Expliqueu-me això del “dret a decidir” que no us entenc

En primer lloc, (com que el missatge d’aquests ja l’entenc), deixaré de banda els partits polítics que defensen que els catalans no disposem de cap dret propi a decidir res sobre el nostre país sense l’acord de tots els ciutadans espanyols (PP, C’s, UPyD, Falange i d’altres).
Em centraré en els que defensen el dret dels catalans a decidir el seu destí com a país.

Comencem per definir què és el que volem decidir:


1- Hi ha partits polítics que volen la celebració d’una consulta a Catalunya amb una pregunta clara i inequívoca, com la que respondran els escocesos el 18 de setembre de 2014: “Should Scotland be an independent country? Yes or No” és a dir “Catalunya hauria de ser un estat independent? Sí o No”
Aquests partits serien ERC, les CUP, SI o RCat entre d’altres. Aquestes forces també són partidàries del sí a la independència.

2- En aquest primer grup es trobaria també CDC, però com aquest partit actua en coalició amb un altre partit (UDC) que no és partidari d’aquesta decisió en concret, sinó de decidir una altra cosa, deixaré de moment a CDC en un punt apart.

3- Com a cas apart també hi ha ICV, partidaris de la celebració d’una consulta i defensors de que el dret a decidir el destí de Catalunya rau en els ciutadans de Catalunya, però que a diferència dels primers no es decanten pel sí o pel no a la independència i deixen als seus electors la tria de quina opció prefereixen. No em consta però que siguin partidaris d’una pregunta clara i inequívoca (independència sí o no) i que no prefereixin afegir-hi d’altres opcions.

4- I finalment hi ha dues forces polítiques que afirmen ser partidàries d’un estat espanyol federal (PSC), o confederal (UDC). Ambdues forces s’han manifestat favorables al dret a decidir, amb certes reserves (només en cas de que el referèndum es faci d’acord amb la legalitat espanyola, només previ acord amb l’estat espanyol, etc.) i a més, no sembla que siguin partidaris de que la pregunta sigui de l’estil de la escocesa (caixa o faixa), sinó que preferirien que inclogués altres opcions.


És sobre el posicionament d’aquests dos partits polítics que vull escriure avui, perquè la meva estupidesa m’impedeix comprendre què és el que estan defensant exactament.

Anem a pams:
Si la pregunta de la consulta inclou opcions diferents al sí o al no a la independència, del tipus “Catalunya hauria de ser un Estat Independent, un Estat Confederat amb Espanya, un Estat dins d’una Espanya Federal o una Comunitat Autònoma de Règim Comú com és ara? Sí o no o potser” aquest dret a decidir requereix necessàriament de la participació de tots els ciutadans de l’estat espanyol.
Les meves conviccions democràtiques m’impedeixen acceptar que sobre la base d’un referèndum celebrat únicament a Catalunya, es pugui canviar el model d’estat espanyol sense que els ciutadans de Burgos, per exemple, puguin participar d’aquesta decisió
No em malinterpreteu: El que vull dir és que si el referèndum és Independència sí o no, la decisió correspon prendre-la només als catalans. Però que si la decisió és sobre el model d'estat que ha de tenir Espanya, aquesta no la podem prendre sense que els espanyols participin de la decisió.
El resultat d’una consulta arreu de l’estat espanyol seria en la pràctica la celebració de dos referèndums completament diferents. D’una banda, a Catalunya els ciutadans estaríem triant el nostre model de país -o de regió segons el cas- i en la mesura de la nostra població, com ha de ser Espanya. Però simultàniament a la resta d’Espanya molts ciutadans estarien votant en referèndum una cosa diferent: El que han de ser els ciutadans d’una altra comunitat. El resultat més previsible seria: “Los catalanes deben ser españoles”

Per això manifesto clarament la meva incapacitat d’entendre quin dret a decidir defensen UDC i PSC. El dret a decidir dels catalans o el dret a decidir dels espanyols sobre el que hem de ser els catalans?


