Benvingut al bloc.
Passa i fes-hi una ullada. No tens gaire cosa a perdre, tret del temps.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Apoyaré (a l'IBEX)


Tant se val si governa PP amb Ciudadanos o el PSOE amb Podemos. La política del Gobierno de España es i serà sempre acontentar a Amancios Ortegas, Florentinos Perezes, Anas Marias Botines i als altres prohoms/prodones que lideren les empreses de l’IBEX-35, els grans bancs i les constructores.

Tant se val si està morint persones a centenars cada dia. L’economia -o millor dit, l'estatus econòmic d’alguns- passa per damunt de tot.
Les quotes d’autònoms s’han de pagar. Els rescats bancaris no.
L’IVA trimestral s’ha de liquidar. Els terratrèmols del Castor no.
El peatge s’ha de pagar. Els propietaris d’autopistes en fallida no. Aquests no paguen. Els ho pagues tu.
I tant si governa la dreta o els bolivarianos que diria la Rosa Díez, el resultat és el mateix.

Això sí, per al PSOE i Podemos, igual que per a PP, C's i Vox, allò important és dur l’exèrcit a Catalunya. I la Policia Nacional ha d’anar a passejar-se per Iruña o Euskal-Herria. Les prioritats són aquestes. Orgullo de sentirse español. Nuestra nación. El Rey, preparado para todo. La bandera de nuestra patria común. I mentrestant, més de 13.000 morts.

Orgullosos de no tancar Madrid quan calia fer-ho. Orgullosos de no confinar la gent perquè ho demanava el racista de Torra. Orgullosos de que la xifra de morts a Catalunya creixi i dugui camí de superar les de Madrid. Madrid, una ciutat preciosa, plena de gent de totes les opinions i creences. Però ofegada per la seva pròpia fe en la classe política, empresarial i judicial. Els de dretes, perquè creuen que només els seus els poden salvar de qualsevol mal, amén. Els d’esquerres perquè només els seus els poden salvar de qualsevol mal, porque sí, porque haciendo exactamente lo mismo, se puede.

A Catalunya, l’any 2006 hi havia força gent que creia que l’esquerra espanyola era d’esquerres i confederals o com a mínim federalistes. Amb aquella innocència de pensar que José Bono, Rodríguez Ibarra, Alfonso Guerra o Felipe González podien acceptar que l’estat de les autonomies fos res més que una agència de col·locació i una forma de manegar un tros de terra i unes gents.

«Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya», cridava Zapatero mentre Iceta s’elevava en èxtasi per damunt dels nostres caps com si Santa Teresa s’hagués fotut un tripi. Cridaven això quan pensaven que era impossible guanyar les eleccions. Abans de l’11-M. Abans de la fastigosa i indecent manipulació del govern Aznar, culpant ETA de la mort de més de dues-centes persones quan ja sabien qui ho havia fet. Com pot ningú tornar a votar a aquesta gent després d’això? Com no han desaparegut per sempre?

Catalunya va anar despertant entre 2006 i 2010 a la dura realitat. Quina? Torno al principi. Tant se val si governa el PP i C’s o el PSOE i Podemos. No canvia res.

Ara encara és pitjor. Hi ha morts, molts morts. I no es van prendre les mesures necessàries quan calia fer-ho perquè l’economia, la borsa, l’IBEX, Amancio, Florentino, Botín...la España que nos dimos entre todos.
I aixecaran el confinament abans d’hora. El Decret Llei permet ja tota mena d’excepcions i més que en permetran.

Només espero que els catalans deixem ja de donar-nos excuses a nosaltres mateixos i declarem la independència sense esperar ni un dia més. I que apartem a qui gosi dir-nos que ara no toca.

Però, amb la mà al cor, també espero que aquesta primavera de 2020 els espanyols obrin els ulls a la p*** realitat i comencin a creure que canviar del tot aquest règim és ja una qüestió de supervivència. Perquè a molts d’ells me’ls estimo.

Cap comentari:

Publica un comentari