Benvingut al bloc.
Passa i fes-hi una ullada. No tens gaire cosa a perdre, tret del temps.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Si no ets independentista, què ets?

Tothom ho sabia, però molts de nosaltres necessitem veure tancades totes les portes per a assumir la realitat.
La repressió i les dictadures no ens hem fet més forts, però sí que ens hem fet molt resistents. Estem íntimament convençuts de que sempre trobarem la manera de sortir-nos-en. I això ens dóna una capacitat inesgotable d'aguantar cops.

Intuíem que això de l'"Estado de las Autonomías" era una enredada, però pensàvem que a poc a poc aniríem assolint petits avenços en l'autogovern sense fer soroll, sense que gairebé ni se n'adonessin.

I semblava que sí, que era possible transformar l'Estat espanyol en una cosa al nostre gust. Com si  amb unes quantes visites a l'IKEA poguéssim anar convertint Espanya en la Monarquia Independent de Casa Meva.

I vam creure que aquest era el camí més senzill, l’únic possible.
Que transformar Espanya al nostre gust i conveniència era factible.
I que això és el que calia fer.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia ens ha despertat de la hipnosi. Uns quants magistrats de manament caducat i no renovat, anomenats a dit pels dos grans partits polítics espanyols, ha establert els límits al desenvolupament autonòmic. D'entre ells, els següents:

1- Només hi ha un idioma realment oficial: El castellà
Encara que la Constitució parla de llengües "co-oficials" l'únic idioma que hom te la obligació de conèixer és l'espanyol. No només això: Ningú no pot exigir enlloc del territori espanyol el coneixement d'una altra llengua, ni tant sols en les comunitats autònomes on se'n parlen d'altres.
Així s'entén que, per exemple, un govern del PP a les Illes, a l'Aragó o al País Valencià, pugui decretar que no és exigible el coneixement del català per a treballar a l'Administració Pública. I que la llei els ho permeti.
I així s'entén que, al Principat, el català no pugui ser llengua vehicular de l'ensenyament en una escola si a una sola família no li sembla bé. La llei els ho permet.

2- Només hi ha una nació: la indissoluble nació espanyola.
Cap altra nació és reconeguda a la Constitució que, insisteixo, és la Llei marc a la qual s'ha d'adaptar tot l'ordenament jurídic, totes les lleis de l'Estat o autonòmiques. Tant se val que la pròpia Constitució faci distinció entre "nacionalidades y regiones". El Constitucional ha deixat ben clar que no hi ha la més mínima diferència entre una cosa i l'altra.

3- No hi ha cap relació de bilateralitat entre Catalunya i Espanya. Les lleis del Parlament o decrets del Govern, fins i tot en aquelles competències que tenim transferides, estan sotmeses a la norma fonamental que és la Constitució i no hi caben negociacions, tramitacions parlamentàries o referèndums oficials que puguin modificar això. 
La Constitución Española. Aquella cosa immaculada i intocable com si fóra escrita en unes pedres pel mateix Creador i entregada en mà a Fraga Iribarne al Monte del Gozo, que ara resulta que es pot modificar amb un parell de sms entre la Merkel, en Zapatero i en Rajoy.

La sentència del Constitucional, va provocar manifestacions massives, discursos de perplexitat, d'indignació i fins i tot en alguns casos, de tristor entre alguns dirigents de la nostra classe política.
D'altres van celebrar la sentència (recordo les declaracions de Carme Chacon) i evidentment, tant PP com C's van fer festa grossa.
Espanya guanya. 
"Yo soy español, español, español...y tú también, imbécil."

I alguns nacionalistes d'una nació que no existeix ni pot existir segons la Constitució Espanyola, dissimulen i segueixen fent el mateix discurs d’ “això ho arreglem en un parell de sopars a Casa Lucio”.
Xiulen i miren cap a un altre costat, mentre recurs rere recurs, sentència a sentència sobre la base de la doctrina establerta pel Constitucional, ens deixen cada dia ben clar quin és l'autogovern que te Catalunya. El mateix que te Múrcia que, amb tots els meus respectes, no ha mogut mai un dit per tenir-ne gens, d’autogovern.

Qualsevol decisió que prengui la majoria del nostre Parlament, elegit democràticament pels ciutadans de Catalunya, pot ser revocada en virtut de sentències que satisfan recursos de minories, com la prohibició de les curses de braus o com el recurs de les tres famílies sobre la immersió lingüística a casa nostra. Un sistema que garanteix, després de 30 anys d'aplicació, el coneixement del castellà a Catalunya a un nivell igual o superior al de Espanya. (I això no ho pot negar ni Pedro J. Ramírez amb el Photoshop).
Dues llengües "oficials" però només una d'exigible.

Podem fer veure que no passa res i esperar temps millors, o que ens caigui un satèl·lit al jardí mentre podem les roses.
Podem anar aplicant ajustos pressupostaris al benestar dels ciutadans de Catalunya mentre proposem la solució a tots els mals, el remei miraculós: EL SÚPER-PACTE FISCAL. Una cosa que, tenint en compte la inexistència de bilateralitat entre Catalunya i Espanya (repasseu el punt 3) hauria de ser aprovada en un comitè de 17 autonomies excepte Euskadi i Navarra, més el Ministre d'Hisenda de torn, més el d'Administracions Públiques. I tenint en compte que la Constitució no ho preveu, podria ser recorreguda per un estudiant de primer de Dret de la Complutense, que guanyaria el recurs, tret que haguéssim modificat abans la Constitució (que us recordo que és de granit, quan es tracta de cedir res a Catalunya)

O podem declarar la independència i convocar un referèndum de ratificació sota l'empara de Nacions Unides i la Unió Europea. Un acte il·legal segons les lleis espanyoles, però previst i emparat pel Dret Internacional

I qui ho ha de fer, això de declarar la independència? Doncs si no vaig errat:

1- El President de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la majoria dels membres del Parlament

o bé

2- Una força política, elegida democràticament en unes eleccions oficials (poden ser les del proper 20 de novembre a les Corts espanyoles), i que representi al 51% dels vots emesos pel poble de Catalunya, amb una participació igual o superior al 55% del cens.
En aquest cas, dels 47 escons que li corresponen a Catalunya (no se si ha canviat la població i el nombre exacte és aquest. Els que sigui que correspongui a Catalunya, en tot cas), la meitat més un, és a dir 24.

Potser que comencem a sumar, per què amb aquest panorama, si no ets independentista ets, i acceptes ser, espanyol i punt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada