El RUI no és una bona idea

Els qui vam participar en el moviment de les Consultes sobre la independència el 2009 i 2010 i en la consulta participativa del 9-N, ja hauríem de saber-ho.

Un referèndum unilateral i no acordat no és del tot inútil. Serveix per unir-nos en una tasca compartida. Serveix per divulgar el missatge. Serveix per engrescar-nos. És un moment especial...per a nosaltres.

Només per a nosaltres, els qui volem i lluitem per la independència de Catalunya.

No serveix per a gaire cosa més, ni tan sols per comptar els vots favorables a la independència.

No coneixeu ningú que es quedà a casa el 9-N o durant les consultes sobre la independència, malgrat que votaria Sí en un referèndum de debò?

Jo sí. Més d’un.

Hem de fer un referèndum. I ha de ser vinculant. I ha de participar tothom, els del Sí i els del No. I aquests darrers (i uns quants dels altres) només participaran si això va de veres.

I un referèndum de debò, és un referèndum acordat amb l’estat espanyol.

En això estic d’acord amb la gent de Podemos-UnidosPodemos-CatalunyaSÍQueEsPot-EnComú-Iniciativa-ElsVerds-EsquerraUnidaiAlternativa-Etc.

Però aquí s’acaben les coincidències.

Perquè jo sóc realista. L’estat espanyol MAI no acceptarà voluntàriament fer un referèndum acordat. Perquè no en tenen cap necessitat. Si el fan, és probable que el perdin. Si no el fan, ja han guanyat.

Aleshores, com es pot fer? Molt senzill: proclamant la independència de Catalunya des del Parlament, elegit democràticament el 27-S, amb majoria absoluta independentista.

En la proclamació formal de la independència de Catalunya, el Govern ha de fer una crida a les Nacions Unides, la Unió Europea i tots aquells estats que posseeixen part del deute de l’estat espanyol, comunicant-los la voluntat de fer un referèndum de RATIFICACIÓ de la proclamació de la independència.

En proclamar la independència, Catalunya deixa automàticament de ser un assumpte intern del Regne d’Espanya i passa a ser un afer internacional que cal resoldre de la manera més ràpida possible.

Per pura necessitat. I pel pànic dels inversors internacionals a que una independència no pactada posi en risc el cobrament del deute.

Fer un referèndum unilateral, sense proclamar-nos primer independents, és com unir 400 kms. de persones agafades de les mans. Espectacular. Emocionant. Impactant. Però seguim sent espanyols.

Que el referèndum no sigui la reclamació del poble de Catalunya, sinó una exigència de la UE i de la comunitat internacional.

Aquesta és la única via per tenir-ne un de debò.

Que Espanya no tingui més remei que acceptar-lo

I que els votants de Podemos, PSOES Ciudadanos y Pps es vegin obligats a participar per defensar la possessió de Catalunya per part de l’estat espanyol.

EL RUI no és una bona idea.

Proclamar la independència i anunciar un referèndum de ratificació, és la millor eina per a fer-lo acordat i vinculant, i per a que sigui reconegut internacionalment.

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya

No, aquest bloc no ha estat hackejat. I no, tampoc jo he canviat radicalment de parer sobre la independència de Catalunya. Només volia fer aquesta reflexió perquè penso que cal que tots tinguem clares les coses, tant els unionistes com els independentistes.

La independència de Catalunya comporta un trasbals important per a la Unió Europea, les seves institucions i molts dels estats que la conformen.
La independència d'una regió d'un estat membre no s'ha produït mai encara. No hi ha res en els tractats que estableixi què s'ha de fer si això passa. Catalunya pot ser el primer cas, donat que Escòcia va decidir no ser-ho. I esdevindrà un precedent.

Quin seria l'escenari preferit per la UE i els estats que la conformen? Que Catalunya i Espanya arribessin a un acord que fos acceptat pels ciutadans d'ambdós territoris, i que no hi hagués un moviment intern de fronteres. Aquest posicionament ha estat expressat en veu alta per la Sra. Merkel, el Sr. Cameron o el Sr. Juncker. Però estic convençut que és un posicionament compartit per d'altres mandataris en països que tenen els seus propis conflictes interns, com ara França (Còrsega, Bretanya, Euskadi, Catalunya...), Dinamarca (Groenlàndia), Itàlia (Vèneto, Padània...) o Bèlgica (Flandes) per posar alguns exemples.

