Si no ets independentista, què ets?

Tothom ho sabia, però molts de nosaltres necessitem veure tancades totes les portes per a assumir la realitat.

La repressió i les dictadures no ens hem fet més forts, però sí que ens hem fet molt resistents. Estem íntimament convençuts de que sempre trobarem la manera de sortir-nos-en. I això ens dóna una capacitat inesgotable d'aguantar cops.

Intuíem que això de l'"Estado de las Autonomías" era una enredada, però pensàvem que a poc a poc aniríem assolint petits avenços en l'autogovern sense fer soroll, sense que gairebé ni se n'adonessin.

I semblava que sí, que era possible transformar l'Estat espanyol en una cosa al nostre gust. Com si  amb unes quantes visites a l'IKEA poguéssim anar convertint Espanya en la Monarquia Independent de Casa Meva.

I vam creure que aquest era el camí més senzill, l’únic possible.

Que transformar Espanya al nostre gust i conveniència era factible.

I que això és el que calia fer.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia ens ha despertat de la hipnosi. Uns quants magistrats de manament caducat i no renovat, anomenats a dit pels dos grans partits polítics espanyols, ha establert els límits al desenvolupament autonòmic. D'entre ells, els següents:

1- Només hi ha un idioma realment oficial: El castellà. 

Encara que la Constitució parla de llengües "co-oficials" l'únic idioma que hom te la obligació de conèixer és l'espanyol. No només això: Ningú no pot exigir enlloc del territori espanyol el coneixement d'una altra llengua, ni tant sols en les comunitats autònomes on se'n parlen d'altres.

Així s'entén que, per exemple, un govern del PP a les Illes, a l'Aragó o al País Valencià, pugui decretar que no és exigible el coneixement del català per a treballar a l'Administració Pública. I que la llei els ho permeti.

I així s'entén que, al Principat, el català no pugui ser llengua vehicular de l'ensenyament en una escola si a una sola família no li sembla bé. La llei els ho permet.

2- Només hi ha una nació: la indissoluble nació espanyola.

Cap altra nació és reconeguda a la Constitució que, insisteixo, és la Llei marc a la qual s'ha d'adaptar tot l'ordenament jurídic, totes les lleis de l'Estat o autonòmiques. Tant se val que la pròpia Constitució faci distinció entre "nacionalidades y regiones". El Constitucional ha deixat ben clar que no hi ha la més mínima diferència entre una cosa i l'altra.

3- No hi ha cap relació de bilateralitat entre Catalunya i Espanya. Les lleis del Parlament o decrets del Govern, fins i tot en aquelles competències que tenim transferides, estan sotmeses a la norma fonamental que és la Constitució i no hi caben negociacions, tramitacions parlamentàries o referèndums oficials que puguin modificar això. 

La Constitución Española. Aquella cosa immaculada i intocable com si fóra escrita en unes pedres pel mateix Creador i entregada en mà a Fraga Iribarne al Monte del Gozo, que ara resulta que es pot modificar amb un parell de sms entre la Merkel, en Zapatero i en Rajoy.

La sentència del Constitucional, va provocar manifestacions massives, discursos de perplexitat, d'indignació i fins i tot en alguns casos, de tristor entre alguns dirigents de la nostra classe política.

D'altres van celebrar la sentència (recordo les declaracions de Carme Chacon) i evidentment, tant PP com C's van fer festa grossa.

Espanya guanya. 

"Yo soy español, español, español...y tú también, imbécil."

I alguns nacionalistes d'una nació que no existeix ni pot existir segons la Constitució Espanyola, dissimulen i segueixen fent el mateix discurs d’ “això ho arreglem en un parell de sopars a Casa Lucio”.

Xiulen i miren cap a un altre costat, mentre recurs rere recurs, sentència a sentència sobre la base de la doctrina establerta pel Constitucional, ens deixen cada dia ben clar quin és l'autogovern que te Catalunya. El mateix que te Múrcia que, amb tots els meus respectes, no ha mogut mai un dit per tenir-ne gens, d’autogovern.

