Proposta per a les eleccions plebiscitàries

La proposta feta dimarts 25 de novembre pel M.H. President Mas, requereix d'una llista unitària per a que el resultat sigui entès a la comunitat internacional com un Sí inequívoc a la independència.

Com bé diu el President, la suma de diverses llistes, tot i donar al Parlament la legitimitat per iniciar la construcció del nou Estat, podria ser interpretable en el sentit que els electors podrien haver votat per altres raons que no únicament la independència.

Aquí rau doncs la contradicció de la proposta del President. Si volem que les eleccions siguin de debò un plebiscit, no n'hi ha prou amb fer una llista unitària: cal que aquesta llista tingui un sol punt de programa, la declaració unilateral de independència si es guanya. És a dir, el mandat al Parlament que comuniqui formalment a la comunitat internacional i a l'estat espanyol, la voluntat de Catalunya d'esdevenir un estat independent.

Però aleshores, com es governarà Catalunya en els 18 mesos posteriors a les eleccions, fins a la Proclamació formal de la independència un cop les estructures d'estat estiguin creades?
Amb quins criteris polítics es crearan aquestes estructures d'estat? Qui ho decidirà?
Els electors no hauran pogut triar quin model d'estat volen ni amb quins criteris econòmics i socials es construirà.

Un cop fetes les preguntes, la resposta és molt clara. Les eleccions plebiscitàries només han de servir per a declarar la independència. Immediatament, el Parlament s'ha de dissoldre i convocar unes noves eleccions.
El missatge al món estarà enviat. Ras i clar.
Les noves eleccions han de ser doncs constituents, i aleshores, els diferents partits polítics han de presentar ja el seus models per al nou estat. El Parlament i el Govern que en resultin hauran de dur a terme la construcció de les estructures d'estat, ara ja amb els criteris polítics que la ciutadania consideri.

Amb aquest plantejament, la llista unitària no només és possible, sinó que a més, no es limitaria només a CDC i ERC, sinó que hi cabrien tots els independentistes, com ara les CUP.

I si Espanya fa una oferta, què?

Aquests dies s’han produït alguns fets que indiquen que l’estat espanyol podria estar preparant una oferta, amb la intenció d’evitar que els Catalunya esdevingui un estat independent.

L’ex-President del Govern espanyol Felipe González va parlar de la possibilitat d’un pacte d’estat PP-PSOE, i seguidament  el candidat del PP Arias Cañete va fer declaracions en el mateix sentit.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/canete-acord-partit-popular-psoe-3271075
No són uns qualsevols dins dels principals partits polítics espanyols.
(En Rubalcaba diu que no, és clar. Estem en plena campanya electoral. Esperem que acabi i preguntem-li-ho de nou)
Un pacte d’estat per a què? Quin tema pot requerir un pacte d’estat, tret de Catalunya?

De l’altra banda, el grup popular a l’Assemblea d’Extremadura ha instat al Govern espanyol a mantenir Catalunya dins del règim comú de finançament, alertant que amb un eventual sistema de finançament propi per Catalunya, la resta de comunitats perdrien fins a...16.000 milions d’euros l’any! Us sona la xifra, oi?
http://www.ara.cat/politica/pp-extremadura-financament-16-000-milions_0_1138086481.html

La proposta del grup popular extremeny respon a unes declaracions de Ramon Jáuregui. Sembla desproporcionat que el grup parlamentari extremeny del PP faci una instància al govern espanyol en resposta només a declaracions en campanya d’un membre del PSOE.
Potser creuen o saben que aquesta proposta a Catalunya podria ser alguna cosa més que una mera hipòtesi.

Quin resultat produiria una eventual oferta espanyola als catalans?
Convencerien la majoria del poble de Catalunya de què amb un estatus diferent, ens convé seguir formant part d’Espanya enlloc de ser simplement un país anomenat Catalunya?

Penso que no. I ho penso per les raons següents:

Espanya arriba tard. No ha sabut llegir a temps el que estava passant a Catalunya. Des del pim-pam-pum anti-català durant les deliberacions sobre l’Estatut de Catalunya per motius purament electoralistes (l’actual President del Govern espanyol recollint signatures contra les decisions del Parlament de Catalunya, n’és la imatge més gràfica), Espanya ha menystingut la reacció de la societat catalana.
I aquest menyspreu els ha fet errar en el diagnòstic i per tant, trobar el remei adequat a temps.

L’intent barroer de les institucions de l’estat d’impedir una consulta sobre la independència a Arenys de Munt el 2009. El menyspreu a la força de l’articulació social de tot l’independentisme català –antic i nou- en la organització de les consultes sobre la independència arreu del territori. La falsa sensació de seguretat que els proporcionava la crisi interna dels partits polítics independentistes (ERC, RCat, SI, DC, etc.). La negativa a veure en la manifestació del 2010 a Barcelona el canvi en el gruix de manifestants, reclamant ja obertament la independència. La nova sorpresa de l’elevada participació ciutadana en la consulta de Barcelona el 2011. La indiferència pel que estava succeint en la societat catalana, (enquestes del CEO, la retrobada dels independentistes a nivell local, comarcal i nacional al voltant de la creació de l’Assemblea Nacional Catalana,...). L’èxit brutal de la manifestació del 2012. El canvi d’orientació de la direcció de CiU. La fermesa del President. Els acords amb ERC. La Via Catalana el 2013. Els acords CiU, ERC, ICV-els Verds i les CUP sobre la data i la pregunta...
I encara no han reaccionat!

