Una llista única: República catalana

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no volia convocar eleccions autonòmiques el 21D.
La seva preferència era seguir governant Catalunya sense haver guanyat les eleccions, el màxim de temps possible. 
Les eleccions autonòmiques no les ha guanyat mai el seu partit ni Ciudadanos. Sí que hi ha hagut governs del PSC i ICV, però només amb el suport de ERC, no sense.

Quin motiu podria tenir Rajoy per voler fer-les en el termini més curt que permet la llei electoral, fins i tot en dia laborable, sense esperar ni un dia més del mínim legal?
Potser perquè creia que no podria mantenir l'autoritat que s'ha atorgat a sí mateix amb el 155? No ho crec. Penso que la seva estratègia es basava en que podia fer-ho, i que si això provocava una rebel·lió, tenia l'excusa perfecta per il·legalitzar tot l'independentisme.

Des del meu punt de vista, la convocatòria d'eleccions ha estat una exigència de la Unió Europea.
La diplomàcia europea no podia exigir a Espanya un referèndum acordat. Espanya ha dit per activa i per passiva que això era inconstitucional -que no ho és- i fins i tot han colpejat ciutadans davant els ulls de tothom per impedir-lo.
Però tothom sap que aquesta situació només es pot resoldre de dues maneres: repressió violenta i l'empresonament de milers de persones (a la turca), o votant.

El compromís final ha estat usar les eleccions autonòmiques com a plebiscit.
1- Les convoca Rajoy, per la qual cosa la seva autoritat no queda discutida per la UE.
2- Les forces independentistes -incloses les CUP- no es tanquen a participar-hi en cap moment, malgrat el Parlament ha declarat la República.
Renoi, estem parlant d'unes eleccions autonòmiques convocades per algú a qui els catalans no hem votat, després de suprimir-nos l'autogovern! Si això no està pactat amb un tercer, no entenc res.
3- L'unionisme s'apressa a cercar formules per participar-hi amb acords preelectorals de suport mutu.

La pregunta és: com hem de concórrer-hi els independentistes?

La meva proposta és una llista unitària amb allò que ens uneix i res del que ens separa. I això és:
1- Nom: República de Catalunya
2- Programa electoral: Dos punts clau:
Restablir totes les lleis del Parlament suspeses o anul·lades pel TC, incloent-hi la Llei de Transitorietat Jurídica.
Recaptació de tots els impostos i tributs per part de l'Agència Tributària Catalana, amb el compromís de negociar amb l'estat espanyol i amb els tercers afectats (Banc Cetral Europeu, UE, etc) el repartiment d'actius i passiu.

Jo no sóc jurista ni expert en lleis electorals ni res d'això. Per tant aquesta proposta és una idea només.
Aquí la deixo

En farem un altre, de referèndum (Recuperem el seny)

Els observadors internacionals han declarat que, malgrat el Govern de la Generalitat va fer correctament les coses (hi havia urnes, hi havia cens, hi havia seus electorals, hi havia paperetes del Sí i del No, hi havia les condicions per a que els ciutadans es pugessin expressar lliurement), la intervenció de l'estat espanyol, el segrest d'urnes, el tancament de col·legis i sobretot la violència, no permeten validar aquest referèndum segons els estàndards internacionals.

Què cal fer doncs? Ignorar els 2,286,217 vots emesos, un 90,18% dels quals votaren Sí a la República Catalana? Tirar pel dret i proclamar la independència en base a les lleis del Parlament?

Jo veig clar que el Govern de la Generalitat ha de traslladar els resultats del referèndum al Parlament, i que aquest ha de complir amb les lleis aprovades i proclamar la independència.

La raó és molt simple: si no ha hagut un referèndum validable internacionalment, és perquè els qui volen mantenir l'status quo ho van impedir. I si ho tornem a intentar, ho tornaran a impedir.

Per tant, l'únic desllorigador de la situació és la Declaració d'Independència, i aquesta és la única via de garantir els drets de tots els ciutadans de Catalunya.

Perquè la Declaració d'Independència trenca amb l'argument de que aquest és un afer intern de l'estat espanyol. A partir de la DI, l'assumpte passa a ser un afer internacional, que afecta molt especialment la Unió Europea, els creditors de l'estat espanyol i tots els països que tenen interessos a Catalunya (ciutadans, empreses, mercaderies, capitals, etc.)

Un cop declarada la independència, què faran tots ells? En primer lloc, exigiran saber qui mana a Catalunya. La resposta serà confusa. El Govern dirà que manem nosaltres. L'estat espanyol dirà que manen ells. Pot la comunitat internacional permetre que ni per un sol dia, no se sàpiga qui mana? A qui cal pagar impostos? A qui es pot reclamar? A qui s'ha de sol·licitar un permís?

Recrdem que Catalunya és un dels quatre motors industrials d'Europa. El port de Barcelona és el més important del Mediterrani. Som un eix de comunicació clau per al comerç entre la península ibèrica i Europa. No som una regió insignificant dins del context de l'economia europea.

Com va succeir a Montenegro, la Unió Europea exigirà dirimir aquest assumpte d'un cop i per sempre, de la única manera que es pot solucionar aquest assumpte: sabent amb claredat i sense ombre de dubte, què volen els ciutadans de Catalunya.

Posaran condicions. A Montenegro van exigir una participació superior al 50% i un vot favorable del 55% dels vots. Sabeu qui era aleshores el Representant de la Política Exterior i de Seguretat Ciutadana de la Unió Europea? L'espanyol Javier Solana.
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-28-02-2006/abc/Internacional/la-ue-determina-para-montenegro-las-condiciones-de-su-referendum-de-independencia-frente-a-serbia_142543258774.html

Tingueu per segur que tindrem un altre referèndum, però aquest cop, l'estat espanyol serà obligat no només a permetre-ho, sinó a coorganitzar-lo i a garantir que es faci en les condicions adequades.

Tot això, però, no succeïrà fins que Catalunya no declari la independència. Perquè cap estat del món no la declararà en el nostre nom.
 Així doncs, tinguem seny.
Proclamem la independència, com abans millor

L'oferta que ens farà Espanya

Tothom sap que la clau de la independència de Catalunya és el reconeixement internacional.

L’anunci del referèndum ho ha trastocat tot. Jo continuo pensant que el referèndum, per poder tenir efecte, requerirà la participació de l’estat espanyol (obligat per la comunitat internacional). I que això només està garantit si nosaltres proclamem prèviament la independència.

Però he de reconèixer que l’afirmació «o referèndum o referèndum» ha estat una veritable sotragada al sistema i ha descol·locat a molts. Només cal veure el desconcert en determinades forces polítiques que fins fa quatre dies el defensaven.

Però a qui més està fent mal aquest anunci és al govern espanyol.

És molt complicat posicionar-se contra la democràcia a Europa, tret que els facis la feina bruta com fa Erdogan. Però no és el cas d’Espanya, que no te la capacitat de fer cap favor d’aquests als seus socis.

Si repassem els fets més significatius dels darrers mesos, veureu que tot té una certa lògica.

La comunitat internacional rep de primera mà informació de la diplomàcia catalana, que estem decidits a tirar endavant el referèndum amb o sense consentiment espanyol.

El que més preocupa a aquests estats i organitzacions, no és que hi hagi o no hi hagi un referèndum, ni tan sols la independència o no de Catalunya, sinó la incertesa. És a dir, que dins les fronteres internes de la UE hi hagi un espai econòmic important com és Catalunya, que estigui en un impasse jurídic, legal i sobre tot econòmic on ningú no sàpiga qui és l’autoritat.

El govern espanyol, encara en funcions, rep tota la pressió en primer lloc per formar un govern. El «cop d’estat» dins del PSOE, propiciat per Felipe González, arregla aquest assumpte.

Ara el Partido Popular intenta recuperar una mica de credibilitat davant els seus socis, obrint una aparença d’obertura de diàleg (condicionat, limitat, petit, però nou).

A Euskadi, un PNB acollonit amb la possibilitat que l’independentisme creixi seguint l’estela catalana, arriba a un pacte amb el PSE-PSOE. Els termes de l’acord parlen de reforma de l’Estatut, amb reconeixement nacional i s’esmenta una certa noció de bilateralitat, on Euskadi blindaria les competències exclusives.

Semblaria que l’Estatut català del 2006 -previ al ribot del Constitucional- ara és una opció factible.

Doncs ho heu endevinat: aquesta serà l’oferta espanyola: L’Estatut de 2006. «Catalunya és nació» en el preàmbul, evidentment desposseït de cap efecte jurídic, una certa ordinalitat en la fiscalitat, un tímid reconeixement de la pluralitat lingüística i algun traspàs de competències.

La pregunta és si aquesta oferta -que es produirà poc abans de la celebració del referèndum (seguint exemples com el canadenc o el britànic)- serà escoltada i se la creurà una part dels que avui votarien sí a la independència.

Cal treballar de valent des d’ara per a que el seny s’imposi. Després de 300 anys de submissió, és prou absurd pensar que tot canviarà a partir d’ara.

Convé recordar que ni tan sols els britànics han respectat els seus acords.

Però sentirem veus que demanaran una nova oportunitat. I no vindran de lluny, sinó de casa nostra.

La oportunitat de ser un país com qualsevol altre país del món la tenim nosaltres i la tenim ara.

L’oportunitat de seguir sent súbdits d’una altra nació, nosaltres i els nostres fills, ja te la regalo.

