El pla B és la DUI

 Encara que molts no se n’hagin adonat, ni a casa ni a fora, els catalans acabem d’aconseguir una victòria decisiva en una de les batalles més importants en el camí cap a la independència.

Fa cinc dies que s’ha constituït el Parlament de Catalunya, d’acord amb el que els catalans vàrem votar el passat 25 de novembre, i fa dos dies de la investidura del President Mas.

La importància d’aquest fet és que avui tenim un Parlament legítimament constituït, sorgit d’unes eleccions lliures i reconegudes de manera oficial fins i tot per l’estat espanyol. Un fet que pot ser cabdal més endavant.

Després de l’acord de govern entre CiU i ERC, la reacció de la caverna ha estat com sempre visceral, amb amenaces des del govern espanyol d’ofegar econòmicament Catalunya o d’usar tots els mitjans que permet la llei per aturar la celebració de la consulta. Es van quedar desconcertats un cop més perquè en el seu mapa mental això de la consulta sobre la independència és un invent d’Artur Mas per tapar casos de corrupció. Ells van inventar-se aquest argument per negar que van ser dos milions de persones que vam sortir al carrer els qui vam empènyer Mas a posar-se al capdavant. I de tant repetir-lo ells mateixos se l’han acabat creient.

Avui, quan comencen a digerir aquest acord que pensaven que no es produiria, el discurs està canviant. Ara el que toca dir és “el referèndum no es farà”.

Va començar Pedro J. Ramírez (us deixo el seus dos tuits del dia 18 de desembre, on amb una hora de diferència entre un i l’altre s’aprecia aquest canvi de discurs)

I aquesta és ara la línia adoptada pel Partido Popular. Fins i tot, Alícia Sánchez-Camacho ha fet servir aquest argument en el debat d’investidura del President: “la consulta no es farà perquè és il·legal”

Què els fa sentir-se tant segurs? Dues coses: Que ells tenen encara la clau de la caixa (de moment) i que la Constitución española -aquella mena de cosa indissoluble que regeix les lleis físiques de l’Univers- té un article que ja es va escriure amb la finalitat d’evitar que un dia Catalunya o Euskadi volguessin decidir res de debò elles soles. El famós article 155, que ara està en boca de Rosa Díez des de que es lleva fins que se’n va a dormir.

Aquest article diu això:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Tant l’incompliment del dèficit, que podria implicar una intervenció de l’autonomia catalana, com aquest article 155 que directament ho permet, són la fusta de salvació d’Espanya segons sembla.

Doncs no. La constitució del Parlament i la investidura del President Mas són l’antídot. Si mai es decidissin a intentar intervenir o suspendre l’autonomia de Catalunya, aquest Parlament, legítimament constituït d’acord amb les lleis vigents a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb totes les garanties democràtiques, amb una altíssima participació en les eleccions i amb una representació plural, podria fer en qualsevol moment una Declaració Unilateral d’Independència (la DUI), a l’estil de la que van fer els Estats Units d’Amèrica el 4 de juliol de 1776 (només per posar un exemple).

A partir d’aquell moment, la independència de Catalunya deixa de ser un afer intern de l’estat espanyol i passa a ser un afer de dret internacional, la qual exigirà que es celebri el referèndum, en aquest cas de ratificació de la decisió presa pel Parlament.

Aquí rau doncs la importància d'aquesta batalla que venim de guanyar.

Així doncs amb l’aplicació de l’article 155, només aconseguiran accelerar el procés. 

A mi ja em va bé.

Posar termini a la consulta sobre la independència

Una de les dificultats d’arribar a un acord de govern entre CiU i ERC sembla ser la discussió sobre si és bo o dolent establir una data per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Aquesta discussió s’ha traslladat als usuaris independentistes de Twitter. En aquest bloc que manego voldria apuntar unes quantes reflexions.

Fins fa poc temps -de fet molt poc temps- l’independentisme a Catalunya era gairebé invisible no sols fora de les fronteres de l’estat espanyol sinó fins i tot fora del Principat.

El que ha passat en els darrers tres anys ha estat una veritable revolució. En només tres anys, Catalunya ha sofert un canvi espectacular. 