Qualsevol decisió que prengui la majoria del nostre Parlament, elegit democràticament pels ciutadans de Catalunya, pot ser revocada en virtut de sentències que satisfan recursos de minories, com la prohibició de les curses de braus o com el recurs de les tres famílies sobre la immersió lingüística a casa nostra. Un sistema que garanteix, després de 30 anys d'aplicació, el coneixement del castellà a Catalunya a un nivell igual o superior al de Espanya. (I això no ho pot negar ni Pedro J. Ramírez amb el Photoshop).

Dues llengües "oficials" però només una d'exigible.

Podem fer veure que no passa res i esperar temps millors, o que ens caigui un satèl·lit al jardí mentre podem les roses.

Podem anar aplicant ajustos pressupostaris al benestar dels ciutadans de Catalunya mentre proposem la solució a tots els mals, el remei miraculós: EL SÚPER-PACTE FISCAL. Una cosa que, tenint en compte la inexistència de bilateralitat entre Catalunya i Espanya (repasseu el punt 3) hauria de ser aprovada en un comitè de 17 autonomies excepte Euskadi i Navarra, més el Ministre d'Hisenda de torn, més el d'Administracions Públiques. I tenint en compte que la Constitució no ho preveu, podria ser recorreguda per un estudiant de primer de Dret de la Complutense, que guanyaria el recurs, tret que haguéssim modificat abans la Constitució (que us recordo que és de granit, quan es tracta de cedir res a Catalunya)

O podem declarar la independència i convocar un referèndum de ratificació sota l'empara de Nacions Unides i la Unió Europea. Un acte il·legal segons les lleis espanyoles, però previst i emparat pel Dret Internacional

I qui ho ha de fer, això de declarar la independència? Doncs si no vaig errat:

1- El President de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la majoria dels membres del Parlament

o bé

2- Una força política, elegida democràticament en unes eleccions oficials (poden ser les del proper 20 de novembre a les Corts espanyoles), i que representi al 51% dels vots emesos pel poble de Catalunya, amb una participació igual o superior al 55% del cens.

En aquest cas, dels 47 escons que li corresponen a Catalunya (no se si ha canviat la població i el nombre exacte és aquest. Els que sigui que correspongui a Catalunya, en tot cas), la meitat més un, és a dir 24.

Potser que comencem a sumar, per què amb aquest panorama, si no ets independentista ets, i acceptes ser, espanyol i punt.

El deure de decidir

Aquest escrit és una crida als simpatitzants, afiliats i votants de Convergència i Unió que creieu com jo mateix, que la independència de Catalunya és la única possibilitat de supervivència de la nostra nació, de la nostra llengua i de la nostra cultura.
Una crida dirigida especialment a vosaltres, per que sense el vostre compromís, el dels votants independentistes de CiU, no arribarem mai a la independència.
La clau la teniu vosaltres. I és una enorme responsabilitat.

Els números:

El darrer Baròmetre d'Opinió Política del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) que depen del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, va preguntar "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" i un 42.9% dels enquestats va dir que votaria que si, un 28,2% que votaria que no, un 23.3% s'abstindria i el 5,7% no saben, no contesten o donen altres respostes.

Poso demà en negreta, per a deixar clar que la pregunta no parlava d'un referèndum el 2020 o el dia que tothom a Catalunya sigui independentista

Si no faig malament els números, un 37.6% dels partidaris de la independència van votar CiU a les darreres eleccions al Parlament, un 13% van votar ERC i un 4.1% van votar SI

Totes aquestes xifres són molt coherents amb d'altres enquestes: L'independentisme es reflecteix en prop d'un 20% a les institucions (Parlament, Corts espanyoles, Ajuntaments...) per que CiU no es considerada com una força independentista.
Però la majoria dels votants de CiU (un 54.9% a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya) contesten que sí a la independència. Un 21% votarien no, i un 19,3% contesten que s'abstindrien.