Un RUI sense DUI, Assemblea?

Els propers 15 i 16 de juliol, els membres d’Assemblea estem cridats a votar en una consulta interna, si «Vols que l'ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?»

En el web d’assemblea, podeu trobar l’argumentari en favor del RUI (http://assemblea.cat/sites/default/files/Consulta2016/argumentari_referendum_independencia.pdf)

Jo personalment trobo mancat de realisme, i m’agradaria que hi hagués un debat més ric sobre si aquest és el millor camí.

En la intervenció del professor Abat Ninet al Parlament de Catalunya, per exemple, ell definia així el full de ruta que al seu parer (que jo comparteixo) era el millor:

«El full de ruta és aquest: la setmana que ve es proclama una DUI amb el 48% dels vots actuals. Els 72 diputats del parlament tenen majoria absoluta. I el mateix dia, exactament el mateix dia, es convoca un referèndum en què es demanarà si la gent aprova la independència ja declarada. I qui diu la setmana que ve, diu d’aquí a uns quants mesos. Però, sigui com sigui, el full de ruta és DUI més referèndum, i no esperem els divuit mesos.»

(Font: Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticies/em-dic-ninet/)

Per tant, vull comentar-vos els meus dubtes sobre els diferents punts de l’argumentari de ANC, amb l’esperança que algú dels qui consideren que aquest és el millor camí, me’ls sàpiga resoldre:

1. El RI és un altre 9N? Quina diferència hi ha?

L’argument d’ANC és que el RI és vinculant i afirma que el referèndum «suposarà el marc jurídic per a una decisió sobirana».

No. Els referèndums no són mai vinculants jurídicament. Poden ser-ho políticament, però no suposen cap «marc jurídic». I encara menys sense la ruptura prèvia amb l'ordenament jurídic espanyol. Aquest argument no té cap base.

2. Si el RI no és pactat forçarem al Govern i a les institucions a desobeir la legalitat espanyola?

«No pot haver-hi voluntaris a les meses com el 9N, per tant, se’ls ha de donar seguretat amb el control de les forces d’ordre públic a les ordres de la Generalitat. Hi ha d’haver observadors internacionals, una estructura administrativa electoral neutral, etc.»

ANC no respon la pregunta. La única resposta a aquesta pregunta és Sí. Si es fa un RUI cal desobeir la legislació espanyola perquè no s’ha trencat prèviament amb aquesta legislació. És a dir, no s’ha fet la DI. I això deixa en indefensió jurídica als funcionaris, per exemple, als qui exigim un compromís amb Catalunya que no exigim als nostres parlamentaris.

3. Veieu dificultats per a fer aquest Referèndum? Penseu que és més fàcil fer el Referèndum que aprovar una Constitució tal com preveu el Full de Ruta actual?

Aquí estem d’acord que la idea d’un referèndum constitucional previ a la independència és de bojos.

4. Podem confiar que sense acord dels partits es podrà fer?

La resposta d’ANC és que «No interpel·lem els partits, el nostre interlocutor ara són les institucions: Govern i Parlament. (...) Si hi ha demanda ciutadana els partits no s’hi oposaran.»

Tampoc no veig que es respongui a la pregunta. Vam assistir a interminables discussions sobre la data i la pregunta del 9-N entre els partits polítics. A fi d’encabir Unió i ICV, es va aprovar una pregunta absurda. I més tard, el President Mas va canviar la consulta sobre la independència del 9N en un procés participatiu. Esteu segurs que no cal l’acord dels partits en el com, el què i el quan?

6.Per què cal ara aquest Referèndum d’Independència?

«Perquè amb el Referèndum, la decisió, la pren el poble directament i de manera innegable. No hi ha cap altra via més legítima, clara i efectiva cap a la independència.»

Perdoneu, però tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista. Una DI és perfectament legítima, clara i efectiva, mentre que un referèndum amb poca participació pot ser una via poc clara i poc legítima encara que es guanyi.

D’altra banda, un referèndum unilateral no sempre és una eina ben vista per la comunitat internacional. Si recordem el cas recent d’Ucraïna, on una part del territori (pro-rusa) s’hi volia independitzar, veurem que països com Alemanya el consideraren il·legal (http://www.auswaertiges-amt.de/EN/Europa/Aktuell/140512_RfAB.html?nn=479786)

«El Referèndum ens permet proclamar la independència si s’obté un suport majoritari; el Parlament de Catalunya necessita mostrar a la comunitat internacional que la independència és la decisió majoritària del poble de Catalunya i no hi ha millor manera de comptar-nos definitivament que mitjançant un Referèndum amb una pregunta directa i binària sobre la Independència»

La comunitat internacional és qui ens exigirà fer un referèndum si prèviament hem declarat la independència, precisament per esvair dubtes sobre el suport de la població a aquesta mesura. Mentre que si el fem nosaltres mentre encara som un «afer intern» de l’estat espanyol, no podem esperar cap suport d’altres estats, pel principi de no ingerència.