La consulta sobre la independència arreu del territori i la vertebració dels independentistes en una estructura descentralitzada però d’un abast territorial fins aleshores impensable, va estendre's per centenars de pobles i ciutats fins a la culminació en l’èxit de la consulta del 10 d’abril a Barcelona.

I enmig, la manifestació del 10 de juliol de 2010, que tal com vaig llegir no recordo on, va ser convocada com a una protesta i va esdevenir una proposta. Una proposta de la societat civil catalana manifestant-se preparada a assumir les dificultats que sabem que un procés de secessió representa. 

Després de les eleccions al Parlament el 2010, semblava que tornàvem a arronsar-nos, però la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana i el ressorgiment del paper actiu de les organitzacions territorials, amb innombrables mobilitzacions arreu del Principat desembocant en la gegantina manifestació de l’11 de setembre de 2012, van col·locar definitivament la independència com a eix central del país.

És en aquest moment quan la comunitat internacional, els mitjans de comunicació i els líders polítics mundials es tomben cap a nosaltres i s’adonen, perplexos, que aquí està succeint alguna cosa.

El President Mas recull el testimoni i decideix posar-se al capdavant.

Des de l’11 de setembre han passat poc més de tres mesos. Només tres mesos. La comunitat internacional està esperant a veure cap on anem.

Ara ja no juguem en un escenari ibèric. Ara estem jugant sota els focus de l’atenció mundial. I és en aquest moment on establir un termini per al referèndum (no pas una data concreta sinó un termini màxim), és el que fa la diferència entre “el procés ha començat” o el “encara no tenim clar si ho volem o no”.

Arguments en contra d’establir un termini? Sento a dir que posar una data és donar ‘pistes’ a l’adversari. No ho comprenc. A Escòcia, va ser precisament per haver determinat un termini que el govern britànic va haver de sumar-s’hi i participar. 

En el cas del govern espanyol, que ja sabem que és molt menys subtil, podria fer que els obligués a prohibir, amenaçar, etc. El resultat, en tot cas, seria posar la consulta en l’agenda dels mitjans i de la comunitat internacional, i obligar a prendre posicions a favor de la prohibició o de la democràcia.

L’altre argument que escolto és que un referèndum es fa per guanyar-lo. Aquesta afirmació és una trampa, perquè en aquest cas la no-celebració del referèndum és el que atorga la victòria, sense consulta, a la minoria que a Catalunya vol que res no canviï i que continuï tot com fins ara. Perquè si res no canvia, ells guanyen. 

Així que, el referèndum s’ha de fer. “Sí o sí”, recordeu?

Finalment, cal posar un termini a la consulta perquè els nostres serveis, la sanitat, l’educació, les beques, els ajuts, la càrrega impositiva, les infraestructures, les inversions, els ajuts a les empreses o el repartiment del dèficit, tot això depèn d’Espanya. I Espanya ja ha començat la guerra. De fet, ja fa temps que practica una guerra soterrada però intensa, però ara és una guerra oberta. I cap gest per part nostra l’aturarà. Només podem fer-hi front. I si volem comptar amb el suport d’altres, cal que els altres sàpiguen que ens hem decidit. Que hi anem.

Sense una data per a la consulta, no som més que un “afer intern” d’Espanya.

Un nou insult als castellanoparlants de Catalunya

Tots tenim clar que la immersió lingüística ha estat i és una eina fonamental per a dues coses: la cohesió social i el respecte als drets lingüístics de tothom a Catalunya.

Us imagineu un sistema educatiu on al final de l’escolarització obligatòria els nens de famílies castellanoparlants no coneguessin la seva llengua? Cap d’aquests pares de família no ho hauria permès. Malgrat els catalanoparlants hem hagut de patir durant anys i per la força la situació inversa -o potser precisament per això- hem sabut evitar-ho fins i tot renunciant a una plena normalització del català a la vida pública del nostre país. Anem al cinema? Al quiosc? Als Tribunals de Justícia? Demanem un cafè en un bar? Fem zàping a la tele? Jo he conegut persones castellanoparlants que m’han agraït que els parlés en català perquè els he permès practicar una llengua que no usen mai. I viuen a Catalunya.

La immersió ha permès que a Catalunya no hi hagi dues comunitats enfrontades per la llengua, sino un país cohesionat on tothom es pot expressar en qualsevol de les dues llengües. Sempre? Els castellanoparlants sí. Els catalanoparlants bastant menys.

