I si Espanya fa una oferta, què?

Aquests dies s’han produït alguns fets que indiquen que l’estat espanyol podria estar preparant una oferta, amb la intenció d’evitar que els Catalunya esdevingui un estat independent.

L’ex-President del Govern espanyol Felipe González va parlar de la possibilitat d’un pacte d’estat PP-PSOE, i seguidament  el candidat del PP Arias Cañete va fer declaracions en el mateix sentit.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/canete-acord-partit-popular-psoe-3271075
No són uns qualsevols dins dels principals partits polítics espanyols.
(En Rubalcaba diu que no, és clar. Estem en plena campanya electoral. Esperem que acabi i preguntem-li-ho de nou)
Un pacte d’estat per a què? Quin tema pot requerir un pacte d’estat, tret de Catalunya?

De l’altra banda, el grup popular a l’Assemblea d’Extremadura ha instat al Govern espanyol a mantenir Catalunya dins del règim comú de finançament, alertant que amb un eventual sistema de finançament propi per Catalunya, la resta de comunitats perdrien fins a...16.000 milions d’euros l’any! Us sona la xifra, oi?
http://www.ara.cat/politica/pp-extremadura-financament-16-000-milions_0_1138086481.html

La proposta del grup popular extremeny respon a unes declaracions de Ramon Jáuregui. Sembla desproporcionat que el grup parlamentari extremeny del PP faci una instància al govern espanyol en resposta només a declaracions en campanya d’un membre del PSOE.
Potser creuen o saben que aquesta proposta a Catalunya podria ser alguna cosa més que una mera hipòtesi.

Quin resultat produiria una eventual oferta espanyola als catalans?
Convencerien la majoria del poble de Catalunya de què amb un estatus diferent, ens convé seguir formant part d’Espanya enlloc de ser simplement un país anomenat Catalunya?

Penso que no. I ho penso per les raons següents:

Espanya arriba tard. No ha sabut llegir a temps el que estava passant a Catalunya. Des del pim-pam-pum anti-català durant les deliberacions sobre l’Estatut de Catalunya per motius purament electoralistes (l’actual President del Govern espanyol recollint signatures contra les decisions del Parlament de Catalunya, n’és la imatge més gràfica), Espanya ha menystingut la reacció de la societat catalana.
I aquest menyspreu els ha fet errar en el diagnòstic i per tant, trobar el remei adequat a temps.

L’intent barroer de les institucions de l’estat d’impedir una consulta sobre la independència a Arenys de Munt el 2009. El menyspreu a la força de l’articulació social de tot l’independentisme català –antic i nou- en la organització de les consultes sobre la independència arreu del territori. La falsa sensació de seguretat que els proporcionava la crisi interna dels partits polítics independentistes (ERC, RCat, SI, DC, etc.). La negativa a veure en la manifestació del 2010 a Barcelona el canvi en el gruix de manifestants, reclamant ja obertament la independència. La nova sorpresa de l’elevada participació ciutadana en la consulta de Barcelona el 2011. La indiferència pel que estava succeint en la societat catalana, (enquestes del CEO, la retrobada dels independentistes a nivell local, comarcal i nacional al voltant de la creació de l’Assemblea Nacional Catalana,...). L’èxit brutal de la manifestació del 2012. El canvi d’orientació de la direcció de CiU. La fermesa del President. Els acords amb ERC. La Via Catalana el 2013. Els acords CiU, ERC, ICV-els Verds i les CUP sobre la data i la pregunta...
I encara no han reaccionat!

Als voltants dels 2005 el meu pare em va confessar que n’estava tan fart, que ja havia deixat de creure en la viabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I que des d’aleshores pensava votar només forces independentistes.
El vaig avisar. Vaig dir-li que anés amb compte, perquè un cop has assumit que l’únic futur per Catalunya és ser un estat com qualsevol altre i deixar-te d’invents estranys, autonomies asimètriques o federalismes de joguina, és molt difícil tornar enrere. Un cop deixes de preguntar-te “per què?” i comences a preguntar-te “per què no?” ja no tornes. Perquè no hi ha cap motiu -tret de raons sentimentals o pors al canvi- que respongui al “per què no?”. I si t’has desfet de les pors, i les raons sentimentals no són prou per seguir admetent que Espanya decideixi sobre Catalunya, s’acaben els motius.

Crec que la majoria de la societat catalana ha fet aquest salt mental. I que a més som tots conscients (els del sí i els del no), que només hi haurà una sola oportunitat quan tinguem al davant l’urna.
Independència o assimilació.
Aquesta darrera frase no és meva. És del president Pujol. Un altre que, com el meu pare, simbolitza el profund canvi en la mentalitat de la majoria dels catalans.

I els espanyols? Han experimentat cap canvi de mentalitat? Gens ni mica.
Estaran disposats a cedir sobirania, això és, a reconèixer que Catalunya és una nació amb identitat i llengua pròpies? O s’enrocaran en que el concepte de nació i sobirania no és negociable?
Quedarà sotmès com fins ara l’autogovern de Catalunya a l’arbitri espanyol?
Podrà Catalunya actuar pel seu compte a Europa i al món?

Euskadi té un concert econòmic però el Parlament espanyol pot canviar la composició del Parlament basc fent una llei de partits polítics ad-hoc per a il•legalitzar a qui ells volen. Volem això a Catalunya?

Ho veurem a les urnes.