7. El Referèndum, és compatible amb el Full de ruta?

«Plenament. Cal només retornar al programa electoral de Junts pel Sí, o al document del procés constituent del Consell de Transició Nacional, que el preveia, fent el Referèndum d’Independència després d’aprovar la Llei de transició jurídica.»

La Llei de transició jurídica va acompanyada d’una Declaració d’Independència o no? Perquè si no es fa una DI, si seguim sent part de l’estat espanyol mentre organitzem, fem campanya i fem el referèndum, com apliquem aquesta llei?

8. Quina diferència hi ha amb la proposta del Full de ruta de fer un referèndum d’aprovació de la Constitució que al mateix temps validi la independència?

Cap comentari. Si tot això va de canviar el full de ruta laberíntic actual, ja ens podríem entendre. Però insisteixo que cal DI abans de RUI o aquest no servirà de res.

9. Com ha de ser un referèndum sobre la independència?

«Amb una pregunta directa de ‘Sí’ o ‘No’. Si es fa unilateralment, es farà en aplicació de la sobirania del Parlament com el pas previ a la proclamació de la independència.»

En «aplicació de la sobirania del Parlament»? Sense declarar abans la independència? Sense trencar abans amb la legalitat espanyola? Torneu-m’ho a explicar.

10. No cal que sigui pactat?

«El volem pactat. Seria la millor opció. Però sabem que és molt improbable que sigui pactat amb l’Estat espanyol...»

Sense una declaració d’independència prèvia, som un afer intern de l’estat espanyol i cap país estranger o organització internacional intervindrà. En poques paraules: ningú no declararà la independència en el nostre nom. Aquesta feina l’hem de fer -lògicament- nosaltres.

En cas de Declaració d’independència, Catalunya passa automàticament a ser un afer de Dret Internacional. Les Nacions Unides, la Unió Europea i altres organismes internacionals, seran els primers en exigir-nos un referèndum (i exigir a espanya que acordi els termes amb nosaltres). El resultat d’aquest referèndum sí que serà vinculant. No només per a nosaltres, sinó per a tothom.

11. Per què no li diem "unilateral"?

«Nosaltres preferiríem fer un referèndum pactat amb l’Estat espanyol. El poble català, però, té el dret de fer un referèndum sobre la independència tant si està pactat com si no. Si Espanya s’hi avé, no serà unilateral. La unilateralitat no és l’objectiu, potser serà la condició necessària.»

És unilateral perquè seguirem sent una part del territori del Regne d’Espanya. Si es fa la DI primer, ens obligaran a fer-lo (també a l’estat espanyol)

12. Qui l’hauria d’organitzar?

«S’ha de convocar per mandat del Parlament i l’ha d’organitzar el Govern de la Generalitat.»

En quin moment s’ha trencat amb la legislació espanyola, que reserva a l’estat la competència exclusiva per a convocar un referèndum? Tot això a mi em sembla perfecte, si es fa DESPRÉS de la Declaració d’independència.

13. Hi haurà observadors internacionals?

«N’hi ha d’haver. És important que hi hagi observadors completament imparcials que vetllin i certifiquin que el Referèndum és legítim.»

Amb tots els respectes, observadors internacionals d’Euskal Herria, Escòcia i Flandes no seran tinguts per imparcials. Em remeto a tot el que he dit abans sobre la no ingerència en afers interns d’un altre estat.

14. Quins passos previs ha de fer el Parlament?

«El mandat del Parlament habilita una decisió sobirana del poble de Catalunya. Establir el marc jurídic per a la realització de la convocatòria, que organitza el Govern, a banda de determinar el dret transitori per a una proclamació d’independència eventual. El Parlament ha d’estar preparat per aprovar la legislació necessària per blindar la convocatòria i realització del Referèndum d’Independència establir el marc jurídic en cas de victòria del ‘Sí’.»

«Establir el marc jurídic» dins o fóra de la legislació espanyola? Perquè si es fa dins, sense trencar prèviament amb aquesta, aquest marc jurídic del què parleu és nul.

15. Hi ha legitimitat per a fer això amb un 48% de vots per partits independentistes el 27?

«La majoria hi és i és clara. Un 48% dels que van votar ha donat suport a les forces que duien la independència al programa, un 39% a les contràries (per tant, representa un 55% de SÍ i un 45% de NO), i el restant 11% a forces favorables al dret d’autodeterminació però no necessàriament a la independència. En qualsevol cas, consultar els ciutadans sobre un tema de gran rellevància política és sempre legítim i hauria de ser el més

normal. El que no és legítim és furtar al poble el dret a decidir.»