Cap pare o mare, excepte una ínfima minoria fanatitzada, triaria per al seus fills una educació on s’excloguessin coneixements que adquireixen la resta dels nens i nenes del seu entorn. Cap pare o mare, excepte una ínfima minoria fanatitzada, negaria als seus fills la possibilitat de tenir les mateixes oportunitats que els altres.

Perquè parlem d’això. Perquè parlem de negar als fills la possibilitat d’aprendre una llengua al mateix nivell que l’aprenen els altres infants. Perquè el que alguns defensen és el dret al monolingüisme en un país bilingüe. És com exigir que al teu fill no se li ensenyin les matemàtiques. Als Estats Units, alguns pretenen que no s'ensenyin les teories de Darwin als seus fills. No és tracta de res més que d’això.

L’argument és el  suposat dret individual de les famílies a triar la llengua vehicular de l’escola dels seus fills. Aquest esperit liberal, que si es vol exercir plenament, hauria de permetre als pares, per exemple, treure el seu fill de l’escola als deu anys per a que comenci a ajudar en el bar. “Escolarització obligatòria? Qui és l’Estat per dir-me com he d’educar el meu fill?”
L’error més gran dels estrategues d’aquest tipus de campanyes contra la immersió -en aquesta ocasió capitanejades pel ministre Wert- és pensar que a Catalunya la gent castellanoparlant és curta de gambals. Que aquests pares de família recolzaran entusiastes el dret a que els seus fills siguin uns analfabets en català vivint a Catalunya, quan ha estat sempre el contrari. Les famílies de diferents procedències d’arreu de l’estat espanyol han volgut sempre que els seus fills gaudissin del màxim d’oportunitats. Almenys, les mateixes que els altres nens i nenes. Igual que els pares catalanoparlants. Com qualsevol persona, excepte una ínfima minoria fanatitzada, representada a Catalunya per l’espectacular nombre de 12 famílies, amb 21 alumnes, d’entre 500,000 nous estudiants el 2012.

El que no s’adona Wert i tota la seva camarilla és que en el fons el que estan fent és insultar la gent castellanoparlant, presentant-los com a uns intolerants que esperen el seu Caudillo per a que els defensi dels continus atacs que reben cada minut per part dels seus veïns catalanoparlants.

Ni existeixen aquests atacs, ni la intolerància generalitzada que somnia en Wert.
A Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic ni cap problema que ell hagi de venir a resoldre.
I això és gràcies als castellanoparlants i als catalanoparlants d’aquest país. Un país que camina decidit cap a una independència on els fills dels catalans, sigui quina sigui la llengua en la que trien parlar, viuran sens dubte més tranquils.

Què busca El Mundo?

Estem en la recta final de la campanya electoral de les eleccions catalanes del proper 25 de novembre, unes eleccions diferents de totes les anteriors perquè estan marcades per una manifestació de dos milions de persones a Barcelona reclamant la independència i per la decisió del President de la Generalitat d’encapçalar aquest procés.

“El Mundo”, un diari molt proper al ‘think tank’ del Partido Popular ha decidit publicar un esborrany d’un informe policial del que cap comandament o responsable ministerial sembla tenir cap coneixement, en el que s’acusa de corrupció al President i a persones significades del seu partit polític.

La primera reacció de molts de nosaltres ha estat considerar aquestes acusacions com un atac de l’Estat espanyol contra qui avui és el cap visible del procés d’independència de Catalunya.

És evident que no hi ha res d’innocent publicar aquesta informació en aquest moment concret i és del tot clar que al darrera hi ha una intencionalitat política.

Però quina és aquesta intencionalitat? Hi ha dues respostes a aquesta pregunta. La més simplista (que no es pot descartar) seria un intent d’embrutar la imatge del President Mas per evitar que obtingui la representació parlamentària que li cal per a dur a terme el procés amb prou força.

El problema d’aquesta primera resposta és que estaríem menyspreant la capacitat dels serveis d’intel·ligència espanyols o dels seus col·laboradors.

Estaríem assumint que no saben que un atac d’aquestes característiques, sense evidències suficients per a confirmar les acusacions, genera un efecte contrari al que teòricament es pretén: un suport massiu de recolzament al nostre President, injustament atacat per un mitjà de comunicació espanyol per membres de la policia i/o de l’estat.

