Una de les dificultats d’arribar a un acord de
govern entre CiU i ERC sembla ser la discussió sobre si és bo o dolent establir
una data per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Aquesta discussió
s’ha traslladat als usuaris independentistes de Twitter. En aquest bloc que
manego voldria apuntar unes quantes reflexions.
Fins fa poc temps -de fet molt poc temps- l’independentisme a
Catalunya era gairebé invisible no sols fora de les fronteres de l’estat espanyol sinó
fins i tot fora del Principat.
El que ha passat en els darrers tres anys ha
estat una veritable revolució. En només tres anys, Catalunya ha sofert un canvi espectacular.
La consulta sobre la independència arreu del territori i la
vertebració dels independentistes en una estructura descentralitzada però d’un
abast territorial fins aleshores impensable, va estendre's per centenars de pobles i
ciutats fins a la culminació en l’èxit de la consulta del 10 d’abril a
Barcelona.
I enmig, la manifestació del 10 de juliol de
2010, que tal com vaig llegir no recordo on, va ser convocada com a una
protesta i va esdevenir una proposta. Una proposta de la societat civil
catalana manifestant-se preparada a assumir les dificultats que
sabem que un procés de secessió representa.
Després de les eleccions al
Parlament el 2010, semblava que tornàvem a arronsar-nos, però la
constitució de l’Assemblea Nacional Catalana i el ressorgiment del paper actiu
de les organitzacions territorials, amb innombrables mobilitzacions arreu del Principat
desembocant en la gegantina manifestació de l’11 de setembre de 2012, van
col·locar definitivament la independència com a eix central del país.
És en aquest moment quan la comunitat
internacional, els mitjans de comunicació i els líders polítics mundials es
tomben cap a nosaltres i s’adonen, perplexos, que aquí està succeint alguna
cosa.
El President Mas recull el testimoni i
decideix posar-se al capdavant.
Des de l’11 de setembre han passat poc més de
tres mesos. Només tres mesos. La comunitat internacional està esperant a veure
cap on anem.
Ara ja no juguem en un escenari ibèric. Ara
estem jugant sota els focus de l’atenció mundial. I és en aquest moment on
establir un termini per al referèndum (no pas una data concreta sinó un termini
màxim), és el que fa la diferència entre “el procés ha començat” o el “encara
no tenim clar si ho volem o no”.
Arguments en contra d’establir un termini?
Sento a dir que posar una data és donar ‘pistes’ a l’adversari. No ho comprenc.
A Escòcia, va ser precisament per haver determinat un termini que el govern
britànic va haver de sumar-s’hi i participar.
En el cas del govern espanyol, que
ja sabem que és molt menys subtil, podria fer que els obligués a prohibir,
amenaçar, etc. El resultat, en tot cas, seria posar la consulta en l’agenda
dels mitjans i de la comunitat internacional, i obligar a prendre posicions a
favor de la prohibició o de la democràcia.
L’altre argument que escolto és que un
referèndum es fa per guanyar-lo. Aquesta afirmació és una trampa, perquè en
aquest cas la no-celebració del referèndum és el que atorga la victòria, sense
consulta, a la minoria que a Catalunya vol que res no canviï i que continuï tot
com fins ara. Perquè si res no canvia, ells guanyen.
Així
que, el referèndum s’ha de fer. “Sí o
sí”, recordeu?
Finalment, cal posar un termini a la consulta
perquè els nostres serveis, la sanitat, l’educació, les beques, els ajuts, la
càrrega impositiva, les infraestructures, les inversions, els ajuts a les
empreses o el repartiment del dèficit, tot això depèn d’Espanya. I Espanya ja
ha començat la guerra. De fet, ja fa temps que practica una guerra soterrada
però intensa, però ara és una guerra oberta. I cap gest per part nostra
l’aturarà. Només podem fer-hi front. I si volem comptar amb el suport d’altres,
cal que els altres sàpiguen que ens hem decidit. Que hi anem.
Sense una data per a la consulta, no som més
que un “afer intern” d’Espanya.
