El deure de decidir

Aquest escrit és una crida als simpatitzants, afiliats i votants de Convergència i Unió que creieu com jo mateix, que la independència de Catalunya és la única possibilitat de supervivència de la nostra nació, de la nostra llengua i de la nostra cultura.
Una crida dirigida especialment a vosaltres, per que sense el vostre compromís, el dels votants independentistes de CiU, no arribarem mai a la independència.
La clau la teniu vosaltres. I és una enorme responsabilitat.

Els números:

El darrer Baròmetre d'Opinió Política del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) que depen del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, va preguntar "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" i un 42.9% dels enquestats va dir que votaria que si, un 28,2% que votaria que no, un 23.3% s'abstindria i el 5,7% no saben, no contesten o donen altres respostes.

Poso demà en negreta, per a deixar clar que la pregunta no parlava d'un referèndum el 2020 o el dia que tothom a Catalunya sigui independentista

Si no faig malament els números, un 37.6% dels partidaris de la independència van votar CiU a les darreres eleccions al Parlament, un 13% van votar ERC i un 4.1% van votar SI

Totes aquestes xifres són molt coherents amb d'altres enquestes: L'independentisme es reflecteix en prop d'un 20% a les institucions (Parlament, Corts espanyoles, Ajuntaments...) per que CiU no es considerada com una força independentista.
Però la majoria dels votants de CiU (un 54.9% a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya) contesten que sí a la independència. Un 21% votarien no, i un 19,3% contesten que s'abstindrien.

El deure de decidir:
Aquesta expressió la vaig treure d'un article de Salvador Cardús al diari Avui, que em va donar a conèixer la Plataforma per l'Autodeterminació a Sabadell (@pasabadell a Twitter).
Hem estat tots parlant del Dret a Decidir des de fa força temps. I el 10 de juliol de 2010 va sortir al carrer un munt de gent rere aquesta reivindicació.
Aquella manifestació va obrir els ulls a molta gent sobre el nombre real d'independentistes d'aquest país.
Calia reafirmar davant tothom que Som una Nació.
Però el Dret a Decidir no calia demanar-lo. Ja el teníem. El tenim

El que cal és donar el següent pas: Ara hem de decidir.

El Pacte Fiscal:
A les eleccions a les Cortes espanyoles, CiU presenta de cap de llista una persona no només contrària, sinó obertament hostil a la independència de Catalunya. Una persona que parla de governs de concentració amb PP i PSOE i que voldria ser ministre d'un Estat que extreu cada any de Catalunya el 10% de la riquesa que generem i no la retorna.
Un Estat que exigeix retallades als pressupostos de la Generalitat de Catalunya, mentre acumula un 76% del total del deute espanyol, malgrat espoliar la riquesa generada fonamentalment a les Illes, Catalunya i València.
Mentrestant a Catalunya, un 20,4% de la població viu sota el llindar de la pobresa (dades de 2010).
Un de cada cinc catalans.

La proposta de CiU és la de negociar un Pacte Fiscal amb el govern que surti de les eleccions generals a l'Estat espanyol.

Un Pacte Fiscal que, d'acord amb la la interpretació de la Constitución Española, reflectida en la sentència sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del màxim intèrpret d'aquest text, (el Tribunal Constitucional), no pot ser negociat bil·lateralment (qualsevol comunitat Autònoma el podria recórrer i guanyar el recurs davant el TC).
Un Pacte Fiscal que no podria modificar lleis orgàniques com la LOFCA sense una majoria absoluta al Congreso de los Diputados. No cal dir que, en el cas improbable que s'aconseguís, un pacte d'aquest tipus podria ser revocat pel mateix procediment.

Fins i tot el Concert econòmic basc va haver de ser "blindat" malgrat estar reconegut expressament per la Constitución, per a evitar que els governs de Madrid el desvirtuessin. Quina garantia de compliment pot tenir un pacte fiscal amb qui pot desfer-lo l'endemà?

Per la seva naturalesa,doncs, un Pacte Fiscal és paper mullat sense un canvi constitucional. Pot ser alterat o fins i tot anul·lat en qualsevol moment, per que no modifica la situació de submissió del Govern de Catalunya respecte del Gobierno del Estado.
No modifica el repartiment de poders entre Catalunya i Espanya.
El Pacte Fiscal només seria respectat en cas que l'Estat espanyol volgués actuar amb lleialtat amb Catalunya.
Un pacte basat en la confiança mútua.
No cal dir res més.