Ha estat així en tots els casos: no fa tant, el President de la Generalitat Valenciana va guanyar per majoria absoluta malgrat les acusacions de corrupció contra ell en campanya (o gràcies a aquests mateixos atacs). I en aquell cas, les acusacions eren formals, amb la decisió d’un jutge de processar a Camps.

El segon problema d’aquesta hipòtesi és la data triada per a llençar aquest atac. Si el que vols és fer mal amb documents que semblen ser poc contundents, perquè deixar tants dies entre la publicació de la notícia i les eleccions? Han donat prou temps a la resta de mitjans i al mateix President per rebatre o per posar en dubte la veracitat d’aquestes acusacions.

I el tercer problema és que el President i els dirigents de CiU saben que rebran aquesta mena d’atacs des que van assumir el lideratge en aquest procés. Serien tan innocents com per tenir aquesta mena de comptes a Suïssa? No ho crec.

Quina pot ser doncs la intencionalitat d’aquest atac? No serà precisament contribuir a una majoria absoluta de CiU? I si és així, amb quin motiu?

Evidentment, ni el President ni CiU ni el procés cap a la independència no surten beneficiats d’un atac d’aquestes característiques, de manera que la iniciativa dels atacs recau exclusivament en l’aparell de l’estat.

L’estat ha adquirit plena consciència que el resultat de les eleccions ens condueix a la celebració d’un referèndum/consulta sobre la independència de Catalunya (i això no ho desmenteix cap ni una de les enquestes).

Com pots parar-ho? Negociant i cedint. Així van aconseguir aturar els canadencs la secessió del Quebec i probablement així intentaran els britànics aturar la secessió d’Escòcia.

Només així es pot dividir un moviment com el nostre: que alguns dels qui avui demanen la independència vegin satisfetes part de les seves aspiracions i prefereixin conservar-les abans que enfrontar-se a la incertesa d’un canvi com és la secessió. Tornar a deixar en minoria els que volem la independència en qualsevol cas. Cedint en recursos i competències, amb reformes constitucionals o el que calgui per no perdre una part tant important del territori actual de l’estat espanyol com és Catalunya.

I si estiguessis disposat a cedir o a negociar, quin escenari preferiries? Majoria absoluta de CiU amb el PP de segona força, per posar un exemple, o una majoria simple de CiU amb ERC de segona força?

Jo ignoro quina seria la resposta del President davant d’una oferta seriosa de negociació. És probable que els artífex d’aquests atacs s’equivoquin amb el President i pensin que aquest s’avindrà a negociar i aturarà el procés.

També és possible que si el President s’avingués a negociar, el procés no s’aturés per la força de la pròpia gent, convençuda de que aquest és el camí.

Jo vull creure que el President Mas seguiria endavant amb el procés en qualsevol cas, però qui en pot estar segur al cent per cent, tret d’ell?

No haurà començat l’estat espanyol, a la vista del nul impacte que el discurs de la por ha tingut en nosaltres, a treballar per definir l’escenari més convenient per negociar?

Cooficialitat temporal del castellà i immersió lingüística inversa

S’apropa el moment de la veritat. Tot el que hem somiat durant anys està a punt d’esdevenir real. És un moment de molta il·lusió, però com els catalans ens sentim especialment atrets pel debat i per anticipar-nos als esdeveniments, no ens conformem amb il·lusionar-nos. Volem saber com, qui, quan, per què, on. Volem saber-ho tot.

Una de les matèries que poden resultar més controvertides en aquest moment és la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent. Oriol Junqueras, en el seu article a El Periódico “El castellà i la República catalana”, afirma que “a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana”

Es tracta d’una afirmació valenta. Estem a les portes d’una campanya electoral i no és habitual que els nostres polítics posin sobre la taula temes que poden resultar tan controvertits com ara aquest. En les files independentistes no hi ha cap consens en aquesta matèria.

Si us he de ser sincer, jo mateix no sabria posicionar-me avui d’una manera clara sobre el tema. No sóc sociolingüista. No tinc la formació per determinar si la cooficialitat de castellà i català podria resultar innòcua o perillosa pel català en el nou estat. L’article a Vilaweb anomenat “La cooficialitat de l’espanyol, un perill per al català” aporta opinions d’experts i casuística en sentit contrari a l’afirmació d’en Junqueras.

