La manifestació de l'11 de setembre de
2012 no té gaire en comú amb la del 10 de juliol de 2010.
Aquella va ser una manifestació
convocada contra la negació de la nostra identitat: “Som una
nació. Nosaltres decidim”
Havíem hagut de suportar
l'agressivitat de l'estat al qual encara pertanyem, un estat on
l'actual President del Govern de tots els espanyols, Mariano Rajoy,
recollia signatures amb la pregunta "¿Considera conveniente
que España siga siendo una única Nación en la que todos sus
ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el
acceso a las prestaciones públicas?". Un estat on la COPE,
l'ABC, La Razón i El Mundo entre d'altres, disparaven amb bala
contra la tramitació de la reforma de l'Estatut. Un estat on
l'esquerra espanyola, en el millor dels casos, callava. Les
hemeroteques estan plenes de silenci i les excepcions es poden
comptar amb els dits.
Tot i que la manifestació havia estat
convocada amb anterioritat, va tenir lloc just després de la
publicació de la indignant sentència del Tribunal Constitucional
sobre la reforma de l'Estatut, carregada d'odes a la “indissoluble”
nació espanyola i de negacions a la nostra identitat nacional, a la
oficialitat efectiva del català, a la immersió lingüística, a la
bilateralitat en les relacions Catalunya-Espanya...a una Catalunya
amb personalitat diferenciada dins de l'Estat espanyol.
Dúiem més de trenta anys intentant
transformar Espanya en allò que els espanyols no han volgut ser mai:
un estat plurilingüe i plurinacional. I el màxim intèrpret de la
norma fonamental del sistema jurídic espanyol ens acabava de dir
d'un cop i per sempre que anéssim a cagar, tot creant
jurisprudència.
Malgrat un grapat de polítics, organitzacions i institucions del nostre país van mirar
de fer veure una altra cosa, la majoria de la gent que sortí a
manifestar-se el 10 de juliol de 2010 eren del tot conscients que la
sentència no deixava cap altre camí: Independència o dissolució
de Catalunya dins de l'estat espanyol. I el que cridava la majoria
era Independència.
Des d'aleshores han succeït unes
quantes coses: Unes eleccions al Parlament que va guanyar CiU. Aquest
va ser el partit que la majoria dels catalans van considerar que
podia fer front més eficaçment al procés de re-centralització i
uniformització iniciat pels desacomplexats poders fàctics
espanyols. Sense treure cap mèrit a CiU, possiblement els va ajudar
el fet que era l'única força política que arran del terra-trèmol
provocat per la sentència no semblava patir un daltabaix intern. El
PSC, amb ministres al govern espanyol com la Carme Chacon aplaudint
la sentència i amb un Montilla negant-se a anar rere la pancarta de
la manifestació, a més de companys de viatge com en Múgica que
també havien recorregut l'Estatut, no semblava la millor opció per
defensar-nos. ERC, en plena batalla entre els qui preferien seguir al
govern renunciant si cal a les sigles històriques i al que
significaven, i els que volien posicionar-se sense complexes al
capdavant del creixent sentiment independentista tampoc no estava en
condicions de ser el gran defensor que Catalunya demanava. Rcat i SI,
amb la col·laboració estel·lar d'en Laporta, dues opcions que
haguessin pogut irrompre amb prou força en l'escena política
ocupant aquell espai que estava orfe, van fer tot el possible per
autodestruir-se aquell estiu del 2010. La ICV d'aleshores, partidaris
del dret a decidir però sense dir què és el que ells mateixos
decidien com si tot allò no anés amb ells, tampoc no semblava estar
en condicions de liderar la defensa de Catalunya. I mentrestant el PP
i C's saltaven contents com criatures en plena festa amb la sentència
i la fi del “proceso autonómico”.
CiU va presentar-se amb un programa en
el que defensaven el dret a decidir. De moment el que han decidit és
intentar un pacte fiscal amb l'estat espanyol. Bona sort.
Tampoc no serà com la manifestació
del 9 de juliol de 2011, ja inequívocament independentista però
mancada de molts suports institucionals i del d'algunes
organitzacions representatives del nostre país. Veure Mossèn Broggi
o el M. Hble. Sr. Heribert Barrera enfilats dalt d'un camió per poder adreçar el
seu discurs per manca del permís per a instal·lar un escenari és
una imatge difícil de pair.
La manifestació de l'11 de setembre
d'enguany (#11s2012 pels tuitaires), és diferent. Les cares de
perplexitat d'alguns polítics que eren al capdavant el 10-J davant
els crits d'independència de la majoria, avui reflecteixen
preocupació.
La re-articulació de la societat civil
recuperant l'esperit de la consulta sobre la independència en
ciutats, barris i pobles d'arreu ha teixit una xarxa de persones que
han superat diferències ideològiques per assolir un objectiu comú.
La força d'aquest nombrós exèrcit
d'activistes, sumats a un gran nombre de comunicadors i referents de
la societat catalana, ha estès el missatge aconseguint que la
independència avui sigui una possibilitat assumida majoritàriament.
Avui resulta prou difícil als
partidaris de la Catalunya-regió-espanyola, i no diguem als qui
lluiten per una Catalunya-estat-federal-dins-Espanya, defensar els
seus posicionaments des d'una vessant racional: o fan servir criteris
emocionals o fan servir el discurs de la por (fractura social,
inestabilitat econòmica, sortida de l'euro, boicot comercial, on
jugarà el Barça, etc.)
L'11 de setembre d'enguany fa por
perquè la majoria dels catalans hem perdut la por.
CiU no ha pogut articular la defensa
que necessitàvem. Aconseguir-ho sense trencar amb Espanya no ha
estat possible. Malgrat jo no els negaré que hagin fet el que han
pogut, la realitat ens diu que l'autogovern català ja no existeix.
