Què fa diferent la manifestació de l'onze de setembre d'enguany?

La manifestació de l'11 de setembre de 2012 no té gaire en comú amb la del 10 de juliol de 2010.

Aquella va ser una manifestació convocada contra la negació de la nostra identitat: “Som una nació. Nosaltres decidim”

Havíem hagut de suportar l'agressivitat de l'estat al qual encara pertanyem, un estat on l'actual President del Govern de tots els espanyols, Mariano Rajoy, recollia signatures amb la pregunta "¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?". Un estat on la COPE, l'ABC, La Razón i El Mundo entre d'altres, disparaven amb bala contra la tramitació de la reforma de l'Estatut. Un estat on l'esquerra espanyola, en el millor dels casos, callava. Les hemeroteques estan plenes de silenci i les excepcions es poden comptar amb els dits.

Tot i que la manifestació havia estat convocada amb anterioritat, va tenir lloc just després de la publicació de la indignant sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l'Estatut, carregada d'odes a la “indissoluble” nació espanyola i de negacions a la nostra identitat nacional, a la oficialitat efectiva del català, a la immersió lingüística, a la bilateralitat en les relacions Catalunya-Espanya...a una Catalunya amb personalitat diferenciada dins de l'Estat espanyol.

Dúiem més de trenta anys intentant transformar Espanya en allò que els espanyols no han volgut ser mai: un estat plurilingüe i plurinacional. I el màxim intèrpret de la norma fonamental del sistema jurídic espanyol ens acabava de dir d'un cop i per sempre que anéssim a cagar, tot creant jurisprudència.

Malgrat un grapat de polítics, organitzacions i institucions del nostre país van mirar de fer veure una altra cosa, la majoria de la gent que sortí a manifestar-se el 10 de juliol de 2010 eren del tot conscients que la sentència no deixava cap altre camí: Independència o dissolució de Catalunya dins de l'estat espanyol. I el que cridava la majoria era Independència.

Des d'aleshores han succeït unes quantes coses: Unes eleccions al Parlament que va guanyar CiU. Aquest va ser el partit que la majoria dels catalans van considerar que podia fer front més eficaçment al procés de re-centralització i uniformització iniciat pels desacomplexats poders fàctics espanyols. Sense treure cap mèrit a CiU, possiblement els va ajudar el fet que era l'única força política que arran del terra-trèmol provocat per la sentència no semblava patir un daltabaix intern. El PSC, amb ministres al govern espanyol com la Carme Chacon aplaudint la sentència i amb un Montilla negant-se a anar rere la pancarta de la manifestació, a més de companys de viatge com en Múgica que també havien recorregut l'Estatut, no semblava la millor opció per defensar-nos. ERC, en plena batalla entre els qui preferien seguir al govern renunciant si cal a les sigles històriques i al que significaven, i els que volien posicionar-se sense complexes al capdavant del creixent sentiment independentista tampoc no estava en condicions de ser el gran defensor que Catalunya demanava. Rcat i SI, amb la col·laboració estel·lar d'en Laporta, dues opcions que haguessin pogut irrompre amb prou força en l'escena política ocupant aquell espai que estava orfe, van fer tot el possible per autodestruir-se aquell estiu del 2010. La ICV d'aleshores, partidaris del dret a decidir però sense dir què és el que ells mateixos decidien com si tot allò no anés amb ells, tampoc no semblava estar en condicions de liderar la defensa de Catalunya. I mentrestant el PP i C's saltaven contents com criatures en plena festa amb la sentència i la fi del “proceso autonómico”.

CiU va presentar-se amb un programa en el que defensaven el dret a decidir. De moment el que han decidit és intentar un pacte fiscal amb l'estat espanyol. Bona sort.

Tampoc no serà com la manifestació del 9 de juliol de 2011, ja inequívocament independentista però mancada de molts suports institucionals i del d'algunes organitzacions representatives del nostre país. Veure Mossèn Broggi o el M. Hble. Sr. Heribert Barrera enfilats dalt d'un camió per poder adreçar el seu discurs per manca del permís per a instal·lar un escenari és una imatge difícil de pair.

La manifestació de l'11 de setembre d'enguany (#11s2012 pels tuitaires), és diferent. Les cares de perplexitat d'alguns polítics que eren al capdavant el 10-J davant els crits d'independència de la majoria, avui reflecteixen preocupació.

La re-articulació de la societat civil recuperant l'esperit de la consulta sobre la independència en ciutats, barris i pobles d'arreu ha teixit una xarxa de persones que han superat diferències ideològiques per assolir un objectiu comú.

La força d'aquest nombrós exèrcit d'activistes, sumats a un gran nombre de comunicadors i referents de la societat catalana, ha estès el missatge aconseguint que la independència avui sigui una possibilitat assumida majoritàriament.

Avui resulta prou difícil als partidaris de la Catalunya-regió-espanyola, i no diguem als qui lluiten per una Catalunya-estat-federal-dins-Espanya, defensar els seus posicionaments des d'una vessant racional: o fan servir criteris emocionals o fan servir el discurs de la por (fractura social, inestabilitat econòmica, sortida de l'euro, boicot comercial, on jugarà el Barça, etc.)

L'11 de setembre d'enguany fa por perquè la majoria dels catalans hem perdut la por.

CiU no ha pogut articular la defensa que necessitàvem. Aconseguir-ho sense trencar amb Espanya no ha estat possible. Malgrat jo no els negaré que hagin fet el que han pogut, la realitat ens diu que l'autogovern català ja no existeix. La Generalitat depèn de que Espanya ens doni diners per a fer política. I Espanya vol fer la seva política a canvi d'aquests diners. De què serveix que Catalunya voti el seu Parlament si acaba sent el PP qui decideix quines són les prioritats de Govern? Algú de vosaltres va votar el PP? Només ho van fer 387.000 catalans (un 12% del cens). Ets un d'ells? Enhorabona, tu manes. Au, tanquem les ambaixades a veure si ens envien els diners de les nòmines del proper mes. Demà ens demanaran que canviem el nom de Girona per Gerona-Girona com han fet a Maó. I demà passat...

La proposta de CiU per solucionar aquest problema és la reclamació d'un impossible pacte fiscal. Impossible perquè els espanyols, a més de les retallades que estan obligats a fer per poder satisfer mínimament els mercats, haurien d'acceptar reduir el seu estatus en la mateixa proporció en la que els catalans recuperaríem el que generem i que avui ens espolien.

Per a això caldria reformar la LOFCA, la qual cosa exigeix una majoria absoluta al Congreso de los Diputados. Què decidiran? Quins nervis. Espera, que consulto la bola de vidre...veig una frase en un paper...sí, ara es veu més clar...posa “Y una mierda”

És cert que si es produís aquest miracle i en MHP Mas-Moisès fos capaç d'enviar plagues i plagues al carrer Gènova i a la Castellana (a l'alçada del Bernabéu) fins que ens concedissin el pacte-fiscal-en-la-línia-del-concert-econòmic estaríem econòmicament millor, com ho estan els bascos. Però resulta que aquests estan votant Bildu com bojos perquè volen deixar de ser espanyols. Potser és que dependre políticament d'Espanya tampoc no convenç, amb concert o sense.

Alguns dins de CiU m'expliquen que forma part d'una estratègia destinada a tancar totes les portes que poden quedar obertes, a fi d'acabar de convèncer la societat d'emprendre el camí cap a la sobirania.

Penso que no els preocupa convèncer la “societat” sinó als seus. A aquells votants de Convergència i Unió que encara no són partidaris de la secessió. No parlo d'en Duran Lleida ni d'altres casos que cal deixar per impossible o convèncer amb d'altres arguments de tipus no ideològic. Creure en els miracles està bé però no ens passem.

La lògica dels partits polítics no és sols “ideo-lògica”, més aviat obeeix a d'altres raons. I CiU no donarà un pas mentre pensi que una part dels seus els deixaran. Ara estan preocupats per evitar que els que no volen la independència els deixin. Potser ben aviat la seva preocupació serà la contrària i els votants de CiU, majoritàriament independentistes, els faran veure que si no avancen els que els deixaran seran ells.

I la resta de partits? Penso que ERC ha triat un bon camí (no enfrontar-se directament a CiU i acompanyar-los en aquest viatge cap al pacte impossible per a no ser “l'enemic” quan es tanqui la porta). Les enquestes demostren que creix i probablement segueixin comptant amb el suport de Rcat com ha succeït darrerament. Crec que Solidaritat mantindrà el seu suport electoral malgrat la marxa d'en Laporta perquè la seva feina al Parlament té sentit, si més no com a vigilants i denunciants de l'autonomisme. ICV va movent-se cap a posicions més properes al dret d'autodeterminació i això no els està fent perdre vots sinó tot el contrari.

Pel que fa al PSC, la direcció actual ha triat clarament que Catalunya ha de seguir sent espanyola i malgrat algunes veus significatives dins seu posen en qüestió aquest posicionament no sembla que aquestes tinguin prou força per canviar-ho. Una part gens menyspreable dels seus votants, però, no comparteixen aquesta visió segons les enquestes. Veurem com se'n surten.

I la resta (PP i C's) treballen per fer gran Espanya, encara que sigui perjudicant a la gent que els vota.

Mentrestant l'estat ha perdut tota vergonya a fer política contra els catalans. Les sentències del TS contra la immersió, les lleis a les Illes, València o Aragó contra el català, el corredor central de mercaderies, els pressupostos generals de l'estat perpetuant la manca d'inversió crònica a Catalunya, les decisions sobre el límit de dèficit de les Comunitats Autònomes...

Retallada rere retallada, cadascun de nosaltres hem vist com els nostres esforços per sortir de la crisi topen de front amb un estat que recull aquest esforç en el seus actius i ens demana nous ajustos o...

O què?

Tancaran l'aixeta que ens torna una minsa part dels diners generats aquí? Ens intervendran? Tancaran el Parlament? Instauraran un govern provisional encapçalat per la Sànchez-Camacho i en Vidal-Quadras? Xiularan penaltis contra el Barça? Vés que no sigui això el que ens convé que passi. Qua acabin d'un cop amb la farsa d'autogovern amb la que ens hem estat entretenint tots aquests anys per acabar descobrint que fingir ser un Estat no et converteix en Estat.

La manifestació de l'11 de setembre serà la demostració de que els catalans ja no tenim dubtes, que tenim clar què volem. La demostració de que tot i veure-hi dificultats estem disposats a assumir-les. La demostració de que ja hem decidit.

I aquest cop, el destinatari del missatge de la manifestació no és Espanya. Potser (tot i que Europa i el món ens estaran mirant de prop ja que l'economia mundial estarà en joc en aquells dies), el destinatari tampoc no serà la comunitat internacional. Almenys no seran aquests els destinataris principals.

La manifestació d'enguany acabarà davant del Parlament.

“Catalunya, nou estat d'Europa”

Hi ha cap alternativa?

Ja estem tots parlant obertament i sense embuts d’un rescat d’Espanya per part de la Unió Europea. Les conseqüències seran devastadores (encara més) per a l’economia de les famílies. Inevitablement hi haurà una pujada de l’IVA, amb l’encariment de tots els productes de consum, alimentació, energia, serveis bàsics, transport...

I inevitablement també, s’acabarà de desmantellar el que queda de l’estat del benestar (pensions, edat de jubilació, sanitat pública, educació, serveis socials, ajudes, etc.)

En aquest context, als catalans ens convé més ser rescatats com a part integrant de l’estat espanyol o com a un nou estat independent?

Quines serien les mesures que prendria Europa per a una Catalunya independent? De ben segur serien diferents de les proposades per a una Catalunya diluïda dins l’estat espanyol.

Podríem aconseguir en una Catalunya independent satisfer els criteris europeus d’una manera més ràpida, més eficient i menys perjudicial pel nostre benestar?

Quan trigarà Espanya a redreçar-se? Més temps o menys que una Catalunya independent? Serà més eficient l’estat espanyol en aplicar les mesures correctores per a l’economia? Ho serà menys?

Amb un PIB per càpita a Catalunya superior a la mitjana europea, no ens en sortiríem millor i més ràpid?

Jo sóc independentista convençut, i no em calen les raons econòmiques per a voler que el meu país sigui un país normal, un estat amb els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre estat del món.

Però les raons econòmiques ja no permeten esperar a que una conjunció astral favorable ens porti la independència en el moment més adequat.

Si es produeix el rescat de l’estat espanyol per part de la Unió Europea, caldrà sortir al carrer i exigir eleccions anticipades a Catalunya. I caldrà votar a qui ens asseguri que donarà el pas.

Digueu-me si l’alternativa és millor.

Hem estat prepotents i fatxendes

No us heu preguntat mai perquè la llavor de la mala bava sembrada per alguns mitjans de comunicació i partits polítics espanyols envers els catalans, es manté viva i floreix de tant en tant amb la més petita excusa? La gent no és tant manipulable com podríem pensar. Per què aquests missatges troben en els espanyols el terreny fèrtil on créixer i desenvolupar-se?

Els bascos i navarresos no contribueixen gairebé en res al pou sense fons que són les arques de l’estat espanyol. Però tant se val les carretades de diners que surtin del nostre treball per regalar-los luxosos trens buits o d’altres deliris de grandesa sense cap mena de viabilitat econòmica. Els insolidaris som nosaltres.

Poso l’exemple dels bascos perquè ells també tenen consciència nacional pròpia i un règim que els eximeix de fer aportacions més enllà del que ells decideixen, però podríem parlar del PER andalús o de l’escàndol d’altres comunitats receptores de fons i de l’ús que en fan. Els canaris tenen l’excusa de la insularitat per no contribuir gaire tampoc, (una excusa que no val per les Balears, dit de passada), però a cap dels nostres estimats veïns sembla importar-los gens aquestes qüestions. Els garrepes i els insolidaris som els catalans. I ho som TOTS.