En segon lloc, un referèndum o consulta acordat amb l’estat, fet estrictament en base a la legislació espanyola, ha de ser autoritzat per l’únic que té competències en aquesta matèria segons la Constitució. És de preveure que una convocatòria de consulta no pactada, suposarà un immediat recurs al Tribunal Constitucional que la paralitzaria.
Simplifiquem-ho, per entendre’ns: el dret a decidir només el té l’estat espanyol. Si ells no decideixen, nosaltres no decidim. Punt. Fi del problema. Tornem al Palace.


De debò que vull creure que quan determinades forces polítiques defensen el dret a decidir, el que estan defensant és el dret a decidir i que no estan utilitzant aquesta expressió per intentar justament fer el contrari: impedir que els catalans puguem votar en una consulta lliurement quin és el destí que volem per a Catalunya.


Per això, perquè vull creure en la sincera defensa d’aquest dret a decidir per part de PSC i Unió, us estaré molt agraït si m’ho expliqueu, si pot ser amb paraules senzilles.

Vull la independència de Catalunya

Avui he enviat el següent escrit al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, per mitjà del seu web

http://www.govern.cat/pres_gov/AppJava/president/president-mas/contactar.html

Us animo a fer el mateix.

Tenint en compte que cal posar les nostres dades i el DNI, aquest gest equival a expressar sense ambigüitats la nostra voluntat directament a qui pot donar el pas.

Jo he escrit en el camp "Assumpte: Vull la independència de Catalunya"

Molt Honorable President,

Com a ciutadà de Catalunya, estic cansat.

Estic cansat  de llevar-me cada matí i haver de defensar el que som, la llengua que parlem, la nostra identitat, la nostra manera de veure el món: cansat de no ser ciutadà d’un país normal.

Tenim un munt de preocupacions de tipus econòmic, laboral, social, familiar... com qualsevol altre ciutadà europeu.

Però, a més de tot això, els catalans hem de passar-nos el dia resistint les actuacions de l’estat del qual formem part. Un estat en el que no ens reconeixem. Un estat que inverteix els recursos generats amb el nostre treball i el nostre esforç en intentar que deixem de ser el que som.

Un estat on la nostra llengua no és important, perquè ja en parlem una altra i per tant no cal.

Un estat on una força política que és minoritària a casa nostra, pot desmuntar un sistema recolzat per la majoria, amplament representada en el Parlament, basant-se en lleis que no persegueixen el bé comú ni la convivència sinó la substitució d’una identitat per una altra. Un estat on els tribunals de justícia emeten sentències que contradiuen de manera conscient la voluntat expressada pels ciutadans de Catalunya en les diferents eleccions i referèndums.

Estic cansat, President.

Les energies que hem d’esmerçar cada dia en defensar-nos, vull utilitzar-les en construir un país millor.

Aquest escrit té com a objectiu demostrar que, si vostè dóna el pas, la majoria dels ciutadans de Catalunya el recolzarem.

Li demano que faci pública la data de la consulta sobre la Independència o que insti el Parlament a declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Qualsevol de les dues vies provocarà que la Transició Nacional deixi de ser un afer intern de l’estat espanyol a ulls de la comunitat internacional, i passi a ser un assumpte de Dret Internacional.

Jo, el sota-signant, em comprometo a recolzar-lo i donar-li suport posant-me a la seva disposició per tal d’aixecar aquest país en allò que se m’encomani.

Pel futur de Catalunya.

Dono suport a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics 2020

No, no és que aquest bloc hagi estat hackejat (encara) o que ningú m’estigui obligant a escriure això. Parlo seriosament.

Com que estic convençut que els catalans hem emprés un camí sense retorn cap a la llibertat del nostre país, i com que sóc conscient que la Declaració d’Independència de Catalunya tndrà lloc entre aquest any 2013 i el proper, res no em faria més il·lusió que veure la delegació catalana desfilar en l’estadi olímpic del país veí, a la seva capital Madrid, en la inauguració dels Jocs Olímpics 2020.