El trasbals que representarà la independència de Catalunya és molt important.
Caldrà refer la composició del Parlament europeu, per exemple. Una decisió aparentment simple com ara el nombre d'europarlamentaris que correspondria al nou estat espanyol sense Catalunya, i qui es quedaria els seients buits, ja és de per sí un maldecap. Aquesta qüestió ja va comportar grans discussions amb l'ingrés de Polònia, per exemple, quan Espanya no acceptava que -tot i tenir la mateixa població- Polònia tingués el mateix nombre de representants.

Fem memòria. Què va succeir amb la reunificació d'Alemanya? En aquells temps, la Sra. Tatcher al Regne Unit, o el Sr. Miterrand a França, es van posicionar clarament en contra d'una Alemanya de 80 milions de persones. No volien aquell nou escenari.
Però quan el Sr. Kohl va deixar clar que la reunificació es produiria igualment, es van seure a negociar el com. I van haver cessions. Alemanya va acceptar tenir un nombre d'europarlamentaris inferior al que li correspondria per la seva nova població, per exemple. La reunificació es va produir. I 13 milions d'alemanys orientals van esdevenir automàticament ciutadans de la UE. Sense que Alemanya hagués de sortir i tornar a ingressar o "posar-se a la cua" de res.

La UE no vol la independència de Catalunya, però aquesta decisió ens correspon només als catalans. I quan es produeixi, quan el Parlament declari la independència, l'escenari haurà canviat. Mentrestant, no esperem que la Sra. Merkel faci la nostra feina i declari que serà feliç amb la proclamació de la independència de Catalunya. Ella no és qui ho ha de fer, i probablement si fos per ella, no es faria.

Però si el Parlament ho fa, si declara formalment l'inici del procés de la independència en un termini no superior als divuit mesos, aleshores què és el que causarà menys trasbals a la UE? Una expulsió de Catalunya? (on hi són establertes empreses d'aquests mateixos països europeus, indústries que subministren béns i serveis a la UE i als seus membres, on hi viuen ciutadans europeus establerts a casa nostra, etc.) o bé la seva acceptació com a nou estat membre?
Els dirigents europeus afirmen -i és cert- que això no es pot fer de forma automàtica. Catalunya ha de sol·licitar-ne l'ingrés. Però el que no es diu -ni tampoc no es nega- és que aquesta sol·licitud i acceptació es pot produir simultàniament amb l'acte de reconeixement de la República Catalana.
I que abans de que aquest reconeixement es produeixi, a efectes de la UE seguim sent espanyols, la qual cosa manté els drets i obligacions que tenim en tant que ciutadans i empreses d'un estat membre.

Alguns encara afirmen que Catalunya serà expulsada de la UE, però ni ells mateixos gosen afirmar que aquesta expulsió seria per sempre més.
Se'ns diu que serem expulsats i que tornarem a entrar-hi més endavant. És a dir, que al trasbals jurídic de que els catalans se'ns faci fora, (i les empreses catalanes, els europeus que viuen aquí, les empreses europees establertes a Catalunya, els catalans que viuen a Europa, les empreses catalanes amb filials a Europa...) caldrà afegir el trasbals jurídic de tornar a acceptar-les de nou en un moment ulterior.

És difícil de creure que aquesta sigui la solució adoptada per la Unió Europea, els estats membres o les seves institucions. Especialment si al davant hi ha l'alternativa d'acceptar l'ingrés de Catalunya simultani al reconeixement del nou estat, situació que no alteraria l'statu quo actual d'empreses i ciutadans, excepte en tràmits de caire administratiu.

La victòria d'Ada Colau ens pot apropar a l'independència

La independència de Catalunya necessita de tres elements per a fer-se realitat: la voluntat majoritària dels catalans, la determinació dels nostres representants polítics i l'acceptació per part de la comunitat internacional.

La voluntat majoritària dels catalans queda demostrada cada cop que hi ha eleccions i aquest cop no ha estat diferent.

Pel que fa a la determinació dels nostres representants polítics, jo preferiria menys ambigüitat i una aposta més clara per la independència. Però els concedeixo el benefici del dubte. Veurem què succeeix amb Unió Democràtica i quina decisió pren CDC si UDC diu que no vol la independència.