El boicot als productes catalans (no només al cava) arran d’unes declaracions de Carod-Rovira de no voler donar suport als JJOO de Madrid no distingia entre catalans “bons” o “dolents”: tots culpables.

I el boicot no el feien només els ultratjadíssims ciutadans de Madrid-ciutat o Madrid-CCAA, sinó espanyols de tot l’estat, de dretes i d’esquerres. Un boicot alimentat pels discursos incendiaris d’uns i per l’escandalós silenci de complicitat dels altres. Mentre, l’actual Presidente del Gobierno de España anava recollint signatures contra l’Estatut que es decidia al Parlament de Catalunya. Jo no me n’oblido.

Podem mirar d’explicar aquesta diferència de tracte per motius polítics, i serà parcialment cert. Les agressions més sonades contra Catalunya, el català i els catalans van sorgir com una manera d’atacar ferotgement al govern del PSOE, aprofitant que a Catalunya ERC donava suport al PSC en el Govern.

Això és cert però no ho explica tot perquè no va pas començar aquí. El “Pujol enano habla en castellano”, posem per cas, és anterior a tot això. Per què, doncs, aquest discurs anti-català té tant d’èxit mentre un discurs anti-basc (discurs que també existex), no troba tants adeptes ni de bon tros?

Què passa amb la gent? Per què la gent d’arreu d’Espanya es sent tant agredida pel que fem aquí, i tan poc pel que passa en d’altres comunitats?

Penseu-hi un moment: Els nacionalistes i independentistes bascos no han intentat mai fer canviar als espanyols ni canviar Espanya.

Els catalans, en canvi, ja des d’abans de la mort del dictador hem volgut transformar Espanya en un estat federal, democràtic, plurilingüístic, plurinacional, descentralitzat, pluripartidista i respectuós amb les minories. Un estat espanyol a la mida dels catalans, on Catalunya hi trobés “l’encaix”. Alguns encara en parlen, de trobar aquest “encaix”, ja sigui transformant Espanya per la via del federalisme polític, ja sigui per la via d’un impossible Pacte Fiscal (impossible perquè per poc just i equitatiu que fos, requeriria que cada comunitat gastés en funció dels recursos que es generen a la pròpia comunitat, la qual cosa condemnaria a molts ciutadans de l’estat a retrocedir brutalment dècades d’avenços socials i econòmics, pels ajustos exigits per Europa per eixugar el deute i perquè sense l’aportació/espoli de Catalunya el nivell de prestacions que rebrien serien equiparables als d’alguns països del nord d’Àfrica)

Això també és voler transformar Espanya des de Catalunya, i a més a més actuant en contra dels interessos dels espanyols. Encara volem caure’ls simpàtics?

Prou de fer el préssec. Aquesta ha estat i és la nostra GRAN ERRADA: els espanyols no volen ser canviats, i molt menys que ho fem nosaltres.

La repulsió que molts espanyols senten pels catalans és fruit de la nostra intromissió en els seus afers. La gota que va fer vessar el got va ser l’intent de transformar les seves taules de la llei (la Sagradíssima i Intocable Constitución Española) per la via de la modificació de l’Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional va ser brutalment clar: No ho permetran mai, de cap manera.

Perdoneu-me pel que diré ara, però tenen tota la raó.

Hem estat uns prepotents i uns fatxendes. No ens corresponia a nosaltres canviar la seva visió del món.

Penso que a partir de ben aviat, els espanyols començaran a veure les coses de manera diferent perquè nosaltres ja estem veient les coses de manera diferent. La majoria dels catalans ja hem abandonat l’utòpic objectiu d’intentar canviar-los. Ens ha deixat d’importar el seu model d’estat o el seu radical monolingüisme.

Sigui doncs benvinguda la sentència del TC. Ens calia aquesta bufetada per fer que molts veiessin que estaven completament equivocats.

Deixem-los tranquils amb el seu model i les seves coses. Nosaltres tenim prou feina a construir un nou estat pel nostre país, així que posem-nos-hi i fem-ho en aquests dos anys.

A partir del 2014, quan haurem deixat definitivament de voler canviar-los, és molt probable que  comencem finalment a respectar-nos tots.

Som majoria, però no ens ho creiem.

(NOTA: REEDITAT EL 2/3/2012 AMB LES DADES DEL NOU BARÒMETRE DEL CEO)

Mentre les enquestes publicades en els darrers mesos ens diuen que la majoria dels ciutadans de Catalunya votaríem “Sí” en cas que demà mateix es fes un referèndum sobre la independència, (amb percentatges d’entre el 45-55% dels enquestats contra un 25-30% de votants contraris, depenent de l’enquesta), són moltes les veus que continuen negant que existeixi aquesta majoria

Aquestes veus no responen a un perfil ideològic concret: és cert que aquest és un discurs amplament emprat pels que en són contraris, però també són molts els partidaris de la independència que creuen que, arribat el moment, el referèndum es perdria. Aquesta percepció també surt reflectida a les mateixes enquestes.

