Parlar de fractura social és ofensiu

La manifestació de l’11 de setembre d’enguany ha estat la ”tranquil·la explosió”, si se’m permet, que ha demostrat a tothom que la independència no és només un desig majoritari a Catalunya sinó que, a més, els ciutadans d’aquest país estan disposats massivament a actuar per aconseguir-la. Un de cada cinc ciutadans de Catalunya era en aquesta manifestació, molts d’ells després de passar hores i hores en autocars o trens. I això no ha succeït mai abans per cap altre motiu.

Les reaccions dels contraris a la independència giren ara al voltant, gairebé de manera exclusiva, d’intentar explotar la por al canvi que tota persona té per naturalesa.

Sobre alguns d’aquests arguments podem discutir amb tranquil·litat, perquè formulen hipòtesis que poden ser defensades en un sentit o en un altre. Per exemple, la permanència de Catalunya en la Unió Europea o en la zona euro. És cert que no s’ha produït encara cap cas de secessió d’un territori d’un estat membre de la Unió i per tant no hi ha precedents. Però sí que s’ha produït el cas contrari, com apuntava fa poc el Centre Català de Negocis: La unificació d’Alemanya, que va fer que setze milions de ciutadans de l’antiga Alemanya de l’Est s’incorporessin automàticament a la UE i a la zona euro sense cap requisit addicional i sense que l’Alemanya occidental hagués de sortir de la UE i demanar-ne la posterior reincorporació com a Alemanya unificada. Tot i tractar-se del cas contrari, és un exemple molt clar de com en Dret Internacional les situacions noves es tracten cas per cas, buscant les solucions que comportin un menor trasbals als drets i obligacions dels ciutadans, els estats i les organitzacions internacionals. En el cas de Catalunya, la solució menys problemàtica seria la seva incorporació automàtica a la UE i a la zona euro, tenint en compte que els seus ciutadans, les empreses locals i les empreses estrangeres establertes aquí, ja són membres de ple dret de la UE i de la zona euro. Qualsevol altre supòsit comportaria una gran incertesa jurídica i econòmica. Per posar un petit exemple pràctic, caldria fer noves eleccions al Parlament europeu, perquè els eurodiputats catalans no serien ciutadans d’un estat membre de la Unió, (no podrien doncs ser eurodiputats) i perquè el nou estat espanyol tindria una menor població que l’anterior i per tant li correspondrien menys eurodiputats dels que té actualment. Si busquem bé, podrem trobar mil exemples d’aquest tipus que demostrarien que, gairebé en el 100% dels casos, l’acceptació automàtica (o la sortida i entrada a la Unió simultània, com apuntava l’eurodiputat Raül Romeva), seria la solució menys problemàtica i per tant, probablement, la preferida per la comunitat internacional.

 Però l’objecte d’aquest apunt en el bloc no és rebatre una per una les hipòtesis o els arguments dels unionistes (ganes ja en tinc, però m’hi he de posar amb més temps).

L’apunt d’avui és en defensa dels ciutadans de Catalunya en el seu conjunt, però molt especialment d’aquells que són partidaris de que Catalunya continuï sent part d’Espanya.

Tinc veïns, coneguts, molt bons amics i fins i tot familiars que se senten espanyols. O d’altres que tot i no sentir-se’n molt, pensen que estem millor dins d’Espanya que fora. Catalunya és una societat plural i molt, molt barrejada on les diferents idees i sentiments coexisteixen i on és perfectament possible que persones amb llengües diferents, idees polítiques diferents -fins i tot oposades- i amb opinions diferents sobre totes les coses humanes i divines, s’entenguin i convisquin civilitzadament. Jo diria que fins i tot, en general, som exquisidament civilitzats. Uns i altres.

Cada cop que escolto a dirigents polítics o personatges mediàtics dir que la independència de Catalunya provocaria una “fractura social” m’indigno. M’indigno per mi, com a català, perquè hem sabut fer entre tots una societat on la convivència està per damunt de tot. I n’estem orgullosos. Jo n’estic molt.

Però m’indigno encara més pel menyspreu i l’ofensa que representa creure que la gent que desitja que Catalunya segueixi formant part d’Espanya són persones incapaces d’acceptar la voluntat de la majoria. Que serien gent que reaccionaria de manera antidemocràtica a aquesta nova situació.

Això és ofensiu. Si hi ha algú així, són una minoria irrellevant dins del conjunt dels ciutadans de Catalunya. La gent d’aquí no és així.

La democràcia és la voluntat de la majoria compaginada amb el respecte a les minories.

I això els catalans no només ho sabem, sinó que ho exercim diàriament, cada minut del dia.

Els catalans. Tots els catalans.