Per la mateixa regla de tres, una declaració d’independència amb convocatòria simultània de referèndum DE RATIFICACIÓ, seria igualment legítima.

El contrari, seria negar que un 55% és majoria, o que la majoria absoluta al Parlament de Catalunya no té legitimitat.

16. No hi hauria perill de convertir el Referèndum d’Independència

en un altre 9N?

«El 9N es va convocar com un procés participatiu no vinculant, que volia cenyir-se a la legalitat espanyola amb una llei catalana de consultes. De totes maneres va ser impugnat i suspès pel Tribunal Constitucional, i ara, els qui el van promoure són processats per haver desobeït el TC. Perquè no sigui un nou 9N, cal un marc legal diferent, que sigui vinculant, que es faci efectiu el resultat i que s’hagi detallat com es farà efectiu, de manera rigorosa i amb garanties.»

Em quedo amb la frase «cal un marc legal diferent» i repeteixo la pregunta: dins o fóra de l’ordenament jurídic espanyol? Abans o després de la DI? En funció de la resposta, estem establint un marc legal o un altre.

17. Què passa si l’Estat espanyol vol evitar el Referèndum fent ús de la força?

«L’Estat espanyol evitarà fer ús de la força perquè si ho fessin seria una imatge internacionalment demolidora. Aquell dia ja hauríem guanyat.»

Aquí no es guanya res fins a que l’arbitre xiula el final del partit. En tot cas, aquesta afirmació és vàlida també per una DI

18. I podran els funcionaris participar en l’organització?

«Correspon al Govern trobar els mecanismes adequats per a la realització material del Referèndum d’Independència. La responsabilitat dels funcionaris en aquest cas queda coberta per les decisions preses d’acord amb la voluntat de la majoria del Parlament.»

No. La responsabilitat dels funcionaris queda coberta si els parlamentaris fan una declaració d’independència prèvia, i aproven la llei de transitorietat jurídica abans del referèndum i no només en cas de que aquest es guanyi. I si es perdés? Quedarien coberts també aquests funcionaris?

Si el referèndum és imposat per la comunitat internacional i obliga a Espanya (és a dir, si es fa una DI), aleshores sí que hi haurà empara legal per a tots ells.

19. I si el Govern espanyol vol dissoldre el Parlament o suspendre l’autonomia?

«Provocaria una imatge internacionalment demolidora per a l’Estat espanyol. Aquell dia ja hauríem guanyat. Per si de cas, s’activaria l’Assemblea de Càrrecs Electes.»

La pregunta del milió: Pot el Govern espanyol suspendre l’autonomia o dissoldre el Parlament si aquest ha aprovat una Declaració d’independència? La resposta és que des del mateix moment de la declaració ja no som un afer intern, sinó internacional. No cal una assemblea de càrrecs electes o d’altres invents perquè el Parlament de Catalunya no estaria ja sotmès a la legislació espanyola.

20. Com s’estableix un topall de validesa? Quin resultat seria vàlid per atribuir la victòria o derrota al sí o al no? Un 50%+1?

«Un 50%+1 és el referent en tots els referèndums.»

21. I en participació? Si no s’arriba al 50% de participació del cens, es pot donar per vàlid?

«Com més gent hi participi, millor, naturalment. Però no hi ha quòrums de participació mínima.

El codi de bones pràctiques en referèndums de Venècia els prohibeix explícitament, amb l’argument que els contraris a la qüestió sotmesa a pregunta poden utilitzar aquest mecanisme per fer guanyar la seva opció il·legítimament. Estem en un règim on el vot no és obligatori i l’abstenció és una pràctica important. El Referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006 només va tenir una participació del 48%. Això no li va treure cap validesa legal.»

Fer una DI i convocar el referèndum és la millor manera de que hi participin els del Sí i els del No. Si a més, aquest referèndum és una exigència de la comunitat internacional que involucra a l’estat espanyol, la participació serà per força molt més alta que si és un RUI sense DI prèvia. «Com més gent hi participi, millor, naturalment».

22. Quin cens s’hauria de fer servir?

«Correspon al Govern proporcionar la logística del Referèndum d’Independència. Hi ha diversos mecanismes que poden ser utilitzats, com per exemple l’Idescat. Exemples d’alternatives per si fan falta: es pot utilitzar el cens electoral, tots els partits en tenen una còpia que fan servir per fer els mailings electorals; es pot fer servir el registre de població de l’Idescat, fet a partir del padró continu; es pot fer un cens propi com es va fer a Escòcia, on durant mesos la gent s’inscrivia per a poder votar al referèndum. Alternatives n’hi ha. Aquest no és el problema.»