A què respon aquesta diferència entre el nombre de gent que respon que votaria “Sí” i la percepció que una bona part d’aquesta mateixa gent té de que no som la majoria?

Des del meu punt de vista, la clau d’aquesta aparent contradicció rau en la definició de la paraula ”independentista”.

Si llegim amb cura la enquesta del CEO de març de 2012 un 29% dels enquestats tenen com a prioritat la independència, mentre que un percentatge molt similar (30,8%) desitjarien ser un estat dins d’una Espanya federal, i un altre 27.8% voldrien que Catalunya seguís sent una Comunitat Autònoma.

En la mateixa enquesta, un 44.6% dels enquestats afirmen que votarien “Sí” i només un 24,7% votarien que "No".

Això vol dir que una bona part dels que desitjarien que Catalunya fos un estat dins d’una Espanya federal votarien “Sí” en el referèndum. Són independentistes? Si els ho preguntem, molts ens respondran que no.

Una de les raons al meu entendre, és que la paraula “independentista” és utilitzada majoritàriament per definir als “activistes per la independència”, i no pas per a anomenar a tots aquells que “votarien Sí en un referèndum per la independència”

És veritat que els “activistes per la independència” no som la majoria de la població (ni tan sols si entenem per “activistes” no solament els afiliats a partits, entitats i organitzacions que treballen en diferents àmbits per aquesta causa sinó també aquells que voten a partits polítics explícitament independentistes com ara les CUP, Si, RCat, ERC o DC entre d’altres).

No és estrany, però. Si mesuréssim el nombre de treballadors en actiu només pels que estan afiliats als sindicats o el nombre de conductors pels que són socis del RACC, tots estaríem d’acord que el resultat no seria real, ja que reflectiria només una part de la realitat.

D’entre els enquestats que responen que votarien “Sí” hi ha molts que voten habitualment a CiU (més d’un 55% dels seus votants segons la enquesta del CEO abans mencionada), d’altres que voten PSC (un 27.2% dels electors d’aquest partit), n’hi ha que voten ICV (45.9% dels electors) i fins i tot n’hi ha que voten PP (un gens menyspreable 9%). Això al marge dels votants dels partits explícitament independentistes mencionats abans o dels abstencionistes, partidaris del vot en blanc, vot nul, etc. que afirmen que votarien afirmativament en el referèndum.

Hi ha molta gent que quan li preguntes si és independentista et respondrà que no, perquè no se’n senten, no s’identifiquen a sí mateixos amb aquest adjectiu. Perquè ells no són “activistes de la independència”. O potser perquè ells desitjarien una altra solució, però ja no la creuen possible. (La evolució seguida pel M.H. President Pujol en aquest sentit és molt representativa d’un ample sector de la població de Catalunya).

Quan els preguntes, però, què votarien si diumenge vinent es celebrés un referèndum oficial i vinculant, la resposta majoritària a Catalunya ja és “votaria que Sí”.

Els catalans disposats a votar “Sí” representem una majoria molt més ampla que no pas la que tenen els escocesos partidaris de la independència. (Un 44% de partidaris, mentre que un 45% en són contraris, segons el sondeigde la revista britànica “New Statesman”). Malgrat tot, donem per descomptat que ells faran el referèndum i el guanyaran mentre que nosaltres el perdríem, si mai arribéssim a fer-lo.

Cal trencar amb la repetida afirmació de que l’independentisme és minoritari a casa nostra. L’activisme independentista no és majoritari, i això és lògic (per molt que ja voldrien moltes causes tenir el nombre de gent implicada que te l’independentisme).

Però l’independentisme entès com a “persones que votarien Sí en un referèndum” sí que n’és, de majoritari. I si bé molts partidaris del manteniment de Catalunya com una regió d’Espanya seguiran fent servir l’argument de la poca representativitat de l’independentisme per mantenir la situació actual, cal que els partidaris de que Catalunya sigui un estat, fins i tot aquells que no es senten identificats amb el mot “independentista”, comencem a assumir que si estàs disposat a votar “Sí” en un referèndum és senzillament perquè encara que no t’ho creguis, tu també ho ets.

Qüestió de noms

Segueixo donant voltes a això de l'enquesta de Gesop per a el Periódico, i al fet que malgrat els partidaris de la independència som majoria segons ens diuen les enquestes des de fa ja temps, més d'un 60% dels mateixos enquestats encara creguin que la opció guanyadora seria el "no".
Què succeeix? Per quin motiu els catalans ens entestem a creure que aquest referèndum no es guanyaria? Cal trobar respostes a aquesta pregunta per que si no creiem en nosaltres mateixos, no podem treure prou fruit de la nostra pròpia força.