I friso anticipadament per la emoció de sentir Els Segadors en aquell estadi cada cop que un dels nostres atletes aconsegueixi una victòria.

Penso que seria tota una mostra de bon veïnatge que tots nosaltres, independentistes convençuts de tot Catalunya, manifestéssim el nostre ple suport als nostres estimats veïns en les seves aspiracions d’allotjar els Jocs de 2020, uns Jocs on Catalunya participarà ja sens dubte com a membre de ple dret.

Per això, companys i companyes, us demano que m’acompanyeu en aquest suport explícit als Jocs de Madrid 2020.

El pla B és la DUI

 Encara que molts no se n’hagin adonat, ni a casa ni a fora, els catalans acabem d’aconseguir una victòria decisiva en una de les batalles més importants en el camí cap a la independència.

Fa cinc dies que s’ha constituït el Parlament de Catalunya, d’acord amb el que els catalans vàrem votar el passat 25 de novembre, i fa dos dies de la investidura del President Mas.

La importància d’aquest fet és que avui tenim un Parlament legítimament constituït, sorgit d’unes eleccions lliures i reconegudes de manera oficial fins i tot per l’estat espanyol. Un fet que pot ser cabdal més endavant.

Després de l’acord de govern entre CiU i ERC, la reacció de la caverna ha estat com sempre visceral, amb amenaces des del govern espanyol d’ofegar econòmicament Catalunya o d’usar tots els mitjans que permet la llei per aturar la celebració de la consulta. Es van quedar desconcertats un cop més perquè en el seu mapa mental això de la consulta sobre la independència és un invent d’Artur Mas per tapar casos de corrupció. Ells van inventar-se aquest argument per negar que van ser dos milions de persones que vam sortir al carrer els qui vam empènyer Mas a posar-se al capdavant. I de tant repetir-lo ells mateixos se l’han acabat creient.

Avui, quan comencen a digerir aquest acord que pensaven que no es produiria, el discurs està canviant. Ara el que toca dir és “el referèndum no es farà”.

Va començar Pedro J. Ramírez (us deixo el seus dos tuits del dia 18 de desembre, on amb una hora de diferència entre un i l’altre s’aprecia aquest canvi de discurs)

I aquesta és ara la línia adoptada pel Partido Popular. Fins i tot, Alícia Sánchez-Camacho ha fet servir aquest argument en el debat d’investidura del President: “la consulta no es farà perquè és il·legal”

Què els fa sentir-se tant segurs? Dues coses: Que ells tenen encara la clau de la caixa (de moment) i que la Constitución española -aquella mena de cosa indissoluble que regeix les lleis físiques de l’Univers- té un article que ja es va escriure amb la finalitat d’evitar que un dia Catalunya o Euskadi volguessin decidir res de debò elles soles. El famós article 155, que ara està en boca de Rosa Díez des de que es lleva fins que se’n va a dormir.

Aquest article diu això:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Tant l’incompliment del dèficit, que podria implicar una intervenció de l’autonomia catalana, com aquest article 155 que directament ho permet, són la fusta de salvació d’Espanya segons sembla.

Doncs no. La constitució del Parlament i la investidura del President Mas són l’antídot. Si mai es decidissin a intentar intervenir o suspendre l’autonomia de Catalunya, aquest Parlament, legítimament constituït d’acord amb les lleis vigents a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb totes les garanties democràtiques, amb una altíssima participació en les eleccions i amb una representació plural, podria fer en qualsevol moment una Declaració Unilateral d’Independència (la DUI), a l’estil de la que van fer els Estats Units d’Amèrica el 4 de juliol de 1776 (només per posar un exemple).

A partir d’aquell moment, la independència de Catalunya deixa de ser un afer intern de l’estat espanyol i passa a ser un afer de dret internacional, la qual exigirà que es celebri el referèndum, en aquest cas de ratificació de la decisió presa pel Parlament.