El que trobo més interessant en aquest moment és el tercer dels elements: l'opinió dels governs dels països que poden fer realitat el reconeixement internacional del nou estat català.

Sabem de fa temps que un dels actius més potents que té l'independentisme és l'enorme deute de l'estat espanyol.

Fins ara, la comunitat internacional confiava en que si Catalunya acabava declarant la independència, aquest deute seria satisfet perquè podien comptar amb la "formalitat" de les forces que estan al capdavant del procés, així com amb la necessitat de l'estat espanyol d'acceptar la inviabilitat del seu estat sense l'aportació al PIB de Catalunya i amb la totalitat del deute en cas de no-acord.

I mentre Catalunya no fes el pas, el pagament també quedava garantit des de la modificació de la Constitución espanyola a instàncies de la troika i per la continuació de l'espoli fiscal a Catalunya, País Valencià i les Illes.

Però aquesta percepció pot haver canviat arran dels resultats electorals del 24 de maig.

La victòria de la candidatura de Barcelona en Comú, encapçalada per Ada Colau, ha tingut un fort ressò en la premsa internacional i no tinc cap dubte que també està sobre la taula dels analistes dels principals governs europeus i nord-americans.

La propera alcaldessa de Barcelona és una persona coneguda per haver lluitat per les persones contra les injustícies del sistema i els interessos bancaris.

El moviment del 15-M, Podemos, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, són prou coneguts arreu i són moviments que existeixen també en aquests països.

Quina lectura en faran els governs, especialment aquells que són creditors de l'estat espanyol o els representen (Alemanya, Estats Units, França, Holanda...)?

Segurament una de les primeres lectures és que l'estat espanyol ja no és garantia de retorn del deute si els nous governs locals, regionals i potser el mateix govern espanyol és conquerit per Podemos o de partits de la seva òrbita. Abans potser hi havia incertesa en el cas de la independència de Catalunya. Ara també hi ha incertesa en cas de que Catalunya segueixi dins de l'estat.

Podria ser que ara mateix, en el joc de cartes de la política internacional, la garantia de que recobraran els diners del deute de l'estat espanyol ja no estigui en la continuïtat del mateix estat, sinó en la victòria de les forces independentistes el proper 27 de setembre.

I en afavorir un acord amb Catalunya que els garanteixi el retorn del préstec. A canvi del reconeixement del nou estat, és clar.

Farem bé d'observar els moviments d'aquests governs en els propers mesos.

Aprofito per a agrair a l'alcalde de Dublín el seu posicionament.

La trampa (i com evitar-la)

Fa uns anys vaig tenir una conversa molt interessant amb un familiar meu. Parlàvem de la independència i ell em deia «és que vosaltres els independentistes...». De cop li vaig preguntar: «si demà et posen una urna al davant i et demanen si vols que Catalunya sigui un país independent o una comunitat autònoma espanyola, tu que votes?» «Votaria que sí» em va respondre. «Aleshores tu ets tan independentista com jo», li vaig dir. Però ell no se'n sentia!

Us explico això perquè als convençuts de vegades ens costa veure que hi ha força gent que davant d'un «sí» o «no» segurament votarien sí, però que no tenen la independència com a prioritat.

Jo estic molt preocupat per com s'està duent a terme aquest procés des del poder polític.

Com ha succeït abans al Quebec o a Escòcia, un «no» refreda la força de l'independentisme d'una manera que costa anys -molts anys- recuperar.

Per tant, si jo fós partidari de la unitat d'Espanya, faria tots els possibles per afavorir un vot negatiu a la independència.

Enfrontar-se directament al desig dels catalans a decidir és inútil. La gent

hagués passat pel damunt de qui ho intentés. De vegades cal moure's per no caure del cavall.

Però, si realment vols que guanyi el «sí» a la independència, no miraries d'afavorir aquest «sí» per tots els mitjans enlloc de dificultar-lo?

Si jo volgués que guanyés el «no», deixaria passar una data simbòlica com és el 2014, tricentenari de la pèrdua de les llibertats, amb una societat fortament mobilitzada i motivada, i miraria d'entretenir-los amb alguna cosa sense transcendència. Per exemple, un «procés participatiu liderat per la societat civil» (semblant a allò que ja vam fer grups de voluntaris els anys 2009, 2010 i 2011).