Tot el que us diré aquí no és més que el fruit de pensaments meus sense cap més pretensió que la d’oferir idees per al debat. Al final, això és un bloc i a més a més és el meu bloc. Per tant, m’autoritzo a mi mateix a publicar aquests pensaments i us “autoritzo” a vosaltres a llegir-lo, a opinar o a tancar la finestra del navegador i anar a fer el que us vingui de gust.

Prenc com a exemple la meva veïna, la Sra. Maria. Una senyora que fa cinquanta anys que va arribar d’Almeria a viure a Catalunya amb el seu marit. Una persona excel·lent en tots els sentits, que va venir a votar quan vam fer la Consulta sobre la Independència perquè tal com em va dir aleshores, ella és catalana i estima aquesta terra que és on han nascut els seus fills i on vol viure.

La Maria entén bé el català però no el parla. Li costa trobar les paraules en català per a dir el que vol. Ningú tampoc mai no li ha demanat que ho fes, ens entenem tots perfectament. No va poder anar a escola perquè havia de treballar amb la família, i si sap llegir i escriure amb dificultats, és perquè de petita i gairebé d’amagades, va demanar-li a la mestra de l’escola del seu poble que li ensenyés a fer-ho als vespres, quan acabava de treballar. No l’enredaràs en res, a la Maria. En moltes coses ens passa la mà per la cara a tots. Però és clar que la cooficialitat del castellà li és útil. Ara bé, si li preguntes si el català ha de ser la llengua pròpia de Catalunya et dirà que sí, que hi tenim tot el dret.

No deu ser pas un cas estrany. Quanta gent, arribada d’arreu d’Espanya en les diferents onades migratòries, es troben en situacions similars? (Sí, podem dir que han tingut temps d’aprendre, però durant molts dels anys que han passat aquí molts dels catalans s’han adreçat a ella en castellà. Si entén el català, no és perquè l’haguem ajudat massa, nosaltres. De fet, l’hem ajudada més aviat poc).

No parlo de gent hostil amb Catalunya, dels que enyoren cada minut el seu lloc d’origen i marxarien ara mateix (com la Chus Lampreave volia marxar de Madrid per a anar-se’n al pueblo en les pel·lícules d’Almodòvar).

Parlo de gent integrada, socialment, culturalment, afectivament. Però no lingüísticament.

Jo sóc de l’opinió que el català ha de ser la única llengua oficial de Catalunya. Bàsicament perquè, tret d’Andorra, Catalunya serà l’únic lloc on podrà ser-ho. Perquè la llengua, com bé saben el ministre Wert o el President Bauzà, és cabdal per a la identitat d’una nació com la nostra. Perquè no faltaria qui buscaria raons legals per a continuar perseguint la protecció que es pogués atorgar a l'idioma feble (aquell que parlem potencialment 10 milions de persones, no el que parlen quatre-cents milions arreu del món).

Però em plantejo si no podríem fer-ho en dues etapes: Una etapa inicial en que el castellà pugui seguir sent oficial per un període de temps determinat. Una transició gradual cap al català com única a llengua oficial. Una immersió lingüística social a la inversa, on el català pugui ser introduït paulatinament allà on potser fins ara no s'havia considerat necessari.

No parlo de l’escola, on cal mantenir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i on haurem de mirar de que els alumnes adquireixin una molt bona competència en castellà i en anglès. I en alemany o francès o italià o xinès.

Parlo d’una generació de gent com la Maria.

Com he dit abans, no sóc sociolingüista i segurament hi haurà moltes raons per les que aquesta idea no tingui ni cap ni peus.

Però convido tothom a parlar-ne, si us ve de gust i no heu tancat aquesta finestra fa una estona.

Parlar de fractura social és ofensiu

La manifestació de l’11 de setembre d’enguany ha estat la ”tranquil·la explosió”, si se’m permet, que ha demostrat a tothom que la independència no és només un desig majoritari a Catalunya sinó que, a més, els ciutadans d’aquest país estan disposats massivament a actuar per aconseguir-la. Un de cada cinc ciutadans de Catalunya era en aquesta manifestació, molts d’ells després de passar hores i hores en autocars o trens. I això no ha succeït mai abans per cap altre motiu.

