La trampa (i com evitar-la)

Fa uns anys vaig tenir una conversa molt interessant amb un familiar meu. Parlàvem de la independència i ell em deia «és que vosaltres els independentistes...». De cop li vaig preguntar: «si demà et posen una urna al davant i et demanen si vols que Catalunya sigui un país independent o una comunitat autònoma espanyola, tu que votes?» «Votaria que sí» em va respondre. «Aleshores tu ets tan independentista com jo», li vaig dir. Però ell no se'n sentia!

Us explico això perquè als convençuts de vegades ens costa veure que hi ha força gent que davant d'un «sí» o «no» segurament votarien sí, però que no tenen la independència com a prioritat.

Jo estic molt preocupat per com s'està duent a terme aquest procés des del poder polític.

Com ha succeït abans al Quebec o a Escòcia, un «no» refreda la força de l'independentisme d'una manera que costa anys -molts anys- recuperar.

Per tant, si jo fós partidari de la unitat d'Espanya, faria tots els possibles per afavorir un vot negatiu a la independència.

Enfrontar-se directament al desig dels catalans a decidir és inútil. La gent

hagués passat pel damunt de qui ho intentés. De vegades cal moure's per no caure del cavall.

Però, si realment vols que guanyi el «sí» a la independència, no miraries d'afavorir aquest «sí» per tots els mitjans enlloc de dificultar-lo?

Si jo volgués que guanyés el «no», deixaria passar una data simbòlica com és el 2014, tricentenari de la pèrdua de les llibertats, amb una societat fortament mobilitzada i motivada, i miraria d'entretenir-los amb alguna cosa sense transcendència. Per exemple, un «procés participatiu liderat per la societat civil» (semblant a allò que ja vam fer grups de voluntaris els anys 2009, 2010 i 2011).

Va anar a votar molta gent, sí. Però van ser molts també els que no van molestar-se a anar-hi perquè no ens jugàvem res. I no només dels que votarien «no» si anés de debò. També dels que, com el meu parent, votarien «sí» si anés de veres. I és que aquella consulta no tenia cap efecte concret. Ni comprometia a ningú a res. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», tiraria la pilota endavant per mirar de veure si es refredava la cosa. Esperaria que milloressin les condicions econòmiques. Esperaria canvis polítics a Espanya per veure si gent amb inquietuds socials i no només nacionals, decidien que pot ser bo quedar-se a acompanyar aquesta «revolta espanyola». Esperaria que aquest canvi polític obrís la porta a l'esperança de reformar la relació Catalunya-Espanya. Sis o set anys més pel cap baix de negociacions. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», no faria cap mena de campanya des del Govern per explicar a la ciutadania els beneficis de la independència. Deixaria que això ho fessin entitats de la societat civil a qui escolten els convençuts i alguns dels que dubten. Deixaria aquesta labor per als quinze dies de campanya electoral. Com menys temps, millor. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Si jo volgués que guanyés el «no», anomenaria «plebiscitàries» unes eleccions autonòmiques i afirmaria que aquestes venen a substituir un referèndum. Però no em presentaria amb un únic punt de programa tipus «Si aconseguim majoria d'escons al Parlament de Catalunya declararem la independència aquella mateixa nit». Unes plebiscitàries de debó són per dir «sí» o «no». Però això no és el que ens plantegen. Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

Independentment de que els partidaris del «sí» es presentin junts o separats (aquesta ha estat la gran discussió!), el que està clar és que partits com el PSC-PSOE, PP, C's, UpyD, Podemos, Guanyem o segurament ICV entre d'altres comptaran com a vots pel «no» perquè no duran en el seus programes la independència de Catalunya. Quants dels que votaran a aquests partits, potser haguessin dipositat una papereta amb el «sí» en un referèndum de «sí» o «no»? I ara compara-ho amb quants dels no-independentistes votaran als partits del «sí»?

Si cada vot és important, no estem donant avantatge als del «no»?

Ho faries tu així, si volguessis el «sí»?

La trampa no és que ens deixin votar o no. La trampa és afavorir el «no».

Subtilment.