Avui he anat a un dinar i he tingut una conversa molt interessant amb una persona del meu entorn familiar, que m'ha donat una pista de per on pot anar la cosa.
En aquesta conversa, quan parlàvem d'independentisme, aquesta persona amb qui m'agrada conversar i amb qui al mateix temps coincidim en poques coses (gairebé diria que el que m'agrada és "discrepar" d'ell amb ell, i penso que ell gaudeix igualment de fer-ho amb mi) parlava amb mi referint-se a "vosaltres", "els teus", "els independentistes", "és que tu participes molt activament i per això ho veus així", etc.
Quan comentava el fet que som majoria, ho negava amb vehemència: "els independentistes no sou més d'un vint o un trenta per cent", "les enquestes, les enquestes..." i seguia negant-ho malgrat els meus intents d'explicar que una enquesta pot equivocar el percentatge (un 53% pot ser un 40% o un 60%) però mai no és un 20% si la pregunta que es fa és de sí o no. Jo no sóc cap expert en demoscòpia, però si les enquestes no fossin indicadors, no es farien.
 Fins que en un moment de la conversa, li he fet la pregunta directament: "Si demà dilluns, es celebrés un referèndum oficial i vinculant en què es preguntés si volem que Catalunya sigui un estat independent, tu quina papereta triaries, la del "sí" o la del "no"?
Sabeu quina ha estat la resposta? "Votaría que sí, és clar".
Ell no es te a sí mateix per independentista. No se'n sent. Independentistes són "vosaltres", "els vostres".

Fa uns pocs anys, per molta gent un independentista era aquell eixalebrat que cremava contenidors i tirava pedres a la policia al final de les manifestacions de l'11 de setembre.
Avui aquesta percepció ha canviat molt, perquè l'independentisme ha adquirit una visibilitat que abans no tenia. Però encara avui per molta gent, independentisme és activisme. Els independentistes som els activistes per la independència, els que sortim a penjar cartells, organitzem consultes al nostre municipi, creem territorials de l'Assemblea, assistim a manifestacions i actes, parlem i parlem...activistes, en definitiva.
Hi ha moltíssima gent que si demà (repeteixo: demà) tingués la oportunitat de votar sí o no, de triar d'una vegada i per sempre si vol seguir sent espanyol o si vol ser català, triaria sí a la independència per pur realisme, convençuts que aquesta és la resposta correcta a la tria que es proposa.
Però molts, moltíssims d'ells, no s'anomenen a sí mateixos "independentistes". No se'n senten. No ho són.
Això explicaria moltes coses, principalment el fet que els mateixos que diuen que votarien sí, confessin alhora que creuen que guanyaria el no.
La consulta sobre la independència va aconseguir que en molts municipis un munt de gent donés aquest pas del "si hi hagués un referèndum votaria sí" al "sóc independentista"
Tant de bo moviments com Assemblea Nacional Catalana siguin eines que ens ajudin a que més i més gent doni aquest pas. Confio molt en Municipis per la Independència, perquè una consulta oficial, organitzada pels ajuntaments, pot dur com a  resultat més immediat el que aquests "no independentistes" que votarien sí, s'adonin que això és precisament el que els fa independentistes. Sigui com sigui que s'anomenin a sí mateixos.
Ser independentista és estar a favor de la independència de Catalunya. No cal ser activista de res.

És una qüestió de noms. No se m'acut com la podem resoldre-ho, però cal fer-ho si volem que Catalunya cregui en la seva pròpia força.

Som majoria Què ens atura?

El 27 de gener, una enquesta de Gesop per a El Periódico, revelava que un 53,6% dels enquestats votarien "sí" a la independència en un referèndum oficial, mentre que els partidaris del "no" quedarien en un 32%.
El Periódico és un mitjà de comunicació gens procliu a l'independentisme, tal i com s'ha evidenciat en un gran nombre d'ocasions com ara l'intent de desincentivar la participació a la consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona el 10 d'abril de 2010, amb l'editorial de dos dies abans "Així no"

Aquesta enquesta reflecteix prou el que veiem al nostre voltant: l'independentisme creix cada dia a Catalunya a mesura que els activistes per la independència aporten més i més arguments racionals sobre la viabilitat d'una Catalunya independent, i encara més quan escoltem els pobres arguments que els partidaris del "no" aporten al debat.
Els catalans hem deixat de preguntar-nos si seria millor o pitjor ser independents o seguir sent espanyols. Hem assumit que només hi ha una resposta a aquesta pregunta.