Als voltants dels 2005 el meu pare em va confessar que n’estava tan fart, que ja havia deixat de creure en la viabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I que des d’aleshores pensava votar només forces independentistes.
El vaig avisar. Vaig dir-li que anés amb compte, perquè un cop has assumit que l’únic futur per Catalunya és ser un estat com qualsevol altre i deixar-te d’invents estranys, autonomies asimètriques o federalismes de joguina, és molt difícil tornar enrere. Un cop deixes de preguntar-te “per què?” i comences a preguntar-te “per què no?” ja no tornes. Perquè no hi ha cap motiu -tret de raons sentimentals o pors al canvi- que respongui al “per què no?”. I si t’has desfet de les pors, i les raons sentimentals no són prou per seguir admetent que Espanya decideixi sobre Catalunya, s’acaben els motius.

Crec que la majoria de la societat catalana ha fet aquest salt mental. I que a més som tots conscients (els del sí i els del no), que només hi haurà una sola oportunitat quan tinguem al davant l’urna.
Independència o assimilació.
Aquesta darrera frase no és meva. És del president Pujol. Un altre que, com el meu pare, simbolitza el profund canvi en la mentalitat de la majoria dels catalans.

I els espanyols? Han experimentat cap canvi de mentalitat? Gens ni mica.
Estaran disposats a cedir sobirania, això és, a reconèixer que Catalunya és una nació amb identitat i llengua pròpies? O s’enrocaran en que el concepte de nació i sobirania no és negociable?
Quedarà sotmès com fins ara l’autogovern de Catalunya a l’arbitri espanyol?
Podrà Catalunya actuar pel seu compte a Europa i al món?

Euskadi té un concert econòmic però el Parlament espanyol pot canviar la composició del Parlament basc fent una llei de partits polítics ad-hoc per a il•legalitzar a qui ells volen. Volem això a Catalunya?

Ho veurem a les urnes.

“Enfrontaments i aldarulls”: Ciudadanos ens insulta

El portaveu de C’s, Matías Alonso, ha vaticinat aquest dilluns “enfrontaments i aldarulls” al carrer després de l’estiu si l’Executiu espanyol no frena “el desvari separatista i la consulta sobiranista impulsada per la Generalitat"
De nou, com ja he dit alguna vegada aquí en el bloc, ens estan insultant.

Insulten tots els catalans, independentment del seu origen o del seu posicionament respecte de la consulta sobre la independència. Però insulten especialment als contraris a la independència de Catalunya, tractant-los com a brètols incapaços de viure i conviure en democràcia.

Tan allunyats estan del seu propi electorat que són incapaços de veure que es tracta de gent normal? De persones que els agradi o no els agradi la decisió que pugui prendre la majoria del poble de Catalunya, sabran respectar-la com fem tots? De persones que saben defensar les seves idees des del civisme, la política i el debat. Que saben conviure amb els altres sense sortir al carrer amb bats de beisbol quan no els agrada el resultat d’una votació?

A mi em sorprèn molt que aquest tipus de resposta la doni jo, des de l’independentisme, i no s’aixequin les veus dels contraris a la independència indignats per veure’s tractats d’inadaptats socials, de violents capaços de sortir a “enfrontar-se” amb els seus veïns i crear “aldarulls” si no els agrada el que voti la majoria.

La societat catalana està dividida entre aficionats del Barça i de l’Espanyol, del Real Madrid, del Betis o de l’Èibar entre altres. Està dividida entre els partidaris del vi blanc o el vi negre o els que només veuen aigua. Entre laics i creients, ateus i agnòstics. Entre dones, homes i totes les variants de gènere imaginables. Entre rics i pobres i menys rics o menys pobres. Entre castellanoparlants, catalanoparlants, amazighparlants, urduparlants o suahiliparlants. Entre votants de Ciudadanos i votants d’altres forces polítiques o fins i tot els que no voten. Com deia en Quim Monzó, a Catalunya hi ha putes i monges. Hi ha de tot.

Però la gran majoria del poble de Catalunya som gent pacífica que, malgrat el que alguna força política sembla desitjar que passi, ens respectem. Som demòcrates. Tots. Els del Sí-Sí, els del Sí-No, els del No, els del vot blanc, els del nul i els de l’abstenció.
I vostè, Sr. Alonso? Té previst cremar res després de l’estiu si no li agrada el que votem?



Font: Europa Press, barcelona, 10 de febrer.

http://www.europapress.cat/politica/noticia-cs-vaticina-aldarulls-despres-lestiu-si-govern-no-frena-desvari-separatista-20140210121027.html