El deure de decidir:
Aquesta expressió la vaig treure d'un article de Salvador Cardús al diari Avui, que em va donar a conèixer la Plataforma per l'Autodeterminació a Sabadell (@pasabadell a Twitter).
Hem estat tots parlant del Dret a Decidir des de fa força temps. I el 10 de juliol de 2010 va sortir al carrer un munt de gent rere aquesta reivindicació.
Aquella manifestació va obrir els ulls a molta gent sobre el nombre real d'independentistes d'aquest país.
Calia reafirmar davant tothom que Som una Nació.
Però el Dret a Decidir no calia demanar-lo. Ja el teníem. El tenim

El que cal és donar el següent pas: Ara hem de decidir.

El Pacte Fiscal:
A les eleccions a les Cortes espanyoles, CiU presenta de cap de llista una persona no només contrària, sinó obertament hostil a la independència de Catalunya. Una persona que parla de governs de concentració amb PP i PSOE i que voldria ser ministre d'un Estat que extreu cada any de Catalunya el 10% de la riquesa que generem i no la retorna.
Un Estat que exigeix retallades als pressupostos de la Generalitat de Catalunya, mentre acumula un 76% del total del deute espanyol, malgrat espoliar la riquesa generada fonamentalment a les Illes, Catalunya i València.
Mentrestant a Catalunya, un 20,4% de la població viu sota el llindar de la pobresa (dades de 2010).
Un de cada cinc catalans.

La proposta de CiU és la de negociar un Pacte Fiscal amb el govern que surti de les eleccions generals a l'Estat espanyol.

Un Pacte Fiscal que, d'acord amb la la interpretació de la Constitución Española, reflectida en la sentència sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del màxim intèrpret d'aquest text, (el Tribunal Constitucional), no pot ser negociat bil·lateralment (qualsevol comunitat Autònoma el podria recórrer i guanyar el recurs davant el TC).
Un Pacte Fiscal que no podria modificar lleis orgàniques com la LOFCA sense una majoria absoluta al Congreso de los Diputados. No cal dir que, en el cas improbable que s'aconseguís, un pacte d'aquest tipus podria ser revocat pel mateix procediment.

Fins i tot el Concert econòmic basc va haver de ser "blindat" malgrat estar reconegut expressament per la Constitución, per a evitar que els governs de Madrid el desvirtuessin. Quina garantia de compliment pot tenir un pacte fiscal amb qui pot desfer-lo l'endemà?

Per la seva naturalesa,doncs, un Pacte Fiscal és paper mullat sense un canvi constitucional. Pot ser alterat o fins i tot anul·lat en qualsevol moment, per que no modifica la situació de submissió del Govern de Catalunya respecte del Gobierno del Estado.
No modifica el repartiment de poders entre Catalunya i Espanya.
El Pacte Fiscal només seria respectat en cas que l'Estat espanyol volgués actuar amb lleialtat amb Catalunya.
Un pacte basat en la confiança mútua.
No cal dir res més.

Què podeu fer els votants independentistes de CiU?:

Com he dit abans, vosaltres teniu la clau i la responsabilitat de dur Catalunya a la independència.
I perdoneu la gosadia, però crec que us correspon assumir el Deure de Decidir.

Els dubtes de la coalició, per por de perdre el vot del 21% de simpatitzants que votarien no a la independència, i el vot d'una bona part del 19,3% que contesten que s'abstindrien en el referèndum, ens condemna a tots a seguir empobrint-nos cada dia més i a veure com la nostra supervivència com a país no depèn de nosaltres sinó dels espanyols.