Tot i així, la mateixa enquesta revela també una dada molt important si volem entendre què ens atura: un 60,4% creuen que el no a la independència seria la opció guanyadora si es celebrés ara el referèndum.
Potser el que ara ens toca és canviar aquesta percepció.
Som la majoria i ho volem. Quin motiu tenim per pensar que els que guanyaran seran els altres?

És evident que des de l'estat espanyol ens arriben onades de missatges fent-nos creure que no tenim prou força. Resulta evident també que un bon grapat dels nostres representants polítics s'entesten a voler fer-nos creure que no es pot convocar un referèndum perquè el perdríem. Sumem-hi els mitjans de comunicació unionistes, majoritaris a casa nostra (els principals diaris, per exemple) i la imatge de sotmetiment de la societat catalana a la legalitat espanyola per molt injusta i arbitrària que aquesta sigui amb nosaltres, els mateixos catalans.
Potser en aquest país petit i peculiar que som, no trobarem la manera d'articular una força política que com l'SNP a Escòcia sigui capaç d'agrupar tots els independentistes (que repeteixo, som la majoria dels ciutadans d'aquest país). Però no hem de deixar d'intentar contrarestar aquesta forta pressió informativa que vol fer-nos veure que el que passa al nostre voltant no és la realitat.
Hem de fer-nos visibles al carrer. La visibilitat és la clau.
Ja hem aconseguit que parlar de la independència sigui el més normal. Que aquest debat estigui present dia sí i dia també. Cal seguir empenyent per a que estiguem preparats per actuar quan arribi el moment.

La caiguda del Mur de Berlín el 10 de novembre de 1989, va succeir com a conseqüència d'un desig alimentat per un degoteig d'esdeveniments que van despertar en el poble alemany, a ambdós costats del Mur però molt especialment en el costat oriental, la creença de que en aquell precís instant de la història, aquell desig era factible. I estic segur de que cap d'aquells alemanys n'estava convençut al cent per cent de que era possible enderrocar el mur. Va ser suficient, però, un discurs ambigu en un moment concret, transformat en notícia per un mitjà de comunicació, per a que la gent sortís al carrer. I quan van ser-hi i van trobar que eren molts, moltíssims, ningú no va poder-ho aturar.

Com els alemanys orientals dels mesos previs a la caiguda del Mur, els catalans desitgem majoritàriament ser lliures però no ens acabem de creure que això sigui possible. Malgrat tot, n'hi haurà prou amb una guspira, un fet concret, per a que sortim tots a una.
La guspira pot ser la convocatòria simultània de referèndums oficials (i per tant trencant amb la legalitat espanyola) als Ajuntaments adherits a l'Associació "Municipis per la Independència". Pot ser la "Marxa per la Independència" que està començant a organitzar l'Assemblea Nacional Catalana. Pot ser una sentència del Tribunal Suprem destruint el sistema educatiu català tal com el coneixem. La guspira que ens faci sortir  pot ser qualsevol cosa que avui ni ens imaginem ni podem preveure...
Esteu atents. A veure si després de tant de temps treballant per la independència el dia que arribi va i us agafa despistats.

Si no ets independentista, què ets?

Tothom ho sabia, però molts de nosaltres necessitem veure tancades totes les portes per a assumir la realitat.

La repressió i les dictadures no ens hem fet més forts, però sí que ens hem fet molt resistents. Estem íntimament convençuts de que sempre trobarem la manera de sortir-nos-en. I això ens dóna una capacitat inesgotable d'aguantar cops.

Intuíem que això de l'"Estado de las Autonomías" era una enredada, però pensàvem que a poc a poc aniríem assolint petits avenços en l'autogovern sense fer soroll, sense que gairebé ni se n'adonessin.

I semblava que sí, que era possible transformar l'Estat espanyol en una cosa al nostre gust. Com si  amb unes quantes visites a l'IKEA poguéssim anar convertint Espanya en la Monarquia Independent de Casa Meva.

I vam creure que aquest era el camí més senzill, l’únic possible.

Que transformar Espanya al nostre gust i conveniència era factible.

I que això és el que calia fer.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia ens ha despertat de la hipnosi. Uns quants magistrats de manament caducat i no renovat, anomenats a dit pels dos grans partits polítics espanyols, ha establert els límits al desenvolupament autonòmic. D'entre ells, els següents:

1- Només hi ha un idioma realment oficial: El castellà. 

Encara que la Constitució parla de llengües "co-oficials" l'únic idioma que hom te la obligació de conèixer és l'espanyol. No només això: Ningú no pot exigir enlloc del territori espanyol el coneixement d'una altra llengua, ni tant sols en les comunitats autònomes on se'n parlen d'altres.

Així s'entén que, per exemple, un govern del PP a les Illes, a l'Aragó o al País Valencià, pugui decretar que no és exigible el coneixement del català per a treballar a l'Administració Pública. I que la llei els ho permeti.