Les reaccions dels contraris a la independència giren ara al voltant, gairebé de manera exclusiva, d’intentar explotar la por al canvi que tota persona té per naturalesa.

Sobre alguns d’aquests arguments podem discutir amb tranquil·litat, perquè formulen hipòtesis que poden ser defensades en un sentit o en un altre. Per exemple, la permanència de Catalunya en la Unió Europea o en la zona euro. És cert que no s’ha produït encara cap cas de secessió d’un territori d’un estat membre de la Unió i per tant no hi ha precedents. Però sí que s’ha produït el cas contrari, com apuntava fa poc el Centre Català de Negocis: La unificació d’Alemanya, que va fer que setze milions de ciutadans de l’antiga Alemanya de l’Est s’incorporessin automàticament a la UE i a la zona euro sense cap requisit addicional i sense que l’Alemanya occidental hagués de sortir de la UE i demanar-ne la posterior reincorporació com a Alemanya unificada. Tot i tractar-se del cas contrari, és un exemple molt clar de com en Dret Internacional les situacions noves es tracten cas per cas, buscant les solucions que comportin un menor trasbals als drets i obligacions dels ciutadans, els estats i les organitzacions internacionals. En el cas de Catalunya, la solució menys problemàtica seria la seva incorporació automàtica a la UE i a la zona euro, tenint en compte que els seus ciutadans, les empreses locals i les empreses estrangeres establertes aquí, ja són membres de ple dret de la UE i de la zona euro. Qualsevol altre supòsit comportaria una gran incertesa jurídica i econòmica. Per posar un petit exemple pràctic, caldria fer noves eleccions al Parlament europeu, perquè els eurodiputats catalans no serien ciutadans d’un estat membre de la Unió, (no podrien doncs ser eurodiputats) i perquè el nou estat espanyol tindria una menor població que l’anterior i per tant li correspondrien menys eurodiputats dels que té actualment. Si busquem bé, podrem trobar mil exemples d’aquest tipus que demostrarien que, gairebé en el 100% dels casos, l’acceptació automàtica (o la sortida i entrada a la Unió simultània, com apuntava l’eurodiputat Raül Romeva), seria la solució menys problemàtica i per tant, probablement, la preferida per la comunitat internacional.

 Però l’objecte d’aquest apunt en el bloc no és rebatre una per una les hipòtesis o els arguments dels unionistes (ganes ja en tinc, però m’hi he de posar amb més temps).

L’apunt d’avui és en defensa dels ciutadans de Catalunya en el seu conjunt, però molt especialment d’aquells que són partidaris de que Catalunya continuï sent part d’Espanya.

Tinc veïns, coneguts, molt bons amics i fins i tot familiars que se senten espanyols. O d’altres que tot i no sentir-se’n molt, pensen que estem millor dins d’Espanya que fora. Catalunya és una societat plural i molt, molt barrejada on les diferents idees i sentiments coexisteixen i on és perfectament possible que persones amb llengües diferents, idees polítiques diferents -fins i tot oposades- i amb opinions diferents sobre totes les coses humanes i divines, s’entenguin i convisquin civilitzadament. Jo diria que fins i tot, en general, som exquisidament civilitzats. Uns i altres.

Cada cop que escolto a dirigents polítics o personatges mediàtics dir que la independència de Catalunya provocaria una “fractura social” m’indigno. M’indigno per mi, com a català, perquè hem sabut fer entre tots una societat on la convivència està per damunt de tot. I n’estem orgullosos. Jo n’estic molt.

Però m’indigno encara més pel menyspreu i l’ofensa que representa creure que la gent que desitja que Catalunya segueixi formant part d’Espanya són persones incapaces d’acceptar la voluntat de la majoria. Que serien gent que reaccionaria de manera antidemocràtica a aquesta nova situació.

Això és ofensiu. Si hi ha algú així, són una minoria irrellevant dins del conjunt dels ciutadans de Catalunya. La gent d’aquí no és així.

La democràcia és la voluntat de la majoria compaginada amb el respecte a les minories.

I això els catalans no només ho sabem, sinó que ho exercim diàriament, cada minut del dia.

Els catalans. Tots els catalans.