estat espanyol. Bona sort.

Tampoc no serà com la manifestació del 9 de juliol de 2011, ja inequívocament independentista però mancada de molts suports institucionals i del d'algunes organitzacions representatives del nostre país. Veure Mossèn Broggi o el M. Hble. Sr. Heribert Barrera enfilats dalt d'un camió per poder adreçar el seu discurs per manca del permís per a instal·lar un escenari és una imatge difícil de pair.

La manifestació de l'11 de setembre d'enguany (#11s2012 pels tuitaires), és diferent. Les cares de perplexitat d'alguns polítics que eren al capdavant el 10-J davant els crits d'independència de la majoria, avui reflecteixen preocupació.
La re-articulació de la societat civil recuperant l'esperit de la consulta sobre la independència en ciutats, barris i pobles d'arreu ha teixit una xarxa de persones que han superat diferències ideològiques per assolir un objectiu comú.
La força d'aquest nombrós exèrcit d'activistes, sumats a un gran nombre de comunicadors i referents de la societat catalana, ha estès el missatge aconseguint que la independència avui sigui una possibilitat assumida majoritàriament.
Avui resulta prou difícil als partidaris de la Catalunya-regió-espanyola, i no diguem als qui lluiten per una Catalunya-estat-federal-dins-Espanya, defensar els seus posicionaments des d'una vessant racional: o fan servir criteris emocionals o fan servir el discurs de la por (fractura social, inestabilitat econòmica, sortida de l'euro, boicot comercial, on jugarà el Barça, etc.)

L'11 de setembre d'enguany fa por perquè la majoria dels catalans hem perdut la por.

CiU no ha pogut articular la defensa que necessitàvem. Aconseguir-ho sense trencar amb Espanya no ha estat possible. Malgrat jo no els negaré que hagin fet el que han pogut, la realitat ens diu que l'autogovern català ja no existeix. La Generalitat depèn de que Espanya ens doni diners per a fer política. I Espanya vol fer la seva política a canvi d'aquests diners. De què serveix que Catalunya voti el seu Parlament si acaba sent el PP qui decideix quines són les prioritats de Govern? Algú de vosaltres va votar el PP? Només ho van fer 387.000 catalans (un 12% del cens). Ets un d'ells? Enhorabona, tu manes. Au, tanquem les ambaixades a veure si ens envien els diners de les nòmines del proper mes. Demà ens demanaran que canviem el nom de Girona per Gerona-Girona com han fet a Maó. I demà passat...
La proposta de CiU per solucionar aquest problema és la reclamació d'un impossible pacte fiscal. Impossible perquè els espanyols, a més de les retallades que estan obligats a fer per poder satisfer mínimament els mercats, haurien d'acceptar reduir el seu estatus en la mateixa proporció en la que els catalans recuperaríem el que generem i que avui ens espolien.
Per a això caldria reformar la LOFCA, la qual cosa exigeix una majoria absoluta al Congreso de los Diputados. Què decidiran? Quins nervis. Espera, que consulto la bola de vidre...veig una frase en un paper...sí, ara es veu més clar...posa “Y una mierda”

És cert que si es produís aquest miracle i en MHP Mas-Moisès fos capaç d'enviar plagues i plagues al carrer Gènova i a la Castellana (a l'alçada del Bernabéu) fins que ens concedissin el pacte-fiscal-en-la-línia-del-concert-econòmic estaríem econòmicament millor, com ho estan els bascos. Però resulta que aquests estan votant Bildu com bojos perquè volen deixar de ser espanyols. Potser és que dependre políticament d'Espanya tampoc no convenç, amb concert o sense.

Alguns dins de CiU m'expliquen que forma part d'una estratègia destinada a tancar totes les portes que poden quedar obertes, a fi d'acabar de convèncer la societat d'emprendre el camí cap a la sobirania.
Penso que no els preocupa convèncer la “societat” sinó als seus. A aquells votants de Convergència i Unió que encara no són partidaris de la secessió. No parlo d'en Duran Lleida ni d'altres casos que cal deixar per impossible o convèncer amb d'altres arguments de tipus no ideològic. Creure en els miracles està bé però no ens passem.
La lògica dels partits polítics no és sols “ideo-lògica”, més aviat obeeix a d'altres raons. I CiU no donarà un pas mentre pensi que una part dels seus els deixaran. Ara estan preocupats per evitar que els que no volen la independència els deixin. Potser ben aviat la seva preocupació serà la contrària i els votants de CiU, majoritàriament independentistes, els faran veure que si no avancen els que els deixaran seran ells.

I la resta de partits? Penso que ERC ha triat un bon camí (no enfrontar-se directament a CiU i acompanyar-los en aquest viatge cap al pacte impossible per a no ser “l'enemic” quan es tanqui la porta). Les enquestes demostren que creix i probablement segueixin comptant amb el suport de Rcat com ha succeït darrerament. Crec que Solidaritat mantindrà el seu suport electoral malgrat la marxa d'en Laporta perquè la seva feina al Parlament té sentit, si més no com a vigilants i denunciants de l'autonomisme. ICV va movent-se cap a posicions més properes al dret d'autodeterminació i això no els està fent perdre vots sinó tot el contrari.
Pel que fa al PSC, la direcció actual ha triat clarament que Catalunya ha de seguir sent espanyola i malgrat algunes veus significatives dins seu posen en qüestió aquest posicionament no sembla que aquestes tinguin prou força per canviar-ho. Una part gens menyspreable dels seus votants, però, no comparteixen aquesta visió segons les enquestes. Veurem com se'n surten.
I la resta (PP i C's) treballen per fer gran Espanya, encara que sigui perjudicant a la gent que els vota.
Mentrestant l'estat ha perdut tota vergonya a fer política contra els catalans. Les sentències del TS contra la immersió, les lleis a les Illes, València o Aragó contra el català, el corredor central de mercaderies, els pressupostos generals de l'estat perpetuant la manca d'inversió crònica a Catalunya, les decisions sobre el límit de dèficit de les Comunitats Autònomes...
Retallada rere retallada, cadascun de nosaltres hem vist com els nostres esforços per sortir de la crisi topen de front amb un estat que recull aquest esforç en el seus actius i ens demana nous ajustos o...
O què?
Tancaran l'aixeta que ens torna una minsa part dels diners generats aquí? Ens intervendran? Tancaran el Parlament? Instauraran un govern provisional encapçalat per la Sànchez-Camacho i en Vidal-Quadras? Xiularan penaltis contra el Barça? Vés que no sigui això el que ens convé que passi. Qua acabin d'un cop amb la farsa d'autogovern amb la que ens hem estat entretenint tots aquests anys per acabar descobrint que fingir ser un Estat no et converteix en Estat.

La manifestació de l'11 de setembre serà la demostració de que els catalans ja no tenim dubtes, que tenim clar què volem. La demostració de que tot i veure-hi dificultats estem disposats a assumir-les. La demostració de que ja hem decidit.
I aquest cop, el destinatari del missatge de la manifestació no és Espanya. Potser (tot i que Europa i el món ens estaran mirant de prop ja que l'economia mundial estarà en joc en aquells dies), el destinatari tampoc no serà la comunitat internacional. Almenys no seran aquests els destinataris principals.
La manifestació d'enguany acabarà davant del Parlament.
“Catalunya, nou estat d'Europa”