Què podeu fer els votants independentistes de CiU?:

Com he dit abans, vosaltres teniu la clau i la responsabilitat de dur Catalunya a la independència.
I perdoneu la gosadia, però crec que us correspon assumir el Deure de Decidir.

Els dubtes de la coalició, per por de perdre el vot del 21% de simpatitzants que votarien no a la independència, i el vot d'una bona part del 19,3% que contesten que s'abstindrien en el referèndum, ens condemna a tots a seguir empobrint-nos cada dia més i a veure com la nostra supervivència com a país no depèn de nosaltres sinó dels espanyols.

La meva proposta és la següent

Manifesteu a la direcció del partit el vostre compromís ferm amb la independència de Catalunya per mitjà d'un correu electrònic al web de CiU, amb l'avís que no votareu CiU a les properes eleccions al Senado y al Congreso si la proposta és la negociació d'un Pacte Fiscal amb l'Estat espanyol, sinó que ho fareu només si CiU engega des d'ara la transició nacional cap a l'Estat propi declarant-ho obertament en el seu programa electoral.
Podeu enviar còpia també al web de Antoni Duran i Lleida i al del M.H. President Artur Mas

Només si la direcció de CiU veu perillar una part significativa del vot del 59% dels seus electors a canvi de preservar el 21% dels seus votants partidaris del no, la independència de Catalunya pot ser una realitat.
Això només ho podeu fer vosaltres, des de CiU.
Només pots fer-ho tu.

Les acampades: No els demanem la lluna

Ja feia molt de temps que em preguntava a mi mateix quan trigaríem tots a sortir al carrer i ens posaríem a cremar contenidors d'escombraries.

Era molt estrany que en una situació d'abús de poder excessiu i humiliant per part del que anomenem "mercats financers", (que no són més que persones i empreses amb noms i cognoms i molts, moltíssims diners amb els que jugar), i amb la evident i gens dissimulada complicitat dels governs i dels polítics elegits per tots nosaltres per a representar-nos i per a gestionar els nostres béns i els nostres recursos, ens quedéssim tots quiets mirant com el nostre veí era desnonat per no poder fer front a la hipoteca, o com el nostre cosí es trobava de sobte en l'atur després de treballar al mateix lloc trenta-cinc anys.

Jo em vaig quedar astorat en sentir fa temps al telenotícies, a l'anterior Ministre d'Economia i Finances del Govern espanyol, el Sr. Solbes atorgant 90,000 milions d'euros a fons perdut a la banca, sense cap exigència de devolució ni del capital ni tan sols dels inexistents interessos, amb les paraules (no se si textuals però gairebé): "confiem" que els utilitzaran per a donar crèdit a les famílies i a les empreses.

Aquests diners són meus. I del veí desnonat. I del cosí en l'atur. Són nostres. No són dels bancs ni dels governs. Són els teus diners.

Cada x anys escollim els qui ens han de representar al Parlament europeu, a les Corts espanyoles, al Parlament de Catalunya, als ajuntaments.
Els partits polítics i les institucions que ells governen deuen diners als bancs i "mercats financers".
I en necessiten cada dia, de diners. I els cal endeutar-se més encara. I han de tornar interessos. I quan els "mercats financers" creuen que no els podran pagar, els encareixen el preu del diner i els obliguen a pagar més interessos.

Un bon dia els mercats financers ensopeguen amb la seva pròpia brutícia i corren a cercar diners dels governs per a "salvar-se". Ni es molesten en retallar-se les bonificacions o a tirar mà de les seves butxaques plenes. Saben que els governs els regalaran aquests diners (nostres), per que els tenen agafats per on no sona.

No fa massa que a les Corts de Madrid es va aprovar concedir diners a concessionàries d'autopistes madrilenyes que havien errat en els seus càlculs del nombre de vehicles que passarien pels peatges (a Madrid tens l'alternativa d'anar per l'autovia gratis que passa pel costat de l'autopista. Algú hi hauria d'haver pensat)

Enlloc de sortir a cremar cotxes i contenidors com a la banlieu francesa o a los Angeles l'any 1992, un grup de gent va decidir acampar al centre de Madrid. I a Barcelona. I a un munt de ciutats més.

Hi ha confusió, intents de manipulació, manca de coordinació, força propostes equivocades i manca de solucions.

Però han estat i són protestes pacífiques. I en això cal felicitar-los. Han sabut evitar ser controlats per grups violents fins ara, i això no és gens senzill.