Dins o fóra de l’ordenament jurídic espanyol? Ja sé que em faig pesat, però la pregunta és rellevant. Molts dels mecanismes que mencioneu no es poden fer servir si no hem trencat abans amb la llei espanyola.

23. Arribem tard per a guanyar ara el Referèndum d’Independència?

«Encara és més difícil guanyar unes eleccions ‘constituents’ amb les forces polítiques que encara no s’han posicionat sobre la independència generant indeterminació en el resultat, o debatre una Constitució sense ser independents. No tenim la certesa de guanyar el Referèndum, però allargar la decisió sobre la independència desgasta la societat. Estem convençuts que el guanyarem perquè en aquest cas haurem exercit la sobirania i haurem pres la decisió.»

«Allargar la decisió sobre la independència desgasta la societat» Em quedo amb aquesta frase, que comparteixo plenament, i us pregunto: aleshores, perquè no fer ja la DI i convocar el referèndum simultàniament?

24. Quan es podria organitzar el Referèndum?

«Cal un temps de preparació i cal tenir llesta la Llei de transitorietat jurídica per fer el Referèndum informat i rigorós. Si ara es decidís aquesta opció, caldria que fos dins del termini de 18 mesos, compromís adquirit pels partits el 27S.»

Mentre que la DI es pot fer de forma immediata. La setmana que ve, com deia el professor Abat Ninet.

25. Quin serà el paper de l’Assemblea?

«L'ANC ha de mobilitzar la gent per participar-hi, ajudar a fer la campanya informativa, demanar el vot pel ‘Sí’, i explicar-ho als mitjans nacionals i internacionals (molt importants a l’hora d'aconseguir el reconeixement).»

En cas de DI, ens costarà molt menys mobilitzar la gent per a ratificar-la, ja que per fi se’ns prendrà seriosament. Els del Sí i els del No.

26. La comunitat internacional reconeixerà els resultats si l’Estat espanyol diu que és il·legal?

«La comunitat internacional pot reconèixer els resultats si el Parlament de Catalunya canvia el marc legal i dóna el mandat al Govern de convocar-lo i si les conseqüències de la votació són explicades clarament, perquè la gent se senti interpel·lada a participar-hi. Efectivitat + legitimitat.»

Si no declarem la independència, la comunitat internacional no mourà un dit, ja que seguirem sent un afer intern. Ara bé, si el que voleu dir amb «si el Parlament de Catalunya canvia el marc legal» és que hi ha una prèvia Declaració d’independència, aleshores estem d’acord. Però com no ho expliciteu, aquest canvi de marc legal no sabem què vol dir (i la comunitat internacional, menys encara)

27. I si els partits no es posen d’acord?

«El Referèndum és el que pot facilitar l’acord entre els partits; en la resposta binària tots hi poden estar d’acord. Si els partits no es posen d’acord, l’ANC insistirà fins al final. Ara ens ho juguem tot.»

D’això ja n’hem parlat. Quedem-nos amb la pregunta anterior, que és la que val la pena.

Perdoneu el rotllo, però tots aquests dubtes que tinc, els té molta altra gent segons he pogut constatar. I potser val la pena que hi reflexionem abans de votar el proper divendres o dissabte.

El RUI no és una bona idea

Els qui vam participar en el moviment de les Consultes sobre la independència el 2009 i 2010 i en la consulta participativa del 9-N, ja hauríem de saber-ho.

Un referèndum unilateral i no acordat no és del tot inútil. Serveix per unir-nos en una tasca compartida. Serveix per divulgar el missatge. Serveix per engrescar-nos. És un moment especial...per a nosaltres.

Només per a nosaltres, els qui volem i lluitem per la independència de Catalunya.

No serveix per a gaire cosa més, ni tan sols per comptar els vots favorables a la independència.

No coneixeu ningú que es quedà a casa el 9-N o durant les consultes sobre la independència, malgrat que votaria Sí en un referèndum de debò?

Jo sí. Més d’un.

Hem de fer un referèndum. I ha de ser vinculant. I ha de participar tothom, els del Sí i els del No. I aquests darrers (i uns quants dels altres) només participaran si això va de veres.

I un referèndum de debò, és un referèndum acordat amb l’estat espanyol.

En això estic d’acord amb la gent de Podemos-UnidosPodemos-CatalunyaSÍQueEsPot-EnComú-Iniciativa-ElsVerds-EsquerraUnidaiAlternativa-Etc.

Però aquí s’acaben les coincidències.

Perquè jo sóc realista. L’estat espanyol MAI no acceptarà voluntàriament fer un referèndum acordat. Perquè no en tenen cap necessitat. Si el fan, és probable que el perdin. Si no el fan, ja han guanyat.

Aleshores, com es pot fer? Molt senzill: proclamant la independència de Catalunya des del Parlament, elegit democràticament el 27-S, amb majoria absoluta independentista.