Hi ha una manera, però, d'intentar evitar-la. Ja ens podem posar a treballar des d'ara mateix per a convèncer als dos milions de persones que hem estat sortint any rere any al carrer, de que votin només als qui ens assegurin que la nit del 27 de setembre sortiran al balcó a declarar la independència de Catalunya al món.

I no donar NI UN SOL VOT a qui no es comprometi a fer-ho.

Aquesta feina podria ser el repte d'Assemblea Nacional Catalana. Un repte molt més efectiu que una nova manifestació.

Proposta per a les eleccions plebiscitàries

La proposta feta dimarts 25 de novembre pel M.H. President Mas, requereix d'una llista unitària per a que el resultat sigui entès a la comunitat internacional com un Sí inequívoc a la independència.

Com bé diu el President, la suma de diverses llistes, tot i donar al Parlament la legitimitat per iniciar la construcció del nou Estat, podria ser interpretable en el sentit que els electors podrien haver votat per altres raons que no únicament la independència.

Aquí rau doncs la contradicció de la proposta del President. Si volem que les eleccions siguin de debò un plebiscit, no n'hi ha prou amb fer una llista unitària: cal que aquesta llista tingui un sol punt de programa, la declaració unilateral de independència si es guanya. És a dir, el mandat al Parlament que comuniqui formalment a la comunitat internacional i a l'estat espanyol, la voluntat de Catalunya d'esdevenir un estat independent.

Però aleshores, com es governarà Catalunya en els 18 mesos posteriors a les eleccions, fins a la Proclamació formal de la independència un cop les estructures d'estat estiguin creades?
Amb quins criteris polítics es crearan aquestes estructures d'estat? Qui ho decidirà?
Els electors no hauran pogut triar quin model d'estat volen ni amb quins criteris econòmics i socials es construirà.

Un cop fetes les preguntes, la resposta és molt clara. Les eleccions plebiscitàries només han de servir per a declarar la independència. Immediatament, el Parlament s'ha de dissoldre i convocar unes noves eleccions.
El missatge al món estarà enviat. Ras i clar.
Les noves eleccions han de ser doncs constituents, i aleshores, els diferents partits polítics han de presentar ja el seus models per al nou estat. El Parlament i el Govern que en resultin hauran de dur a terme la construcció de les estructures d'estat, ara ja amb els criteris polítics que la ciutadania consideri.

Amb aquest plantejament, la llista unitària no només és possible, sinó que a més, no es limitaria només a CDC i ERC, sinó que hi cabrien tots els independentistes, com ara les CUP.

I si Espanya fa una oferta, què?

Aquests dies s’han produït alguns fets que indiquen que l’estat espanyol podria estar preparant una oferta, amb la intenció d’evitar que els Catalunya esdevingui un estat independent.

L’ex-President del Govern espanyol Felipe González va parlar de la possibilitat d’un pacte d’estat PP-PSOE, i seguidament  el candidat del PP Arias Cañete va fer declaracions en el mateix sentit.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/canete-acord-partit-popular-psoe-3271075
No són uns qualsevols dins dels principals partits polítics espanyols.
(En Rubalcaba diu que no, és clar. Estem en plena campanya electoral. Esperem que acabi i preguntem-li-ho de nou)
Un pacte d’estat per a què? Quin tema pot requerir un pacte d’estat, tret de Catalunya?

De l’altra banda, el grup popular a l’Assemblea d’Extremadura ha instat al Govern espanyol a mantenir Catalunya dins del règim comú de finançament, alertant que amb un eventual sistema de finançament propi per Catalunya, la resta de comunitats perdrien fins a...16.000 milions d’euros l’any! Us sona la xifra, oi?
http://www.ara.cat/politica/pp-extremadura-financament-16-000-milions_0_1138086481.html

La proposta del grup popular extremeny respon a unes declaracions de Ramon Jáuregui. Sembla desproporcionat que el grup parlamentari extremeny del PP faci una instància al govern espanyol en resposta només a declaracions en campanya d’un membre del PSOE.
Potser creuen o saben que aquesta proposta a Catalunya podria ser alguna cosa més que una mera hipòtesi.

Quin resultat produiria una eventual oferta espanyola als catalans?
Convencerien la majoria del poble de Catalunya de què amb un estatus diferent, ens convé seguir formant part d’Espanya enlloc de ser simplement un país anomenat Catalunya?