Va anar a votar molta gent, sí. Però van ser molts també els que no van molestar-se a anar-hi perquè no ens jugàvem res. I no només dels que votarien «no» si anés de debò. També dels que, com el meu parent, votarien «sí» si anés de veres. I és que aquella consulta no tenia cap efecte concret. Ni comprometia a ningú a res. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», tiraria la pilota endavant per mirar de veure si es refredava la cosa. Esperaria que milloressin les condicions econòmiques. Esperaria canvis polítics a Espanya per veure si gent amb inquietuds socials i no només nacionals, decidien que pot ser bo quedar-se a acompanyar aquesta «revolta espanyola». Esperaria que aquest canvi polític obrís la porta a l'esperança de reformar la relació Catalunya-Espanya. Sis o set anys més pel cap baix de negociacions. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», no faria cap mena de campanya des del Govern per explicar a la ciutadania els beneficis de la independència. Deixaria que això ho fessin entitats de la societat civil a qui escolten els convençuts i alguns dels que dubten. Deixaria aquesta labor per als quinze dies de campanya electoral. Com menys temps, millor. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», anomenaria «plebiscitàries» unes eleccions autonòmiques i afirmaria que aquestes venen a substituir un referèndum. Però no em presentaria amb un únic punt de programa tipus «Si aconseguim majoria d'escons al Parlament de Catalunya declararem la independència aquella mateixa nit». Unes plebiscitàries de debó són per dir «sí» o «no». Però això no és el que ens plantegen. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Independentment de que els partidaris del «sí» es presentin junts o separats (aquesta ha estat la gran discussió!), el que està clar és que partits com el PSC-PSOE, PP, C's, UpyD, Podemos, Guanyem o segurament ICV entre d'altres comptaran com a vots pel «no» perquè no duran en el seus programes la independència de Catalunya. Quants dels que votaran a aquests partits, potser haguessin dipositat una papereta amb el «sí» en un referèndum de «sí» o «no»? I ara compara-ho amb quants dels no-independentistes votaran als partits del «sí»?

Si cada vot és important, no estem donant avantatge als del «no»?

Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

La trampa no és que ens deixin votar o no. La trampa és afavorir el «no».

Subtilment.

Hi ha una manera, però, d'intentar evitar-la. Ja ens podem posar a treballar des d'ara mateix per a convèncer als dos milions de persones que hem estat sortint any rere any al carrer, de que votin només als qui ens assegurin que la nit del 27 de setembre sortiran al balcó a declarar la independència de Catalunya al món.

I no donar NI UN SOL VOT a qui no es comprometi a fer-ho.

Aquesta feina podria ser el repte d'Assemblea Nacional Catalana. Un repte molt més efectiu que una nova manifestació.

Proposta per a les eleccions plebiscitàries

La proposta feta dimarts 25 de novembre pel M.H. President Mas, requereix d'una llista unitària per a que el resultat sigui entès a la comunitat internacional com un Sí inequívoc a la independència.

Com bé diu el President, la suma de diverses llistes, tot i donar al Parlament la legitimitat per iniciar la construcció del nou Estat, podria ser interpretable en el sentit que els electors podrien haver votat per altres raons que no únicament la independència.

Aquí rau doncs la contradicció de la proposta del President. Si volem que les eleccions siguin de debò un plebiscit, no n'hi ha prou amb fer una llista unitària: cal que aquesta llista tingui un sol punt de programa, la declaració unilateral de independència si es guanya. És a dir, el mandat al Parlament que comuniqui formalment a la comunitat internacional i a l'estat espanyol, la voluntat de Catalunya d'esdevenir un estat independent.

Però aleshores, com es governarà Catalunya en els 18 mesos posteriors a les eleccions, fins a la Proclamació formal de la independència un cop les estructures d'estat estiguin creades?
Amb quins criteris polítics es crearan aquestes estructures d'estat? Qui ho decidirà?
Els electors no hauran pogut triar quin model d'estat volen ni amb quins criteris econòmics i socials es construirà.