En la proclamació formal de la independència de Catalunya, el Govern ha de fer una crida a les Nacions Unides, la Unió Europea i tots aquells estats que posseeixen part del deute de l’estat espanyol, comunicant-los la voluntat de fer un referèndum de RATIFICACIÓ de la proclamació de la independència.

En proclamar la independència, Catalunya deixa automàticament de ser un assumpte intern del Regne d’Espanya i passa a ser un afer internacional que cal resoldre de la manera més ràpida possible.

Per pura necessitat. I pel pànic dels inversors internacionals a que una independència no pactada posi en risc el cobrament del deute.

Fer un referèndum unilateral, sense proclamar-nos primer independents, és com unir 400 kms. de persones agafades de les mans. Espectacular. Emocionant. Impactant. Però seguim sent espanyols.

Que el referèndum no sigui la reclamació del poble de Catalunya, sinó una exigència de la UE i de la comunitat internacional.

Aquesta és la única via per tenir-ne un de debò.

Que Espanya no tingui més remei que acceptar-lo

I que els votants de Podemos, PSOES Ciudadanos y Pps es vegin obligats a participar per defensar la possessió de Catalunya per part de l’estat espanyol.

EL RUI no és una bona idea.

Proclamar la independència i anunciar un referèndum de ratificació, és la millor eina per a fer-lo acordat i vinculant, i per a que sigui reconegut internacionalment.

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya

No, aquest bloc no ha estat hackejat. I no, tampoc jo he canviat radicalment de parer sobre la independència de Catalunya. Només volia fer aquesta reflexió perquè penso que cal que tots tinguem clares les coses, tant els unionistes com els independentistes.

La independència de Catalunya comporta un trasbals important per a la Unió Europea, les seves institucions i molts dels estats que la conformen.
La independència d'una regió d'un estat membre no s'ha produït mai encara. No hi ha res en els tractats que estableixi què s'ha de fer si això passa. Catalunya pot ser el primer cas, donat que Escòcia va decidir no ser-ho. I esdevindrà un precedent.

Quin seria l'escenari preferit per la UE i els estats que la conformen? Que Catalunya i Espanya arribessin a un acord que fos acceptat pels ciutadans d'ambdós territoris, i que no hi hagués un moviment intern de fronteres. Aquest posicionament ha estat expressat en veu alta per la Sra. Merkel, el Sr. Cameron o el Sr. Juncker. Però estic convençut que és un posicionament compartit per d'altres mandataris en països que tenen els seus propis conflictes interns, com ara França (Còrsega, Bretanya, Euskadi, Catalunya...), Dinamarca (Groenlàndia), Itàlia (Vèneto, Padània...) o Bèlgica (Flandes) per posar alguns exemples.

El trasbals que representarà la independència de Catalunya és molt important.
Caldrà refer la composició del Parlament europeu, per exemple. Una decisió aparentment simple com ara el nombre d'europarlamentaris que correspondria al nou estat espanyol sense Catalunya, i qui es quedaria els seients buits, ja és de per sí un maldecap. Aquesta qüestió ja va comportar grans discussions amb l'ingrés de Polònia, per exemple, quan Espanya no acceptava que -tot i tenir la mateixa població- Polònia tingués el mateix nombre de representants.

Fem memòria. Què va succeir amb la reunificació d'Alemanya? En aquells temps, la Sra. Tatcher al Regne Unit, o el Sr. Miterrand a França, es van posicionar clarament en contra d'una Alemanya de 80 milions de persones. No volien aquell nou escenari.
Però quan el Sr. Kohl va deixar clar que la reunificació es produiria igualment, es van seure a negociar el com. I van haver cessions. Alemanya va acceptar tenir un nombre d'europarlamentaris inferior al que li correspondria per la seva nova població, per exemple. La reunificació es va produir. I 13 milions d'alemanys orientals van esdevenir automàticament ciutadans de la UE. Sense que Alemanya hagués de sortir i tornar a ingressar o "posar-se a la cua" de res.

La UE no vol la independència de Catalunya, però aquesta decisió ens correspon només als catalans. I quan es produeixi, quan el Parlament declari la independència, l'escenari haurà canviat. Mentrestant, no esperem que la Sra. Merkel faci la nostra feina i declari que serà feliç amb la proclamació de la independència de Catalunya. Ella no és qui ho ha de fer, i probablement si fos per ella, no es faria.