La meva proposta és la següent

Manifesteu a la direcció del partit el vostre compromís ferm amb la independència de Catalunya per mitjà d'un correu electrònic al web de CiU, amb l'avís que no votareu CiU a les properes eleccions al Senado y al Congreso si la proposta és la negociació d'un Pacte Fiscal amb l'Estat espanyol, sinó que ho fareu només si CiU engega des d'ara la transició nacional cap a l'Estat propi declarant-ho obertament en el seu programa electoral.
Podeu enviar còpia també al web de Antoni Duran i Lleida i al del M.H. President Artur Mas

Només si la direcció de CiU veu perillar una part significativa del vot del 59% dels seus electors a canvi de preservar el 21% dels seus votants partidaris del no, la independència de Catalunya pot ser una realitat.
Això només ho podeu fer vosaltres, des de CiU.
Només pots fer-ho tu.

Les acampades: No els demanem la lluna

Ja feia molt de temps que em preguntava a mi mateix quan trigaríem tots a sortir al carrer i ens posaríem a cremar contenidors d'escombraries.

Era molt estrany que en una situació d'abús de poder excessiu i humiliant per part del que anomenem "mercats financers", (que no són més que persones i empreses amb noms i cognoms i molts, moltíssims diners amb els que jugar), i amb la evident i gens dissimulada complicitat dels governs i dels polítics elegits per tots nosaltres per a representar-nos i per a gestionar els nostres béns i els nostres recursos, ens quedéssim tots quiets mirant com el nostre veí era desnonat per no poder fer front a la hipoteca, o com el nostre cosí es trobava de sobte en l'atur després de treballar al mateix lloc trenta-cinc anys.

Jo em vaig quedar astorat en sentir fa temps al telenotícies, a l'anterior Ministre d'Economia i Finances del Govern espanyol, el Sr. Solbes atorgant 90,000 milions d'euros a fons perdut a la banca, sense cap exigència de devolució ni del capital ni tan sols dels inexistents interessos, amb les paraules (no se si textuals però gairebé): "confiem" que els utilitzaran per a donar crèdit a les famílies i a les empreses.

Aquests diners són meus. I del veí desnonat. I del cosí en l'atur. Són nostres. No són dels bancs ni dels governs. Són els teus diners.

Cada x anys escollim els qui ens han de representar al Parlament europeu, a les Corts espanyoles, al Parlament de Catalunya, als ajuntaments.
Els partits polítics i les institucions que ells governen deuen diners als bancs i "mercats financers".
I en necessiten cada dia, de diners. I els cal endeutar-se més encara. I han de tornar interessos. I quan els "mercats financers" creuen que no els podran pagar, els encareixen el preu del diner i els obliguen a pagar més interessos.

Un bon dia els mercats financers ensopeguen amb la seva pròpia brutícia i corren a cercar diners dels governs per a "salvar-se". Ni es molesten en retallar-se les bonificacions o a tirar mà de les seves butxaques plenes. Saben que els governs els regalaran aquests diners (nostres), per que els tenen agafats per on no sona.

No fa massa que a les Corts de Madrid es va aprovar concedir diners a concessionàries d'autopistes madrilenyes que havien errat en els seus càlculs del nombre de vehicles que passarien pels peatges (a Madrid tens l'alternativa d'anar per l'autovia gratis que passa pel costat de l'autopista. Algú hi hauria d'haver pensat)

Enlloc de sortir a cremar cotxes i contenidors com a la banlieu francesa o a los Angeles l'any 1992, un grup de gent va decidir acampar al centre de Madrid. I a Barcelona. I a un munt de ciutats més.

Hi ha confusió, intents de manipulació, manca de coordinació, força propostes equivocades i manca de solucions.

Però han estat i són protestes pacífiques. I en això cal felicitar-los. Han sabut evitar ser controlats per grups violents fins ara, i això no és gens senzill.

I evidencien que molts (moltíssims més dels que acampen), n'estem fins a la bola de la impunitat amb la que els "mercats financers" i els qui ens governen, retallen despesa, apugen interessos, deslocalitzen, desmunten a trossos l'estat del benestar, les pensions, els sous dels funcionaris, els drets adquirits pels treballadors en segles de lluita.

Amb els meus diners, els del veí desnonat, els del cosí en l'atur.

