“Enfrontaments i aldarulls”: Ciudadanos ens insulta

El portaveu de C’s, Matías Alonso, ha vaticinat aquest dilluns “enfrontaments i aldarulls” al carrer després de l’estiu si l’Executiu espanyol no frena “el desvari separatista i la consulta sobiranista impulsada per la Generalitat"
De nou, com ja he dit alguna vegada aquí en el bloc, ens estan insultant.

Insulten tots els catalans, independentment del seu origen o del seu posicionament respecte de la consulta sobre la independència. Però insulten especialment als contraris a la independència de Catalunya, tractant-los com a brètols incapaços de viure i conviure en democràcia.

Tan allunyats estan del seu propi electorat que són incapaços de veure que es tracta de gent normal? De persones que els agradi o no els agradi la decisió que pugui prendre la majoria del poble de Catalunya, sabran respectar-la com fem tots? De persones que saben defensar les seves idees des del civisme, la política i el debat. Que saben conviure amb els altres sense sortir al carrer amb bats de beisbol quan no els agrada el resultat d’una votació?

A mi em sorprèn molt que aquest tipus de resposta la doni jo, des de l’independentisme, i no s’aixequin les veus dels contraris a la independència indignats per veure’s tractats d’inadaptats socials, de violents capaços de sortir a “enfrontar-se” amb els seus veïns i crear “aldarulls” si no els agrada el que voti la majoria.

La societat catalana està dividida entre aficionats del Barça i de l’Espanyol, del Real Madrid, del Betis o de l’Èibar entre altres. Està dividida entre els partidaris del vi blanc o el vi negre o els que només veuen aigua. Entre laics i creients, ateus i agnòstics. Entre dones, homes i totes les variants de gènere imaginables. Entre rics i pobres i menys rics o menys pobres. Entre castellanoparlants, catalanoparlants, amazighparlants, urduparlants o suahiliparlants. Entre votants de Ciudadanos i votants d’altres forces polítiques o fins i tot els que no voten. Com deia en Quim Monzó, a Catalunya hi ha putes i monges. Hi ha de tot.

Però la gran majoria del poble de Catalunya som gent pacífica que, malgrat el que alguna força política sembla desitjar que passi, ens respectem. Som demòcrates. Tots. Els del Sí-Sí, els del Sí-No, els del No, els del vot blanc, els del nul i els de l’abstenció.
I vostè, Sr. Alonso? Té previst cremar res després de l’estiu si no li agrada el que votem?



Font: Europa Press, barcelona, 10 de febrer.

http://www.europapress.cat/politica/noticia-cs-vaticina-aldarulls-despres-lestiu-si-govern-no-frena-desvari-separatista-20140210121027.html

Un referèndum a tot l'estat espanyol?

L'article 1.2 del Títol Preliminar de la Constitució Espanyola de 1978 diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.”

Aquest és un dels arguments que donen els unionistes contínuament per negar la possibilitat de la celebració d'un referèndum a Catalunya sobre la seva independència.

En base a aquest article, ens diuen que el referèndum s'hauria de celebrar a tot l'estat espanyol, segurs de que aquesta és la única possibilitat que tenen de guanyar-lo.

Per què no analitzem doncs aquesta possibilitat?

En primer lloc, caldria que en un referèndum d'aquest tipus celebrat a tot l'estat espanyol, es comptabilitzessin els resultats que s'obtinguessin a Catalunya separadament dels obtinguts en el conjunt de l'estat espanyol actual.

Perquè mentre a Catalunya estaríem parlant de la decisió dels catalans de ser o no ser, a la resta de l'estat espanyol actual el que s'estaria decidint seria si els ciutadans d'un altre lloc (Catalunya) han de ser o no ser.

És fàcil entendre que tot i ser el mateix referèndum, amb la mateixa pregunta, s'estan contestant dues coses molt diferents. Per tant, l'anàlisi del resultat del referèndum hauria de ser diferenciat per allò que s'ha decidit en un lloc o en l'altre.

