Tots tenim clar que la immersió lingüística
ha estat i és una eina fonamental per a dues coses: la cohesió social i el
respecte als drets lingüístics de tothom a Catalunya.
Us imagineu un sistema educatiu on al final
de l’escolarització obligatòria els nens de famílies castellanoparlants no coneguessin
la seva llengua? Cap d’aquests pares de família no ho hauria permès.
Malgrat els catalanoparlants hem hagut de patir durant anys i per la força la
situació inversa -o potser precisament per això- hem sabut evitar-ho fins i tot
renunciant a una plena normalització del català a la vida pública del nostre
país. Anem al cinema? Al quiosc? Als Tribunals de Justícia? Demanem un cafè en
un bar? Fem zàping a la tele? Jo he conegut persones castellanoparlants que m’han
agraït que els parlés en català perquè els he permès practicar una llengua que
no usen mai. I viuen a Catalunya.
La immersió ha permès que a Catalunya no hi
hagi dues comunitats enfrontades per la llengua, sino un país cohesionat on tothom
es pot expressar en qualsevol de les dues llengües. Sempre? Els castellanoparlants
sí. Els catalanoparlants bastant menys.
Cap pare o mare, excepte una ínfima minoria
fanatitzada, triaria per al seus fills una educació on s’excloguessin
coneixements que adquireixen la resta dels nens i nenes del seu entorn. Cap
pare o mare, excepte una ínfima minoria fanatitzada, negaria als seus fills la
possibilitat de tenir les mateixes oportunitats que els altres.
Perquè parlem d’això. Perquè parlem de negar
als fills la possibilitat d’aprendre una llengua al mateix nivell que l’aprenen
els altres infants. Perquè el que alguns defensen és el dret al monolingüisme
en un país bilingüe. És com exigir que al teu fill no se li ensenyin les matemàtiques.
Als Estats Units, alguns pretenen que no s'ensenyin les teories de Darwin als seus fills. No és tracta de res més que d’això.
L’argument és el suposat dret individual de les famílies a
triar la llengua vehicular de l’escola dels seus fills. Aquest esperit liberal,
que si es vol exercir plenament, hauria de permetre als pares, per exemple,
treure el seu fill de l’escola als deu anys per a que comenci a ajudar en el
bar. “Escolarització obligatòria? Qui és l’Estat per dir-me com he d’educar el
meu fill?”
L’error més gran dels estrategues d’aquest tipus de campanyes contra la immersió -en aquesta ocasió capitanejades pel ministre Wert- és pensar que a Catalunya la gent castellanoparlant és curta de gambals. Que aquests pares de família recolzaran entusiastes el dret a que els seus fills siguin uns analfabets en català vivint a Catalunya, quan ha estat sempre el contrari. Les famílies de diferents procedències d’arreu de l’estat espanyol han volgut sempre que els seus fills gaudissin del màxim d’oportunitats. Almenys, les mateixes que els altres nens i nenes. Igual que els pares catalanoparlants. Com qualsevol persona, excepte una ínfima minoria fanatitzada, representada a Catalunya per l’espectacular nombre de 12 famílies, amb 21 alumnes, d’entre 500,000 nous estudiants el 2012.
L’error més gran dels estrategues d’aquest tipus de campanyes contra la immersió -en aquesta ocasió capitanejades pel ministre Wert- és pensar que a Catalunya la gent castellanoparlant és curta de gambals. Que aquests pares de família recolzaran entusiastes el dret a que els seus fills siguin uns analfabets en català vivint a Catalunya, quan ha estat sempre el contrari. Les famílies de diferents procedències d’arreu de l’estat espanyol han volgut sempre que els seus fills gaudissin del màxim d’oportunitats. Almenys, les mateixes que els altres nens i nenes. Igual que els pares catalanoparlants. Com qualsevol persona, excepte una ínfima minoria fanatitzada, representada a Catalunya per l’espectacular nombre de 12 famílies, amb 21 alumnes, d’entre 500,000 nous estudiants el 2012.
El que no s’adona Wert i tota la seva
camarilla és que en el fons el que estan fent és insultar la gent
castellanoparlant, presentant-los com a uns intolerants que esperen el seu
Caudillo per a que els defensi dels continus atacs que reben cada minut per
part dels seus veïns catalanoparlants.
Ni existeixen aquests atacs, ni la
intolerància generalitzada que somnia en Wert.A Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic ni cap problema que ell hagi de venir a resoldre.
I això és gràcies als castellanoparlants i als catalanoparlants d’aquest país. Un país que camina decidit cap a una independència on els fills dels catalans, sigui quina sigui la llengua en la que trien parlar, viuran sens dubte més tranquils.