Penso que no. I ho penso per les raons següents:

Espanya arriba tard. No ha sabut llegir a temps el que estava passant a Catalunya. Des del pim-pam-pum anti-català durant les deliberacions sobre l’Estatut de Catalunya per motius purament electoralistes (l’actual President del Govern espanyol recollint signatures contra les decisions del Parlament de Catalunya, n’és la imatge més gràfica), Espanya ha menystingut la reacció de la societat catalana.
I aquest menyspreu els ha fet errar en el diagnòstic i per tant, trobar el remei adequat a temps.

L’intent barroer de les institucions de l’estat d’impedir una consulta sobre la independència a Arenys de Munt el 2009. El menyspreu a la força de l’articulació social de tot l’independentisme català –antic i nou- en la organització de les consultes sobre la independència arreu del territori. La falsa sensació de seguretat que els proporcionava la crisi interna dels partits polítics independentistes (ERC, RCat, SI, DC, etc.). La negativa a veure en la manifestació del 2010 a Barcelona el canvi en el gruix de manifestants, reclamant ja obertament la independència. La nova sorpresa de l’elevada participació ciutadana en la consulta de Barcelona el 2011. La indiferència pel que estava succeint en la societat catalana, (enquestes del CEO, la retrobada dels independentistes a nivell local, comarcal i nacional al voltant de la creació de l’Assemblea Nacional Catalana,...). L’èxit brutal de la manifestació del 2012. El canvi d’orientació de la direcció de CiU. La fermesa del President. Els acords amb ERC. La Via Catalana el 2013. Els acords CiU, ERC, ICV-els Verds i les CUP sobre la data i la pregunta...
I encara no han reaccionat!

Als voltants dels 2005 el meu pare em va confessar que n’estava tan fart, que ja havia deixat de creure en la viabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I que des d’aleshores pensava votar només forces independentistes.
El vaig avisar. Vaig dir-li que anés amb compte, perquè un cop has assumit que l’únic futur per Catalunya és ser un estat com qualsevol altre i deixar-te d’invents estranys, autonomies asimètriques o federalismes de joguina, és molt difícil tornar enrere. Un cop deixes de preguntar-te “per què?” i comences a preguntar-te “per què no?” ja no tornes. Perquè no hi ha cap motiu -tret de raons sentimentals o pors al canvi- que respongui al “per què no?”. I si t’has desfet de les pors, i les raons sentimentals no són prou per seguir admetent que Espanya decideixi sobre Catalunya, s’acaben els motius.

Crec que la majoria de la societat catalana ha fet aquest salt mental. I que a més som tots conscients (els del sí i els del no), que només hi haurà una sola oportunitat quan tinguem al davant l’urna.
Independència o assimilació.
Aquesta darrera frase no és meva. És del president Pujol. Un altre que, com el meu pare, simbolitza el profund canvi en la mentalitat de la majoria dels catalans.

I els espanyols? Han experimentat cap canvi de mentalitat? Gens ni mica.
Estaran disposats a cedir sobirania, això és, a reconèixer que Catalunya és una nació amb identitat i llengua pròpies? O s’enrocaran en que el concepte de nació i sobirania no és negociable?
Quedarà sotmès com fins ara l’autogovern de Catalunya a l’arbitri espanyol?
Podrà Catalunya actuar pel seu compte a Europa i al món?

Euskadi té un concert econòmic però el Parlament espanyol pot canviar la composició del Parlament basc fent una llei de partits polítics ad-hoc per a il•legalitzar a qui ells volen. Volem això a Catalunya?

Ho veurem a les urnes.

“Enfrontaments i aldarulls”: Ciudadanos ens insulta

El portaveu de C’s, Matías Alonso, ha vaticinat aquest dilluns “enfrontaments i aldarulls” al carrer després de l’estiu si l’Executiu espanyol no frena “el desvari separatista i la consulta sobiranista impulsada per la Generalitat"
De nou, com ja he dit alguna vegada aquí en el bloc, ens estan insultant.

Insulten tots els catalans, independentment del seu origen o del seu posicionament respecte de la consulta sobre la independència. Però insulten especialment als contraris a la independència de Catalunya, tractant-los com a brètols incapaços de viure i conviure en democràcia.