Però si el Parlament ho fa, si declara formalment l'inici del procés de la independència en un termini no superior als divuit mesos, aleshores què és el que causarà menys trasbals a la UE? Una expulsió de Catalunya? (on hi són establertes empreses d'aquests mateixos països europeus, indústries que subministren béns i serveis a la UE i als seus membres, on hi viuen ciutadans europeus establerts a casa nostra, etc.) o bé la seva acceptació com a nou estat membre?
Els dirigents europeus afirmen -i és cert- que això no es pot fer de forma automàtica. Catalunya ha de sol·licitar-ne l'ingrés. Però el que no es diu -ni tampoc no es nega- és que aquesta sol·licitud i acceptació es pot produir simultàniament amb l'acte de reconeixement de la República Catalana.
I que abans de que aquest reconeixement es produeixi, a efectes de la UE seguim sent espanyols, la qual cosa manté els drets i obligacions que tenim en tant que ciutadans i empreses d'un estat membre.

Alguns encara afirmen que Catalunya serà expulsada de la UE, però ni ells mateixos gosen afirmar que aquesta expulsió seria per sempre més.
Se'ns diu que serem expulsats i que tornarem a entrar-hi més endavant. És a dir, que al trasbals jurídic de que els catalans se'ns faci fora, (i les empreses catalanes, els europeus que viuen aquí, les empreses europees establertes a Catalunya, els catalans que viuen a Europa, les empreses catalanes amb filials a Europa...) caldrà afegir el trasbals jurídic de tornar a acceptar-les de nou en un moment ulterior.

És difícil de creure que aquesta sigui la solució adoptada per la Unió Europea, els estats membres o les seves institucions. Especialment si al davant hi ha l'alternativa d'acceptar l'ingrés de Catalunya simultani al reconeixement del nou estat, situació que no alteraria l'statu quo actual d'empreses i ciutadans, excepte en tràmits de caire administratiu.

La victòria d'Ada Colau ens pot apropar a l'independència

La independència de Catalunya necessita de tres elements per a fer-se realitat: la voluntat majoritària dels catalans, la determinació dels nostres representants polítics i l'acceptació per part de la comunitat internacional.

La voluntat majoritària dels catalans queda demostrada cada cop que hi ha eleccions i aquest cop no ha estat diferent.

Pel que fa a la determinació dels nostres representants polítics, jo preferiria menys ambigüitat i una aposta més clara per la independència. Però els concedeixo el benefici del dubte. Veurem què succeeix amb Unió Democràtica i quina decisió pren CDC si UDC diu que no vol la independència.

El que trobo més interessant en aquest moment és el tercer dels elements: l'opinió dels governs dels països que poden fer realitat el reconeixement internacional del nou estat català.

Sabem de fa temps que un dels actius més potents que té l'independentisme és l'enorme deute de l'estat espanyol.

Fins ara, la comunitat internacional confiava en que si Catalunya acabava declarant la independència, aquest deute seria satisfet perquè podien comptar amb la "formalitat" de les forces que estan al capdavant del procés, així com amb la necessitat de l'estat espanyol d'acceptar la inviabilitat del seu estat sense l'aportació al PIB de Catalunya i amb la totalitat del deute en cas de no-acord.

I mentre Catalunya no fes el pas, el pagament també quedava garantit des de la modificació de la Constitución espanyola a instàncies de la troika i per la continuació de l'espoli fiscal a Catalunya, País Valencià i les Illes.

Però aquesta percepció pot haver canviat arran dels resultats electorals del 24 de maig.

La victòria de la candidatura de Barcelona en Comú, encapçalada per Ada Colau, ha tingut un fort ressò en la premsa internacional i no tinc cap dubte que també està sobre la taula dels analistes dels principals governs europeus i nord-americans.

La propera alcaldessa de Barcelona és una persona coneguda per haver lluitat per les persones contra les injustícies del sistema i els interessos bancaris.

El moviment del 15-M, Podemos, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, són prou coneguts arreu i són moviments que existeixen també en aquests països.

Quina lectura en faran els governs, especialment aquells que són creditors de l'estat espanyol o els representen (Alemanya, Estats Units, França, Holanda...)?

Segurament una de les primeres lectures és que l'estat espanyol ja no és garantia de retorn del deute si els nous governs locals, regionals i potser el mateix govern espanyol és conquerit per Podemos o de partits de la seva òrbita. Abans potser hi havia incertesa en el cas de la independència de Catalunya. Ara també hi ha incertesa en cas de que Catalunya segueixi dins de l'estat.

Podria ser que ara mateix, en el joc de cartes de la política internacional, la garantia de que recobraran els diners del deute de l'estat espanyol ja no estigui en la continuïtat del mateix estat, sinó en la victòria de les forces independentistes el proper 27 de setembre.

I en afavorir un acord amb Catalunya que els garanteixi el retorn del préstec. A canvi del reconeixement del nou estat, és clar.

Farem bé d'observar els moviments d'aquests governs en els propers mesos.

Aprofito per a agrair a l'alcalde de Dublín el seu posicionament.