I així s'entén que, al Principat, el català no pugui ser llengua vehicular de l'ensenyament en una escola si a una sola família no li sembla bé. La llei els ho permet.

2- Només hi ha una nació: la indissoluble nació espanyola.

Cap altra nació és reconeguda a la Constitució que, insisteixo, és la Llei marc a la qual s'ha d'adaptar tot l'ordenament jurídic, totes les lleis de l'Estat o autonòmiques. Tant se val que la pròpia Constitució faci distinció entre "nacionalidades y regiones". El Constitucional ha deixat ben clar que no hi ha la més mínima diferència entre una cosa i l'altra.

3- No hi ha cap relació de bilateralitat entre Catalunya i Espanya. Les lleis del Parlament o decrets del Govern, fins i tot en aquelles competències que tenim transferides, estan sotmeses a la norma fonamental que és la Constitució i no hi caben negociacions, tramitacions parlamentàries o referèndums oficials que puguin modificar això. 

La Constitución Española. Aquella cosa immaculada i intocable com si fóra escrita en unes pedres pel mateix Creador i entregada en mà a Fraga Iribarne al Monte del Gozo, que ara resulta que es pot modificar amb un parell de sms entre la Merkel, en Zapatero i en Rajoy.

La sentència del Constitucional, va provocar manifestacions massives, discursos de perplexitat, d'indignació i fins i tot en alguns casos, de tristor entre alguns dirigents de la nostra classe política.

D'altres van celebrar la sentència (recordo les declaracions de Carme Chacon) i evidentment, tant PP com C's van fer festa grossa.

Espanya guanya. 

"Yo soy español, español, español...y tú también, imbécil."

I alguns nacionalistes d'una nació que no existeix ni pot existir segons la Constitució Espanyola, dissimulen i segueixen fent el mateix discurs d’ “això ho arreglem en un parell de sopars a Casa Lucio”.

Xiulen i miren cap a un altre costat, mentre recurs rere recurs, sentència a sentència sobre la base de la doctrina establerta pel Constitucional, ens deixen cada dia ben clar quin és l'autogovern que te Catalunya. El mateix que te Múrcia que, amb tots els meus respectes, no ha mogut mai un dit per tenir-ne gens, d’autogovern.

Qualsevol decisió que prengui la majoria del nostre Parlament, elegit democràticament pels ciutadans de Catalunya, pot ser revocada en virtut de sentències que satisfan recursos de minories, com la prohibició de les curses de braus o com el recurs de les tres famílies sobre la immersió lingüística a casa nostra. Un sistema que garanteix, després de 30 anys d'aplicació, el coneixement del castellà a Catalunya a un nivell igual o superior al de Espanya. (I això no ho pot negar ni Pedro J. Ramírez amb el Photoshop).

Dues llengües "oficials" però només una d'exigible.

Podem fer veure que no passa res i esperar temps millors, o que ens caigui un satèl·lit al jardí mentre podem les roses.

Podem anar aplicant ajustos pressupostaris al benestar dels ciutadans de Catalunya mentre proposem la solució a tots els mals, el remei miraculós: EL SÚPER-PACTE FISCAL. Una cosa que, tenint en compte la inexistència de bilateralitat entre Catalunya i Espanya (repasseu el punt 3) hauria de ser aprovada en un comitè de 17 autonomies excepte Euskadi i Navarra, més el Ministre d'Hisenda de torn, més el d'Administracions Públiques. I tenint en compte que la Constitució no ho preveu, podria ser recorreguda per un estudiant de primer de Dret de la Complutense, que guanyaria el recurs, tret que haguéssim modificat abans la Constitució (que us recordo que és de granit, quan es tracta de cedir res a Catalunya)

O podem declarar la independència i convocar un referèndum de ratificació sota l'empara de Nacions Unides i la Unió Europea. Un acte il·legal segons les lleis espanyoles, però previst i emparat pel Dret Internacional

I qui ho ha de fer, això de declarar la independència? Doncs si no vaig errat:

1- El President de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la majoria dels membres del Parlament

o bé

2- Una força política, elegida democràticament en unes eleccions oficials (poden ser les del proper 20 de novembre a les Corts espanyoles), i que representi al 51% dels vots emesos pel poble de Catalunya, amb una participació igual o superior al 55% del cens.

En aquest cas, dels 47 escons que li corresponen a Catalunya (no se si ha canviat la població i el nombre exacte és aquest. Els que sigui que correspongui a Catalunya, en tot cas), la meitat més un, és a dir 24.

Potser que comencem a sumar, per què amb aquest panorama, si no ets independentista ets, i acceptes ser, espanyol i punt.