La Generalitat depèn de que Espanya ens doni diners per a fer
política. I Espanya vol fer la seva política a canvi
d'aquests diners. De què serveix que Catalunya voti el seu Parlament
si acaba sent el PP qui decideix quines són les prioritats de
Govern? Algú de vosaltres va votar el PP? Només ho van fer 387.000
catalans (un 12% del cens). Ets un d'ells? Enhorabona, tu manes. Au,
tanquem les ambaixades a veure si ens envien els diners de les
nòmines del proper mes. Demà ens demanaran que canviem el nom de
Girona per Gerona-Girona com han fet a Maó. I demà passat...
La proposta de CiU per solucionar
aquest problema és la reclamació d'un impossible pacte fiscal.
Impossible perquè els espanyols, a més de les retallades que estan
obligats a fer per poder satisfer mínimament els mercats, haurien
d'acceptar reduir el seu estatus en la mateixa proporció en la que
els catalans recuperaríem el que generem i que avui ens espolien.
Per a això caldria reformar la LOFCA,
la qual cosa exigeix una majoria absoluta al Congreso de los
Diputados. Què decidiran? Quins nervis. Espera, que consulto la bola
de vidre...veig una frase en un paper...sí, ara es veu més
clar...posa “Y una mierda”
És cert que si es produís aquest
miracle i en MHP Mas-Moisès fos capaç d'enviar plagues i plagues al
carrer Gènova i a la Castellana (a l'alçada del Bernabéu) fins que
ens concedissin el pacte-fiscal-en-la-línia-del-concert-econòmic
estaríem econòmicament millor, com ho estan els bascos. Però
resulta que aquests estan votant Bildu com bojos perquè volen deixar
de ser espanyols. Potser és que dependre políticament d'Espanya
tampoc no convenç, amb concert o sense.
Alguns dins de CiU m'expliquen que
forma part d'una estratègia destinada a tancar totes les portes que
poden quedar obertes, a fi d'acabar de convèncer la societat
d'emprendre el camí cap a la sobirania.
Penso que no els preocupa convèncer la
“societat” sinó als seus. A aquells votants de Convergència i
Unió que encara no són partidaris de la secessió. No parlo d'en
Duran Lleida ni d'altres casos que cal deixar per impossible o
convèncer amb d'altres arguments de tipus no ideològic. Creure en
els miracles està bé però no ens passem.
La lògica dels partits polítics no és
sols “ideo-lògica”, més aviat obeeix a d'altres raons. I CiU no
donarà un pas mentre pensi que una part dels seus els deixaran. Ara
estan preocupats per evitar que els que no volen la independència
els deixin. Potser ben aviat la seva preocupació serà la contrària
i els votants de CiU, majoritàriament independentistes, els faran
veure que si no avancen els que els deixaran seran ells.
I la resta de partits? Penso que ERC ha
triat un bon camí (no enfrontar-se directament a CiU i
acompanyar-los en aquest viatge cap al pacte impossible per a no ser
“l'enemic” quan es tanqui la porta). Les enquestes demostren que
creix i probablement segueixin comptant amb el suport de Rcat com ha
succeït darrerament. Crec que Solidaritat mantindrà el seu suport
electoral malgrat la marxa d'en Laporta perquè la seva feina al
Parlament té sentit, si més no com a vigilants i denunciants de
l'autonomisme. ICV va movent-se cap a posicions més properes al dret
d'autodeterminació i això no els està fent perdre vots sinó tot
el contrari.
Pel que fa al PSC, la direcció actual
ha triat clarament que Catalunya ha de seguir sent espanyola i
malgrat algunes veus significatives dins seu posen en qüestió
aquest posicionament no sembla que aquestes tinguin prou força per
canviar-ho. Una part gens menyspreable dels seus votants, però, no
comparteixen aquesta visió segons les enquestes. Veurem com se'n
surten.
I la resta (PP i C's) treballen per fer
gran Espanya, encara que sigui perjudicant a la gent que els vota.
Mentrestant l'estat ha perdut tota
vergonya a fer política contra els catalans. Les sentències del TS
contra la immersió, les lleis a les Illes, València o Aragó contra
el català, el corredor central de mercaderies, els pressupostos
generals de l'estat perpetuant la manca d'inversió crònica a
Catalunya, les decisions sobre el límit de dèficit de les
Comunitats Autònomes...
Retallada rere retallada, cadascun de
nosaltres hem vist com els nostres esforços per sortir de la crisi
topen de front amb un estat que recull aquest esforç en el seus
actius i ens demana nous ajustos o...
O què?
Tancaran l'aixeta que ens torna una
minsa part dels diners generats aquí? Ens intervendran? Tancaran el
Parlament? Instauraran un govern provisional encapçalat per la
Sànchez-Camacho i en Vidal-Quadras? Xiularan penaltis contra el
Barça? Vés que no sigui això el que ens convé que passi. Qua
acabin d'un cop amb la farsa d'autogovern amb la que ens hem estat
entretenint tots aquests anys per acabar descobrint que fingir ser un
Estat no et converteix en Estat.
La manifestació de l'11 de setembre
serà la demostració de que els catalans ja no tenim dubtes, que
tenim clar què volem. La demostració de que tot i veure-hi
dificultats estem disposats a assumir-les. La demostració de que ja
hem decidit.
I aquest cop, el destinatari del
missatge de la manifestació no és Espanya. Potser (tot i que Europa
i el món ens estaran mirant de prop ja que l'economia mundial estarà
en joc en aquells dies), el destinatari tampoc no serà la comunitat
internacional. Almenys no seran aquests els destinataris principals.
La manifestació d'enguany acabarà
davant del Parlament.
“Catalunya, nou estat d'Europa”
