Hem estat prepotents i fatxendes

No us heu preguntat mai perquè la llavor de la mala bava sembrada per alguns mitjans de comunicació i partits polítics espanyols envers els catalans, es manté viva i floreix de tant en tant amb la més petita excusa? La gent no és tant manipulable com podríem pensar. Per què aquests missatges troben en els espanyols el terreny fèrtil on créixer i desenvolupar-se?

Els bascos i navarresos no contribueixen gairebé en res al pou sense fons que són les arques de l’estat espanyol. Però tant se val les carretades de diners que surtin del nostre treball per regalar-los luxosos trens buits o d’altres deliris de grandesa sense cap mena de viabilitat econòmica. Els insolidaris som nosaltres.

Poso l’exemple dels bascos perquè ells també tenen consciència nacional pròpia i un règim que els eximeix de fer aportacions més enllà del que ells decideixen, però podríem parlar del PER andalús o de l’escàndol d’altres comunitats receptores de fons i de l’ús que en fan. Els canaris tenen l’excusa de la insularitat per no contribuir gaire tampoc, (una excusa que no val per les Balears, dit de passada), però a cap dels nostres estimats veïns sembla importar-los gens aquestes qüestions. Els garrepes i els insolidaris som els catalans. I ho som TOTS.

El boicot als productes catalans (no només al cava) arran d’unes declaracions de Carod-Rovira de no voler donar suport als JJOO de Madrid no distingia entre catalans “bons” o “dolents”: tots culpables.

I el boicot no el feien només els ultratjadíssims ciutadans de Madrid-ciutat o Madrid-CCAA, sinó espanyols de tot l’estat, de dretes i d’esquerres. Un boicot alimentat pels discursos incendiaris d’uns i per l’escandalós silenci de complicitat dels altres. Mentre, l’actual Presidente del Gobierno de España anava recollint signatures contra l’Estatut que es decidia al Parlament de Catalunya. Jo no me n’oblido.

Podem mirar d’explicar aquesta diferència de tracte per motius polítics, i serà parcialment cert. Les agressions més sonades contra Catalunya, el català i els catalans van sorgir com una manera d’atacar ferotgement al govern del PSOE, aprofitant que a Catalunya ERC donava suport al PSC en el Govern.

Això és cert però no ho explica tot perquè no va pas començar aquí. El “Pujol enano habla en castellano”, posem per cas, és anterior a tot això. Per què, doncs, aquest discurs anti-català té tant d’èxit mentre un discurs anti-basc (discurs que també existex), no troba tants adeptes ni de bon tros?

Què passa amb la gent? Per què la gent d’arreu d’Espanya es sent tant agredida pel que fem aquí, i tan poc pel que passa en d’altres comunitats?

Penseu-hi un moment: Els nacionalistes i independentistes bascos no han intentat mai fer canviar als espanyols ni canviar Espanya.

Els catalans, en canvi, ja des d’abans de la mort del dictador hem volgut transformar Espanya en un estat federal, democràtic, plurilingüístic, plurinacional, descentralitzat, pluripartidista i respectuós amb les minories. Un estat espanyol a la mida dels catalans, on Catalunya hi trobés “l’encaix”. Alguns encara en parlen, de trobar aquest “encaix”, ja sigui transformant Espanya per la via del federalisme polític, ja sigui per la via d’un impossible Pacte Fiscal (impossible perquè per poc just i equitatiu que fos, requeriria que cada comunitat gastés en funció dels recursos que es generen a la pròpia comunitat, la qual cosa condemnaria a molts ciutadans de l’estat a retrocedir brutalment dècades d’avenços socials i econòmics, pels ajustos exigits per Europa per eixugar el deute i perquè sense l’aportació/espoli de Catalunya el nivell de prestacions que rebrien serien equiparables als d’alguns països del nord d’Àfrica)

Això també és voler transformar Espanya des de Catalunya, i a més a més actuant en contra dels interessos dels espanyols. Encara volem caure’ls simpàtics?

Prou de fer el préssec. Aquesta ha estat i és la nostra GRAN ERRADA: els espanyols no volen ser canviats, i molt menys que ho fem nosaltres.

La repulsió que molts espanyols senten pels catalans és fruit de la nostra intromissió en els seus afers. La gota que va fer vessar el got va ser l’intent de transformar les seves taules de la llei (la Sagradíssima i Intocable Constitución Española) per la via de la modificació de l’Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional va ser brutalment clar: No ho permetran mai, de cap manera.

Perdoneu-me pel que diré ara, però tenen tota la raó.

Hem estat uns prepotents i uns fatxendes. No ens corresponia a nosaltres canviar la seva visió del món.

Penso que a partir de ben aviat, els espanyols començaran a veure les coses de manera diferent perquè nosaltres ja estem veient les coses de manera diferent. La majoria dels catalans ja hem abandonat l’utòpic objectiu d’intentar canviar-los. Ens ha deixat d’importar el seu model d’estat o el seu radical monolingüisme.

Sigui doncs benvinguda la sentència del TC. Ens calia aquesta bufetada per fer que molts veiessin que estaven completament equivocats.

Deixem-los tranquils amb el seu model i les seves coses. Nosaltres tenim prou feina a construir un nou estat pel nostre país, així que posem-nos-hi i fem-ho en aquests dos anys.

A partir del 2014, quan haurem deixat definitivament de voler canviar-los, és molt probable que  comencem finalment a respectar-nos tots.