La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya

No, aquest bloc no ha estat hackejat. I no, tampoc jo he canviat radicalment de parer sobre la independència de Catalunya. Només volia fer aquesta reflexió perquè penso que cal que tots tinguem clares les coses, tant els unionistes com els independentistes.

La independència de Catalunya comporta un trasbals important per a la Unió Europea, les seves institucions i molts dels estats que la conformen.
La independència d'una regió d'un estat membre no s'ha produït mai encara. No hi ha res en els tractats que estableixi què s'ha de fer si això passa. Catalunya pot ser el primer cas, donat que Escòcia va decidir no ser-ho. I esdevindrà un precedent.

Quin seria l'escenari preferit per la UE i els estats que la conformen? Que Catalunya i Espanya arribessin a un acord que fos acceptat pels ciutadans d'ambdós territoris, i que no hi hagués un moviment intern de fronteres. Aquest posicionament ha estat expressat en veu alta per la Sra. Merkel, el Sr. Cameron o el Sr. Juncker. Però estic convençut que és un posicionament compartit per d'altres mandataris en països que tenen els seus propis conflictes interns, com ara França (Còrsega, Bretanya, Euskadi, Catalunya...), Dinamarca (Groenlàndia), Itàlia (Vèneto, Padània...) o Bèlgica (Flandes) per posar alguns exemples.

El trasbals que representarà la independència de Catalunya és molt important.
Caldrà refer la composició del Parlament europeu, per exemple. Una decisió aparentment simple com ara el nombre d'europarlamentaris que correspondria al nou estat espanyol sense Catalunya, i qui es quedaria els seients buits, ja és de per sí un maldecap. Aquesta qüestió ja va comportar grans discussions amb l'ingrés de Polònia, per exemple, quan Espanya no acceptava que -tot i tenir la mateixa població- Polònia tingués el mateix nombre de representants.

Fem memòria. Què va succeir amb la reunificació d'Alemanya? En aquells temps, la Sra. Tatcher al Regne Unit, o el Sr. Miterrand a França, es van posicionar clarament en contra d'una Alemanya de 80 milions de persones. No volien aquell nou escenari.
Però quan el Sr. Kohl va deixar clar que la reunificació es produiria igualment, es van seure a negociar el com. I van haver cessions. Alemanya va acceptar tenir un nombre d'europarlamentaris inferior al que li correspondria per la seva nova població, per exemple. La reunificació es va produir. I 13 milions d'alemanys orientals van esdevenir automàticament ciutadans de la UE. Sense que Alemanya hagués de sortir i tornar a ingressar o "posar-se a la cua" de res.

La UE no vol la independència de Catalunya, però aquesta decisió ens correspon només als catalans. I quan es produeixi, quan el Parlament declari la independència, l'escenari haurà canviat. Mentrestant, no esperem que la Sra. Merkel faci la nostra feina i declari que serà feliç amb la proclamació de la independència de Catalunya. Ella no és qui ho ha de fer, i probablement si fos per ella, no es faria.

Però si el Parlament ho fa, si declara formalment l'inici del procés de la independència en un termini no superior als divuit mesos, aleshores què és el que causarà menys trasbals a la UE? Una expulsió de Catalunya? (on hi són establertes empreses d'aquests mateixos països europeus, indústries que subministren béns i serveis a la UE i als seus membres, on hi viuen ciutadans europeus establerts a casa nostra, etc.) o bé la seva acceptació com a nou estat membre?
Els dirigents europeus afirmen -i és cert- que això no es pot fer de forma automàtica. Catalunya ha de sol·licitar-ne l'ingrés. Però el que no es diu -ni tampoc no es nega- és que aquesta sol·licitud i acceptació es pot produir simultàniament amb l'acte de reconeixement de la República Catalana.
I que abans de que aquest reconeixement es produeixi, a efectes de la UE seguim sent espanyols, la qual cosa manté els drets i obligacions que tenim en tant que ciutadans i empreses d'un estat membre.

Alguns encara afirmen que Catalunya serà expulsada de la UE, però ni ells mateixos gosen afirmar que aquesta expulsió seria per sempre més.
Se'ns diu que serem expulsats i que tornarem a entrar-hi més endavant. És a dir, que al trasbals jurídic de que els catalans se'ns faci fora, (i les empreses catalanes, els europeus que viuen aquí, les empreses europees establertes a Catalunya, els catalans que viuen a Europa, les empreses catalanes amb filials a Europa...) caldrà afegir el trasbals jurídic de tornar a acceptar-les de nou en un moment ulterior.

És difícil de creure que aquesta sigui la solució adoptada per la Unió Europea, els estats membres o les seves institucions. Especialment si al davant hi ha l'alternativa d'acceptar l'ingrés de Catalunya simultani al reconeixement del nou estat, situació que no alteraria l'statu quo actual d'empreses i ciutadans, excepte en tràmits de caire administratiu.

La victòria d'Ada Colau ens pot apropar a l'independència

La independència de Catalunya necessita de tres elements per a fer-se realitat: la voluntat majoritària dels catalans, la determinació dels nostres representants polítics i l'acceptació per part de la comunitat internacional.

La voluntat majoritària dels catalans queda demostrada cada cop que hi ha eleccions i aquest cop no ha estat diferent.

Pel que fa a la determinació dels nostres representants polítics, jo preferiria menys ambigüitat i una aposta més clara per la independència. Però els concedeixo el benefici del dubte. Veurem què succeeix amb Unió Democràtica i quina decisió pren CDC si UDC diu que no vol la independència.

El que trobo més interessant en aquest moment és el tercer dels elements: l'opinió dels governs dels països que poden fer realitat el reconeixement internacional del nou estat català.

Sabem de fa temps que un dels actius més potents que té l'independentisme és l'enorme deute de l'estat espanyol.

Fins ara, la comunitat internacional confiava en que si Catalunya acabava declarant la independència, aquest deute seria satisfet perquè podien comptar amb la "formalitat" de les forces que estan al capdavant del procés, així com amb la necessitat de l'estat espanyol d'acceptar la inviabilitat del seu estat sense l'aportació al PIB de Catalunya i amb la totalitat del deute en cas de no-acord.

I mentre Catalunya no fes el pas, el pagament també quedava garantit des de la modificació de la Constitución espanyola a instàncies de la troika i per la continuació de l'espoli fiscal a Catalunya, País Valencià i les Illes.

Però aquesta percepció pot haver canviat arran dels resultats electorals del 24 de maig.

La victòria de la candidatura de Barcelona en Comú, encapçalada per Ada Colau, ha tingut un fort ressò en la premsa internacional i no tinc cap dubte que també està sobre la taula dels analistes dels principals governs europeus i nord-americans.

La propera alcaldessa de Barcelona és una persona coneguda per haver lluitat per les persones contra les injustícies del sistema i els interessos bancaris.

El moviment del 15-M, Podemos, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, són prou coneguts arreu i són moviments que existeixen també en aquests països.

Quina lectura en faran els governs, especialment aquells que són creditors de l'estat espanyol o els representen (Alemanya, Estats Units, França, Holanda...)?

Segurament una de les primeres lectures és que l'estat espanyol ja no és garantia de retorn del deute si els nous governs locals, regionals i potser el mateix govern espanyol és conquerit per Podemos o de partits de la seva òrbita. Abans potser hi havia incertesa en el cas de la independència de Catalunya. Ara també hi ha incertesa en cas de que Catalunya segueixi dins de l'estat.

Podria ser que ara mateix, en el joc de cartes de la política internacional, la garantia de que recobraran els diners del deute de l'estat espanyol ja no estigui en la continuïtat del mateix estat, sinó en la victòria de les forces independentistes el proper 27 de setembre.

I en afavorir un acord amb Catalunya que els garanteixi el retorn del préstec. A canvi del reconeixement del nou estat, és clar.

Farem bé d'observar els moviments d'aquests governs en els propers mesos.

Aprofito per a agrair a l'alcalde de Dublín el seu posicionament.

La trampa (i com evitar-la)

Fa uns anys vaig tenir una conversa molt interessant amb un familiar meu. Parlàvem de la independència i ell em deia «és que vosaltres els independentistes...». De cop li vaig preguntar: «si demà et posen una urna al davant i et demanen si vols que Catalunya sigui un país independent o una comunitat autònoma espanyola, tu que votes?» «Votaria que sí» em va respondre. «Aleshores tu ets tan independentista com jo», li vaig dir. Però ell no se'n sentia!

Us explico això perquè als convençuts de vegades ens costa veure que hi ha força gent que davant d'un «sí» o «no» segurament votarien sí, però que no tenen la independència com a prioritat.

Jo estic molt preocupat per com s'està duent a terme aquest procés des del poder polític.

Com ha succeït abans al Quebec o a Escòcia, un «no» refreda la força de l'independentisme d'una manera que costa anys -molts anys- recuperar.

Per tant, si jo fós partidari de la unitat d'Espanya, faria tots els possibles per afavorir un vot negatiu a la independència.

Enfrontar-se directament al desig dels catalans a decidir és inútil. La gent

hagués passat pel damunt de qui ho intentés. De vegades cal moure's per no caure del cavall.

Però, si realment vols que guanyi el «sí» a la independència, no miraries d'afavorir aquest «sí» per tots els mitjans enlloc de dificultar-lo?

Si jo volgués que guanyés el «no», deixaria passar una data simbòlica com és el 2014, tricentenari de la pèrdua de les llibertats, amb una societat fortament mobilitzada i motivada, i miraria d'entretenir-los amb alguna cosa sense transcendència. Per exemple, un «procés participatiu liderat per la societat civil» (semblant a allò que ja vam fer grups de voluntaris els anys 2009, 2010 i 2011).

Va anar a votar molta gent, sí. Però van ser molts també els que no van molestar-se a anar-hi perquè no ens jugàvem res. I no només dels que votarien «no» si anés de debò. També dels que, com el meu parent, votarien «sí» si anés de veres. I és que aquella consulta no tenia cap efecte concret. Ni comprometia a ningú a res. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», tiraria la pilota endavant per mirar de veure si es refredava la cosa. Esperaria que milloressin les condicions econòmiques. Esperaria canvis polítics a Espanya per veure si gent amb inquietuds socials i no només nacionals, decidien que pot ser bo quedar-se a acompanyar aquesta «revolta espanyola». Esperaria que aquest canvi polític obrís la porta a l'esperança de reformar la relació Catalunya-Espanya. Sis o set anys més pel cap baix de negociacions. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», no faria cap mena de campanya des del Govern per explicar a la ciutadania els beneficis de la independència. Deixaria que això ho fessin entitats de la societat civil a qui escolten els convençuts i alguns dels que dubten. Deixaria aquesta labor per als quinze dies de campanya electoral. Com menys temps, millor. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», anomenaria «plebiscitàries» unes eleccions autonòmiques i afirmaria que aquestes venen a substituir un referèndum. Però no em presentaria amb un únic punt de programa tipus «Si aconseguim majoria d'escons al Parlament de Catalunya declararem la independència aquella mateixa nit». Unes plebiscitàries de debó són per dir «sí» o «no». Però això no és el que ens plantegen. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Independentment de que els partidaris del «sí» es presentin junts o separats (aquesta ha estat la gran discussió!), el que està clar és que partits com el PSC-PSOE, PP, C's, UpyD, Podemos, Guanyem o segurament ICV entre d'altres comptaran com a vots pel «no» perquè no duran en el seus programes la independència de Catalunya. Quants dels que votaran a aquests partits, potser haguessin dipositat una papereta amb el «sí» en un referèndum de «sí» o «no»? I ara compara-ho amb quants dels no-independentistes votaran als partits del «sí»?

Si cada vot és important, no estem donant avantatge als del «no»?

Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

La trampa no és que ens deixin votar o no. La trampa és afavorir el «no».

Subtilment.

Hi ha una manera, però, d'intentar evitar-la. Ja ens podem posar a treballar des d'ara mateix per a convèncer als dos milions de persones que hem estat sortint any rere any al carrer, de que votin només als qui ens assegurin que la nit del 27 de setembre sortiran al balcó a declarar la independència de Catalunya al món.

I no donar NI UN SOL VOT a qui no es comprometi a fer-ho.

Aquesta feina podria ser el repte d'Assemblea Nacional Catalana. Un repte molt més efectiu que una nova manifestació.