Un cop fetes les preguntes, la resposta és molt clara. Les eleccions plebiscitàries només han de servir per a declarar la independència. Immediatament, el Parlament s'ha de dissoldre i convocar unes noves eleccions.
El missatge al món estarà enviat. Ras i clar.
Les noves eleccions han de ser doncs constituents, i aleshores, els diferents partits polítics han de presentar ja el seus models per al nou estat. El Parlament i el Govern que en resultin hauran de dur a terme la construcció de les estructures d'estat, ara ja amb els criteris polítics que la ciutadania consideri.

Amb aquest plantejament, la llista unitària no només és possible, sinó que a més, no es limitaria només a CDC i ERC, sinó que hi cabrien tots els independentistes, com ara les CUP.

I si Espanya fa una oferta, què?

Aquests dies s’han produït alguns fets que indiquen que l’estat espanyol podria estar preparant una oferta, amb la intenció d’evitar que els Catalunya esdevingui un estat independent.

L’ex-President del Govern espanyol Felipe González va parlar de la possibilitat d’un pacte d’estat PP-PSOE, i seguidament  el candidat del PP Arias Cañete va fer declaracions en el mateix sentit.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/canete-acord-partit-popular-psoe-3271075
No són uns qualsevols dins dels principals partits polítics espanyols.
(En Rubalcaba diu que no, és clar. Estem en plena campanya electoral. Esperem que acabi i preguntem-li-ho de nou)
Un pacte d’estat per a què? Quin tema pot requerir un pacte d’estat, tret de Catalunya?

De l’altra banda, el grup popular a l’Assemblea d’Extremadura ha instat al Govern espanyol a mantenir Catalunya dins del règim comú de finançament, alertant que amb un eventual sistema de finançament propi per Catalunya, la resta de comunitats perdrien fins a...16.000 milions d’euros l’any! Us sona la xifra, oi?
http://www.ara.cat/politica/pp-extremadura-financament-16-000-milions_0_1138086481.html

La proposta del grup popular extremeny respon a unes declaracions de Ramon Jáuregui. Sembla desproporcionat que el grup parlamentari extremeny del PP faci una instància al govern espanyol en resposta només a declaracions en campanya d’un membre del PSOE.
Potser creuen o saben que aquesta proposta a Catalunya podria ser alguna cosa més que una mera hipòtesi.

Quin resultat produiria una eventual oferta espanyola als catalans?
Convencerien la majoria del poble de Catalunya de què amb un estatus diferent, ens convé seguir formant part d’Espanya enlloc de ser simplement un país anomenat Catalunya?

Penso que no. I ho penso per les raons següents:

Espanya arriba tard. No ha sabut llegir a temps el que estava passant a Catalunya. Des del pim-pam-pum anti-català durant les deliberacions sobre l’Estatut de Catalunya per motius purament electoralistes (l’actual President del Govern espanyol recollint signatures contra les decisions del Parlament de Catalunya, n’és la imatge més gràfica), Espanya ha menystingut la reacció de la societat catalana.
I aquest menyspreu els ha fet errar en el diagnòstic i per tant, trobar el remei adequat a temps.

L’intent barroer de les institucions de l’estat d’impedir una consulta sobre la independència a Arenys de Munt el 2009. El menyspreu a la força de l’articulació social de tot l’independentisme català –antic i nou- en la organització de les consultes sobre la independència arreu del territori. La falsa sensació de seguretat que els proporcionava la crisi interna dels partits polítics independentistes (ERC, RCat, SI, DC, etc.). La negativa a veure en la manifestació del 2010 a Barcelona el canvi en el gruix de manifestants, reclamant ja obertament la independència. La nova sorpresa de l’elevada participació ciutadana en la consulta de Barcelona el 2011. La indiferència pel que estava succeint en la societat catalana, (enquestes del CEO, la retrobada dels independentistes a nivell local, comarcal i nacional al voltant de la creació de l’Assemblea Nacional Catalana,...). L’èxit brutal de la manifestació del 2012. El canvi d’orientació de la direcció de CiU. La fermesa del President. Els acords amb ERC. La Via Catalana el 2013. Els acords CiU, ERC, ICV-els Verds i les CUP sobre la data i la pregunta...
I encara no han reaccionat!