Tan allunyats estan del seu propi electorat que són incapaços de veure que es tracta de gent normal? De persones que els agradi o no els agradi la decisió que pugui prendre la majoria del poble de Catalunya, sabran respectar-la com fem tots? De persones que saben defensar les seves idees des del civisme, la política i el debat. Que saben conviure amb els altres sense sortir al carrer amb bats de beisbol quan no els agrada el resultat d’una votació?

A mi em sorprèn molt que aquest tipus de resposta la doni jo, des de l’independentisme, i no s’aixequin les veus dels contraris a la independència indignats per veure’s tractats d’inadaptats socials, de violents capaços de sortir a “enfrontar-se” amb els seus veïns i crear “aldarulls” si no els agrada el que voti la majoria.

La societat catalana està dividida entre aficionats del Barça i de l’Espanyol, del Real Madrid, del Betis o de l’Èibar entre altres. Està dividida entre els partidaris del vi blanc o el vi negre o els que només veuen aigua. Entre laics i creients, ateus i agnòstics. Entre dones, homes i totes les variants de gènere imaginables. Entre rics i pobres i menys rics o menys pobres. Entre castellanoparlants, catalanoparlants, amazighparlants, urduparlants o suahiliparlants. Entre votants de Ciudadanos i votants d’altres forces polítiques o fins i tot els que no voten. Com deia en Quim Monzó, a Catalunya hi ha putes i monges. Hi ha de tot.

Però la gran majoria del poble de Catalunya som gent pacífica que, malgrat el que alguna força política sembla desitjar que passi, ens respectem. Som demòcrates. Tots. Els del Sí-Sí, els del Sí-No, els del No, els del vot blanc, els del nul i els de l’abstenció.
I vostè, Sr. Alonso? Té previst cremar res després de l’estiu si no li agrada el que votem?



Font: Europa Press, barcelona, 10 de febrer.

http://www.europapress.cat/politica/noticia-cs-vaticina-aldarulls-despres-lestiu-si-govern-no-frena-desvari-separatista-20140210121027.html

Un referèndum a tot l'estat espanyol?

L'article 1.2 del Títol Preliminar de la Constitució Espanyola de 1978 diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.”

Aquest és un dels arguments que donen els unionistes contínuament per negar la possibilitat de la celebració d'un referèndum a Catalunya sobre la seva independència.

En base a aquest article, ens diuen que el referèndum s'hauria de celebrar a tot l'estat espanyol, segurs de que aquesta és la única possibilitat que tenen de guanyar-lo.

Per què no analitzem doncs aquesta possibilitat?

En primer lloc, caldria que en un referèndum d'aquest tipus celebrat a tot l'estat espanyol, es comptabilitzessin els resultats que s'obtinguessin a Catalunya separadament dels obtinguts en el conjunt de l'estat espanyol actual.

Perquè mentre a Catalunya estaríem parlant de la decisió dels catalans de ser o no ser, a la resta de l'estat espanyol actual el que s'estaria decidint seria si els ciutadans d'un altre lloc (Catalunya) han de ser o no ser.

És fàcil entendre que tot i ser el mateix referèndum, amb la mateixa pregunta, s'estan contestant dues coses molt diferents. Per tant, l'anàlisi del resultat del referèndum hauria de ser diferenciat per allò que s'ha decidit en un lloc o en l'altre.

I evidentment la pregunta hauria de ser clara i de resposta inequívoca: sí o no. Que el resultat no es pogués interpretar interessadament en un sentit o en l'altre. Aquí, els britànics i els escocesos ens han donat la feina feta: “Catalunya hauria de ser un estat independent? Sí o No?”

Una pregunta que no admet dobles lectures i prou neutral com per no decantar la resposta en un sentit o en un altre.

I finalment, aquest referèndum requeriria la presència d'observadors internacionals (Nacions Unides?) especialment arreu de l'estat, a fi d'evitar temptacions de trampejar unes votacions com va passar el les darreres autonòmiques amb els catalans residents a l'estranger. Què no passaria en pobles o barris de ciutats arreu de l'estat espanyol amb les paperetes i les urnes per votar el destí dels catalans? Garantir la netedat d'un referèndum d'aquest tipus no es pot deixar en mans d'una de les parts.