Aquí rau doncs la importància d'aquesta batalla que venim de guanyar.

Així doncs amb l’aplicació de l’article 155, només aconseguiran accelerar el procés. 

A mi ja em va bé.

Posar termini a la consulta sobre la independència

Una de les dificultats d’arribar a un acord de govern entre CiU i ERC sembla ser la discussió sobre si és bo o dolent establir una data per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Aquesta discussió s’ha traslladat als usuaris independentistes de Twitter. En aquest bloc que manego voldria apuntar unes quantes reflexions.

Fins fa poc temps -de fet molt poc temps- l’independentisme a Catalunya era gairebé invisible no sols fora de les fronteres de l’estat espanyol sinó fins i tot fora del Principat.

El que ha passat en els darrers tres anys ha estat una veritable revolució. En només tres anys, Catalunya ha sofert un canvi espectacular. 

La consulta sobre la independència arreu del territori i la vertebració dels independentistes en una estructura descentralitzada però d’un abast territorial fins aleshores impensable, va estendre's per centenars de pobles i ciutats fins a la culminació en l’èxit de la consulta del 10 d’abril a Barcelona.

I enmig, la manifestació del 10 de juliol de 2010, que tal com vaig llegir no recordo on, va ser convocada com a una protesta i va esdevenir una proposta. Una proposta de la societat civil catalana manifestant-se preparada a assumir les dificultats que sabem que un procés de secessió representa. 

Després de les eleccions al Parlament el 2010, semblava que tornàvem a arronsar-nos, però la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana i el ressorgiment del paper actiu de les organitzacions territorials, amb innombrables mobilitzacions arreu del Principat desembocant en la gegantina manifestació de l’11 de setembre de 2012, van col·locar definitivament la independència com a eix central del país.

És en aquest moment quan la comunitat internacional, els mitjans de comunicació i els líders polítics mundials es tomben cap a nosaltres i s’adonen, perplexos, que aquí està succeint alguna cosa.

El President Mas recull el testimoni i decideix posar-se al capdavant.

Des de l’11 de setembre han passat poc més de tres mesos. Només tres mesos. La comunitat internacional està esperant a veure cap on anem.

Ara ja no juguem en un escenari ibèric. Ara estem jugant sota els focus de l’atenció mundial. I és en aquest moment on establir un termini per al referèndum (no pas una data concreta sinó un termini màxim), és el que fa la diferència entre “el procés ha començat” o el “encara no tenim clar si ho volem o no”.

Arguments en contra d’establir un termini? Sento a dir que posar una data és donar ‘pistes’ a l’adversari. No ho comprenc. A Escòcia, va ser precisament per haver determinat un termini que el govern britànic va haver de sumar-s’hi i participar. 

En el cas del govern espanyol, que ja sabem que és molt menys subtil, podria fer que els obligués a prohibir, amenaçar, etc. El resultat, en tot cas, seria posar la consulta en l’agenda dels mitjans i de la comunitat internacional, i obligar a prendre posicions a favor de la prohibició o de la democràcia.

L’altre argument que escolto és que un referèndum es fa per guanyar-lo. Aquesta afirmació és una trampa, perquè en aquest cas la no-celebració del referèndum és el que atorga la victòria, sense consulta, a la minoria que a Catalunya vol que res no canviï i que continuï tot com fins ara. Perquè si res no canvia, ells guanyen. 

Així que, el referèndum s’ha de fer. “Sí o sí”, recordeu?

Finalment, cal posar un termini a la consulta perquè els nostres serveis, la sanitat, l’educació, les beques, els ajuts, la càrrega impositiva, les infraestructures, les inversions, els ajuts a les empreses o el repartiment del dèficit, tot això depèn d’Espanya. I Espanya ja ha començat la guerra. De fet, ja fa temps que practica una guerra soterrada però intensa, però ara és una guerra oberta. I cap gest per part nostra l’aturarà. Només podem fer-hi front. I si volem comptar amb el suport d’altres, cal que els altres sàpiguen que ens hem decidit. Que hi anem.