No els demanem solucions als acampats. Demanem-nos-les a nosaltres mateixos.
No els demanem la lluna. Agraïm-los que hagin dormit al ras, per a que fer que la resta pensem com conquerir-la.

Assemblea Nacional de Catalunya

Sóc un més d'entre els que vam participar en la organització de la Consulta sobre la Independència, dins de Llinars del Vallès Decideix.

Tots som conscients de la força d'aquest moviment civil, que ha representat una autèntica revolució arreu de Catalunya.
El que hem estat capaços de fer sumant les nostres forces, cadascú aportant les seves capacitats, ha estat immens.

D'ençà fins ara, hem viscut moments molt engrescadors, com la manifestació del 10 de juliol o l'èxit de la Consulta del 10A a Barcelona. Moments que reforcen el sentiment que quan treballem junts, ho podem tot.

Però en aquest temps també hem après una lliçó.

Els partits polítics i les institucions que ens representen treballen per assolir els objectius dels seus programes, entre d'altres en alguns casos la independència del nostre país, però cap d'ells per separat no pot acollir dins seu a tots els que desitgem la independència, ni a tots aquells que ens han d'acompanyar i encara no n'estan del tot convençuts.

Cap partit polític no pot limitar el seu programa exclusivament a allò que ens uneix a tots. És lògic.

Calia trobar una altra manera de fer, on tots ens hi poguéssim sentir còmodes.

El passat dia 30 d'abril, alguns de nosaltres vam assistir a la Conferència Nacional del Sobiranisme, on es va aprovar el Manifest i el Full de Ruta de l'Assemblea Nacional de Catalunya, després de votar-ne les esmenes i modificacions proposades.

Segurament n'haureu sentit a parlar. És un projecte al que s'han adherit personalitats com Lluís Llach, Víctor Alexandre, Heribert Barrera, Moisès Broggi, Alfred Bosch, Santiago Espot, Armand de Fluvià, Patrícia Gabancho, Elisenda Paluzie, Josep Planxart i Martori, Carles Móra, Miquel Sellarès o Isabel Clara-Simó entre molts d'altres (adjunto llista dels signants del manifest de suport, que podeu trobar també al web  http://www.assemblea.cat )

L'objectiu principal de l'Assemblea és assolir la independència de Catalunya, fora de la feina que ja fan els partits polítics, on tots els que hi siguem (independentment de si militem o no en cap de les forces polítiques) ho fem a títol personal i sense representar a ningú tret de nosaltres mateixos, amb el compromís explícit de que aquest moviment (l'Assemblea) no participarà en eleccions polítiques de qualsevol nivell.
Amb aquest objectiu, es va constituir no només un secretariat de 30 persones que han d'impulsar el moviment, sinó un Consell de 100 persones que vetllaran per que aquests principis es mantinguin.

I la feina que ens proposem fer és el següent: D'una banda hem de saber trobar-nos tots nosaltres per treballar en el que volem tots. D'altra banda, hem de aconseguir sumar a aquells que pensen com nosaltres però no han participat fins ara. I finalment, hem d'arribar a tots aquells que si bé no són obertament contraris a la independència de Catalunya, no en veuen els avantatges o tenen por del que pugui passar.

Si voleu participar-hi, el dissabte 4 de juny hi ha convocada a Granollers una trobada pels adherits i simpatitzants de la Assemblea Nacional de Catalunya de la comarca del Vallès Oriental, a les 11h al local de la CMAV , carrer Agustí Vinyamata 7-11 ( Darrera de l'hotel Europa - Es cobraran 3 euros per despeses del local).

Queda inaugurat aquest pantà

Avui he pres la decisió transcendental de crear el meu propi bloc.

No sóc gaire conscient de les conseqüències d'aquest acte solemne i pel que sembla, tampoc no m'importen gens.

Sóc tossut. I si m'he dit de fer un bloc, el faig.

De manera que, estimat i desconegut visitant, avui mateix, dia 17 de maig de 2011 DC, queda inaugurat aquest pantà.