Fent-ho així, tots sabem ja a aquestes alçades que els resultats a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol actual serien completament oposats: victòria del sí a Catalunya i victòria del no a la resta.

Tot i que també estic segur que malgrat la imatge generalitzada d'uns ciutadans espanyols unànimement contraris a que Catalunya decideixi el seu destí, molts es durien una gran sorpresa amb el resultat.

Primer perquè l'abstenció a molts llocs de l'estat seria força elevada. La gent és més intel·ligent del que alguns pensen, i molts ciutadans de l'estat considerarien que aquest no és assumpte seu i que el que els catalans vulguem decidir no els correspon a ells impedir-ho.

En segon lloc perquè Espanya no és un país d'una única sensibilitat en aquest tema. Molts ciutadans d'Euskadi, Galícia, Andalusia, les Illes, País Valencià, Aragó, Canàries, i una bona quantitat de madrilenys entre altres, estic segur que votarien que sí, que Catalunya hauria de ser independent perquè així ho volen els seus ciutadans i perquè és un sentiment compartit per ciutadans d'altres nacions de l'estat.

M'agradaria veure quin seria el resultat a un lloc i l'altre.

Per suposat, el nostre destí, el destí de Catalunya, el decidirem els catalans.

Però si volen que fem un referèndum arreu de l'estat actual, i estan disposats a acceptar les premisses anteriors, per què no?

Gràcies a tots els que no compartiu les meves idees

Han passat dos dies des de la històrica Via Catalana cap a la Independència, i ens hem felicitat tots els que hi vam participar per l'èxit, per haver-ho aconseguit i per la imatge de civisme i compromís que vam ser capaços d'oferir al món.

Avui però, el que vull expressar en aquest bloc és el meu reconeixement i el meu agraïment a totes les persones que no us vau sentir cridades a participar en aquesta acció. Persones que teniu sensibilitats diferents de la meva respecte del present i del futur de Catalunya. Persones que us sentiu catalanes i espanyoles, només espanyoles, més catalanes que espanyoles, més espanyoles que catalanes, que no sentiu res de tot això o tot el contrari. No em veig capaç de definir o de posar etiquetes als sentiments de ningú, però voldria que s'entengués que és a tots vosaltres als qui m'adreço.

I vull donar-vos les gràcies perquè la diada d'enguany, com la de l'any passat, ha estat novament també una mostra del vostre civisme i de tolerància.

Hem ocupat carrers i carreteres, hem entorpit la mobilitat en un dia festiu. Segurament hem causat alguna molèstia a algú.

I hem pogut comptar un cop més amb la vostra paciència i el vostre respecte al dret a manifestar-nos per un canvi que vosaltres no compartiu.

No hi ha ni una gota d'ironia en aquest escrit. Parlo amb sinceritat. Penso que l'èxit de Catalunya és que hem construït un espai (país, terra, nació, regió, comunitat autònoma, el que tu en vulguis dir), on hem sabut posar la convivència al damunt de tot.

Hi ha qui parla de fractures i de divisions. Sabem que no és cert.

No renunciarem (ni uns ni els altres) a lluitar per les nostres idees. Però estic molt convençut que tampoc no renunciarem mai cap de nosaltres al nostre tresor més preuat.

Per tot això, un cop més, gràcies a tots els que no compartiu les meves idees però sí els meus valors.

Expliqueu-me això del “dret a decidir” que no us entenc

En primer lloc, (com que el missatge d’aquests ja l’entenc), deixaré de banda els partits polítics que defensen que els catalans no disposem de cap dret propi a decidir res sobre el nostre país sense l’acord de tots els ciutadans espanyols (PP, C’s, UPyD, Falange i d’altres).
Em centraré en els que defensen el dret dels catalans a decidir el seu destí com a país.

Comencem per definir què és el que volem decidir:


1- Hi ha partits polítics que volen la celebració d’una consulta a Catalunya amb una pregunta clara i inequívoca, com la que respondran els escocesos el 18 de setembre de 2014: “Should Scotland be an independent country? Yes or No” és a dir “Catalunya hauria de ser un estat independent? Sí o No”
Aquests partits serien ERC, les CUP, SI o RCat entre d’altres. Aquestes forces també són partidàries del sí a la independència.