Sense una data per a la consulta, no som més que un “afer intern” d’Espanya.

Un nou insult als castellanoparlants de Catalunya

Tots tenim clar que la immersió lingüística ha estat i és una eina fonamental per a dues coses: la cohesió social i el respecte als drets lingüístics de tothom a Catalunya.

Us imagineu un sistema educatiu on al final de l’escolarització obligatòria els nens de famílies castellanoparlants no coneguessin la seva llengua? Cap d’aquests pares de família no ho hauria permès. Malgrat els catalanoparlants hem hagut de patir durant anys i per la força la situació inversa -o potser precisament per això- hem sabut evitar-ho fins i tot renunciant a una plena normalització del català a la vida pública del nostre país. Anem al cinema? Al quiosc? Als Tribunals de Justícia? Demanem un cafè en un bar? Fem zàping a la tele? Jo he conegut persones castellanoparlants que m’han agraït que els parlés en català perquè els he permès practicar una llengua que no usen mai. I viuen a Catalunya.

La immersió ha permès que a Catalunya no hi hagi dues comunitats enfrontades per la llengua, sino un país cohesionat on tothom es pot expressar en qualsevol de les dues llengües. Sempre? Els castellanoparlants sí. Els catalanoparlants bastant menys.

Cap pare o mare, excepte una ínfima minoria fanatitzada, triaria per al seus fills una educació on s’excloguessin coneixements que adquireixen la resta dels nens i nenes del seu entorn. Cap pare o mare, excepte una ínfima minoria fanatitzada, negaria als seus fills la possibilitat de tenir les mateixes oportunitats que els altres.

Perquè parlem d’això. Perquè parlem de negar als fills la possibilitat d’aprendre una llengua al mateix nivell que l’aprenen els altres infants. Perquè el que alguns defensen és el dret al monolingüisme en un país bilingüe. És com exigir que al teu fill no se li ensenyin les matemàtiques. Als Estats Units, alguns pretenen que no s'ensenyin les teories de Darwin als seus fills. No és tracta de res més que d’això.

L’argument és el  suposat dret individual de les famílies a triar la llengua vehicular de l’escola dels seus fills. Aquest esperit liberal, que si es vol exercir plenament, hauria de permetre als pares, per exemple, treure el seu fill de l’escola als deu anys per a que comenci a ajudar en el bar. “Escolarització obligatòria? Qui és l’Estat per dir-me com he d’educar el meu fill?”
L’error més gran dels estrategues d’aquest tipus de campanyes contra la immersió -en aquesta ocasió capitanejades pel ministre Wert- és pensar que a Catalunya la gent castellanoparlant és curta de gambals. Que aquests pares de família recolzaran entusiastes el dret a que els seus fills siguin uns analfabets en català vivint a Catalunya, quan ha estat sempre el contrari. Les famílies de diferents procedències d’arreu de l’estat espanyol han volgut sempre que els seus fills gaudissin del màxim d’oportunitats. Almenys, les mateixes que els altres nens i nenes. Igual que els pares catalanoparlants. Com qualsevol persona, excepte una ínfima minoria fanatitzada, representada a Catalunya per l’espectacular nombre de 12 famílies, amb 21 alumnes, d’entre 500,000 nous estudiants el 2012.

El que no s’adona Wert i tota la seva camarilla és que en el fons el que estan fent és insultar la gent castellanoparlant, presentant-los com a uns intolerants que esperen el seu Caudillo per a que els defensi dels continus atacs que reben cada minut per part dels seus veïns catalanoparlants.

Ni existeixen aquests atacs, ni la intolerància generalitzada que somnia en Wert.
A Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic ni cap problema que ell hagi de venir a resoldre.
I això és gràcies als castellanoparlants i als catalanoparlants d’aquest país. Un país que camina decidit cap a una independència on els fills dels catalans, sigui quina sigui la llengua en la que trien parlar, viuran sens dubte més tranquils.