Als voltants dels 2005 el meu pare em va confessar que n’estava tan fart, que ja havia deixat de creure en la viabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I que des d’aleshores pensava votar només forces independentistes.
El vaig avisar. Vaig dir-li que anés amb compte, perquè un cop has assumit que l’únic futur per Catalunya és ser un estat com qualsevol altre i deixar-te d’invents estranys, autonomies asimètriques o federalismes de joguina, és molt difícil tornar enrere. Un cop deixes de preguntar-te “per què?” i comences a preguntar-te “per què no?” ja no tornes. Perquè no hi ha cap motiu -tret de raons sentimentals o pors al canvi- que respongui al “per què no?”. I si t’has desfet de les pors, i les raons sentimentals no són prou per seguir admetent que Espanya decideixi sobre Catalunya, s’acaben els motius.

Crec que la majoria de la societat catalana ha fet aquest salt mental. I que a més som tots conscients (els del sí i els del no), que només hi haurà una sola oportunitat quan tinguem al davant l’urna.
Independència o assimilació.
Aquesta darrera frase no és meva. És del president Pujol. Un altre que, com el meu pare, simbolitza el profund canvi en la mentalitat de la majoria dels catalans.

I els espanyols? Han experimentat cap canvi de mentalitat? Gens ni mica.
Estaran disposats a cedir sobirania, això és, a reconèixer que Catalunya és una nació amb identitat i llengua pròpies? O s’enrocaran en que el concepte de nació i sobirania no és negociable?
Quedarà sotmès com fins ara l’autogovern de Catalunya a l’arbitri espanyol?
Podrà Catalunya actuar pel seu compte a Europa i al món?

Euskadi té un concert econòmic però el Parlament espanyol pot canviar la composició del Parlament basc fent una llei de partits polítics ad-hoc per a il•legalitzar a qui ells volen. Volem això a Catalunya?

Ho veurem a les urnes.

“Enfrontaments i aldarulls”: Ciudadanos ens insulta

El portaveu de C’s, Matías Alonso, ha vaticinat aquest dilluns “enfrontaments i aldarulls” al carrer després de l’estiu si l’Executiu espanyol no frena “el desvari separatista i la consulta sobiranista impulsada per la Generalitat"
De nou, com ja he dit alguna vegada aquí en el bloc, ens estan insultant.

Insulten tots els catalans, independentment del seu origen o del seu posicionament respecte de la consulta sobre la independència. Però insulten especialment als contraris a la independència de Catalunya, tractant-los com a brètols incapaços de viure i conviure en democràcia.

Tan allunyats estan del seu propi electorat que són incapaços de veure que es tracta de gent normal? De persones que els agradi o no els agradi la decisió que pugui prendre la majoria del poble de Catalunya, sabran respectar-la com fem tots? De persones que saben defensar les seves idees des del civisme, la política i el debat. Que saben conviure amb els altres sense sortir al carrer amb bats de beisbol quan no els agrada el resultat d’una votació?

A mi em sorprèn molt que aquest tipus de resposta la doni jo, des de l’independentisme, i no s’aixequin les veus dels contraris a la independència indignats per veure’s tractats d’inadaptats socials, de violents capaços de sortir a “enfrontar-se” amb els seus veïns i crear “aldarulls” si no els agrada el que voti la majoria.

La societat catalana està dividida entre aficionats del Barça i de l’Espanyol, del Real Madrid, del Betis o de l’Èibar entre altres. Està dividida entre els partidaris del vi blanc o el vi negre o els que només veuen aigua. Entre laics i creients, ateus i agnòstics. Entre dones, homes i totes les variants de gènere imaginables. Entre rics i pobres i menys rics o menys pobres. Entre castellanoparlants, catalanoparlants, amazighparlants, urduparlants o suahiliparlants. Entre votants de Ciudadanos i votants d’altres forces polítiques o fins i tot els que no voten. Com deia en Quim Monzó, a Catalunya hi ha putes i monges. Hi ha de tot.

Però la gran majoria del poble de Catalunya som gent pacífica que, malgrat el que alguna força política sembla desitjar que passi, ens respectem. Som demòcrates. Tots. Els del Sí-Sí, els del Sí-No, els del No, els del vot blanc, els del nul i els de l’abstenció.
I vostè, Sr. Alonso? Té previst cremar res després de l’estiu si no li agrada el que votem?



Font: Europa Press, barcelona, 10 de febrer.

http://www.europapress.cat/politica/noticia-cs-vaticina-aldarulls-despres-lestiu-si-govern-no-frena-desvari-separatista-20140210121027.html