I evidencien que molts (moltíssims més dels que acampen), n'estem fins a la bola de la impunitat amb la que els "mercats financers" i els qui ens governen, retallen despesa, apugen interessos, deslocalitzen, desmunten a trossos l'estat del benestar, les pensions, els sous dels funcionaris, els drets adquirits pels treballadors en segles de lluita.

Amb els meus diners, els del veí desnonat, els del cosí en l'atur.

No els demanem solucions als acampats. Demanem-nos-les a nosaltres mateixos.
No els demanem la lluna. Agraïm-los que hagin dormit al ras, per a que fer que la resta pensem com conquerir-la.

Assemblea Nacional de Catalunya

Sóc un més d'entre els que vam participar en la organització de la Consulta sobre la Independència, dins de Llinars del Vallès Decideix.

Tots som conscients de la força d'aquest moviment civil, que ha representat una autèntica revolució arreu de Catalunya.
El que hem estat capaços de fer sumant les nostres forces, cadascú aportant les seves capacitats, ha estat immens.

D'ençà fins ara, hem viscut moments molt engrescadors, com la manifestació del 10 de juliol o l'èxit de la Consulta del 10A a Barcelona. Moments que reforcen el sentiment que quan treballem junts, ho podem tot.

Però en aquest temps també hem après una lliçó.

Els partits polítics i les institucions que ens representen treballen per assolir els objectius dels seus programes, entre d'altres en alguns casos la independència del nostre país, però cap d'ells per separat no pot acollir dins seu a tots els que desitgem la independència, ni a tots aquells que ens han d'acompanyar i encara no n'estan del tot convençuts.

Cap partit polític no pot limitar el seu programa exclusivament a allò que ens uneix a tots. És lògic.

Calia trobar una altra manera de fer, on tots ens hi poguéssim sentir còmodes.

El passat dia 30 d'abril, alguns de nosaltres vam assistir a la Conferència Nacional del Sobiranisme, on es va aprovar el Manifest i el Full de Ruta de l'Assemblea Nacional de Catalunya, després de votar-ne les esmenes i modificacions proposades.

Segurament n'haureu sentit a parlar. És un projecte al que s'han adherit personalitats com Lluís Llach, Víctor Alexandre, Heribert Barrera, Moisès Broggi, Alfred Bosch, Santiago Espot, Armand de Fluvià, Patrícia Gabancho, Elisenda Paluzie, Josep Planxart i Martori, Carles Móra, Miquel Sellarès o Isabel Clara-Simó entre molts d'altres (adjunto llista dels signants del manifest de suport, que podeu trobar també al web  http://www.assemblea.cat )

L'objectiu principal de l'Assemblea és assolir la independència de Catalunya, fora de la feina que ja fan els partits polítics, on tots els que hi siguem (independentment de si militem o no en cap de les forces polítiques) ho fem a títol personal i sense representar a ningú tret de nosaltres mateixos, amb el compromís explícit de que aquest moviment (l'Assemblea) no participarà en eleccions polítiques de qualsevol nivell.
Amb aquest objectiu, es va constituir no només un secretariat de 30 persones que han d'impulsar el moviment, sinó un Consell de 100 persones que vetllaran per que aquests principis es mantinguin.

I la feina que ens proposem fer és el següent: D'una banda hem de saber trobar-nos tots nosaltres per treballar en el que volem tots. D'altra banda, hem de aconseguir sumar a aquells que pensen com nosaltres però no han participat fins ara. I finalment, hem d'arribar a tots aquells que si bé no són obertament contraris a la independència de Catalunya, no en veuen els avantatges o tenen por del que pugui passar.

Si voleu participar-hi, el dissabte 4 de juny hi ha convocada a Granollers una trobada pels adherits i simpatitzants de la Assemblea Nacional de Catalunya de la comarca del Vallès Oriental, a les 11h al local de la CMAV , carrer Agustí Vinyamata 7-11 ( Darrera de l'hotel Europa - Es cobraran 3 euros per despeses del local).

Queda inaugurat aquest pantà

Avui he pres la decisió transcendental de crear el meu propi bloc.

No sóc gaire conscient de les conseqüències d'aquest acte solemne i pel que sembla, tampoc no m'importen gens.

Sóc tossut. I si m'he dit de fer un bloc, el faig.

De manera que, estimat i desconegut visitant, avui mateix, dia 17 de maig de 2011 DC, queda inaugurat aquest pantà.