2- En aquest primer grup es trobaria també CDC, però com aquest partit actua en coalició amb un altre partit (UDC) que no és partidari d’aquesta decisió en concret, sinó de decidir una altra cosa, deixaré de moment a CDC en un punt apart.

3- Com a cas apart també hi ha ICV, partidaris de la celebració d’una consulta i defensors de que el dret a decidir el destí de Catalunya rau en els ciutadans de Catalunya, però que a diferència dels primers no es decanten pel sí o pel no a la independència i deixen als seus electors la tria de quina opció prefereixen. No em consta però que siguin partidaris d’una pregunta clara i inequívoca (independència sí o no) i que no prefereixin afegir-hi d’altres opcions.

4- I finalment hi ha dues forces polítiques que afirmen ser partidàries d’un estat espanyol federal (PSC), o confederal (UDC). Ambdues forces s’han manifestat favorables al dret a decidir, amb certes reserves (només en cas de que el referèndum es faci d’acord amb la legalitat espanyola, només previ acord amb l’estat espanyol, etc.) i a més, no sembla que siguin partidaris de que la pregunta sigui de l’estil de la escocesa (caixa o faixa), sinó que preferirien que inclogués altres opcions.


És sobre el posicionament d’aquests dos partits polítics que vull escriure avui, perquè la meva estupidesa m’impedeix comprendre què és el que estan defensant exactament.

Anem a pams:
Si la pregunta de la consulta inclou opcions diferents al sí o al no a la independència, del tipus “Catalunya hauria de ser un Estat Independent, un Estat Confederat amb Espanya, un Estat dins d’una Espanya Federal o una Comunitat Autònoma de Règim Comú com és ara? Sí o no o potser” aquest dret a decidir requereix necessàriament de la participació de tots els ciutadans de l’estat espanyol.
Les meves conviccions democràtiques m’impedeixen acceptar que sobre la base d’un referèndum celebrat únicament a Catalunya, es pugui canviar el model d’estat espanyol sense que els ciutadans de Burgos, per exemple, puguin participar d’aquesta decisió
No em malinterpreteu: El que vull dir és que si el referèndum és Independència sí o no, la decisió correspon prendre-la només als catalans. Però que si la decisió és sobre el model d'estat que ha de tenir Espanya, aquesta no la podem prendre sense que els espanyols participin de la decisió.
El resultat d’una consulta arreu de l’estat espanyol seria en la pràctica la celebració de dos referèndums completament diferents. D’una banda, a Catalunya els ciutadans estaríem triant el nostre model de país -o de regió segons el cas- i en la mesura de la nostra població, com ha de ser Espanya. Però simultàniament a la resta d’Espanya molts ciutadans estarien votant en referèndum una cosa diferent: El que han de ser els ciutadans d’una altra comunitat. El resultat més previsible seria: “Los catalanes deben ser españoles”

Per això manifesto clarament la meva incapacitat d’entendre quin dret a decidir defensen UDC i PSC. El dret a decidir dels catalans o el dret a decidir dels espanyols sobre el que hem de ser els catalans?


En segon lloc, un referèndum o consulta acordat amb l’estat, fet estrictament en base a la legislació espanyola, ha de ser autoritzat per l’únic que té competències en aquesta matèria segons la Constitució. És de preveure que una convocatòria de consulta no pactada, suposarà un immediat recurs al Tribunal Constitucional que la paralitzaria.
Simplifiquem-ho, per entendre’ns: el dret a decidir només el té l’estat espanyol. Si ells no decideixen, nosaltres no decidim. Punt. Fi del problema. Tornem al Palace.


De debò que vull creure que quan determinades forces polítiques defensen el dret a decidir, el que estan defensant és el dret a decidir i que no estan utilitzant aquesta expressió per intentar justament fer el contrari: impedir que els catalans puguem votar en una consulta lliurement quin és el destí que volem per a Catalunya.


Per això, perquè vull creure en la sincera defensa d’aquest dret a decidir per part de PSC i Unió, us estaré molt agraït si m’ho expliqueu, si pot ser amb paraules senzilles.