I evidentment la pregunta hauria de ser clara i de resposta inequívoca: sí o no. Que el resultat no es pogués interpretar interessadament en un sentit o en l'altre. Aquí, els britànics i els escocesos ens han donat la feina feta: “Catalunya hauria de ser un estat independent? Sí o No?”

Una pregunta que no admet dobles lectures i prou neutral com per no decantar la resposta en un sentit o en un altre.

I finalment, aquest referèndum requeriria la presència d'observadors internacionals (Nacions Unides?) especialment arreu de l'estat, a fi d'evitar temptacions de trampejar unes votacions com va passar el les darreres autonòmiques amb els catalans residents a l'estranger. Què no passaria en pobles o barris de ciutats arreu de l'estat espanyol amb les paperetes i les urnes per votar el destí dels catalans? Garantir la netedat d'un referèndum d'aquest tipus no es pot deixar en mans d'una de les parts.

Fent-ho així, tots sabem ja a aquestes alçades que els resultats a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol actual serien completament oposats: victòria del sí a Catalunya i victòria del no a la resta.

Tot i que també estic segur que malgrat la imatge generalitzada d'uns ciutadans espanyols unànimement contraris a que Catalunya decideixi el seu destí, molts es durien una gran sorpresa amb el resultat.

Primer perquè l'abstenció a molts llocs de l'estat seria força elevada. La gent és més intel·ligent del que alguns pensen, i molts ciutadans de l'estat considerarien que aquest no és assumpte seu i que el que els catalans vulguem decidir no els correspon a ells impedir-ho.

En segon lloc perquè Espanya no és un país d'una única sensibilitat en aquest tema. Molts ciutadans d'Euskadi, Galícia, Andalusia, les Illes, País Valencià, Aragó, Canàries, i una bona quantitat de madrilenys entre altres, estic segur que votarien que sí, que Catalunya hauria de ser independent perquè així ho volen els seus ciutadans i perquè és un sentiment compartit per ciutadans d'altres nacions de l'estat.

M'agradaria veure quin seria el resultat a un lloc i l'altre.

Per suposat, el nostre destí, el destí de Catalunya, el decidirem els catalans.

Però si volen que fem un referèndum arreu de l'estat actual, i estan disposats a acceptar les premisses anteriors, per què no?

Gràcies a tots els que no compartiu les meves idees

Han passat dos dies des de la històrica Via Catalana cap a la Independència, i ens hem felicitat tots els que hi vam participar per l'èxit, per haver-ho aconseguit i per la imatge de civisme i compromís que vam ser capaços d'oferir al món.

Avui però, el que vull expressar en aquest bloc és el meu reconeixement i el meu agraïment a totes les persones que no us vau sentir cridades a participar en aquesta acció. Persones que teniu sensibilitats diferents de la meva respecte del present i del futur de Catalunya. Persones que us sentiu catalanes i espanyoles, només espanyoles, més catalanes que espanyoles, més espanyoles que catalanes, que no sentiu res de tot això o tot el contrari. No em veig capaç de definir o de posar etiquetes als sentiments de ningú, però voldria que s'entengués que és a tots vosaltres als qui m'adreço.

I vull donar-vos les gràcies perquè la diada d'enguany, com la de l'any passat, ha estat novament també una mostra del vostre civisme i de tolerància.

Hem ocupat carrers i carreteres, hem entorpit la mobilitat en un dia festiu. Segurament hem causat alguna molèstia a algú.

I hem pogut comptar un cop més amb la vostra paciència i el vostre respecte al dret a manifestar-nos per un canvi que vosaltres no compartiu.

No hi ha ni una gota d'ironia en aquest escrit. Parlo amb sinceritat. Penso que l'èxit de Catalunya és que hem construït un espai (país, terra, nació, regió, comunitat autònoma, el que tu en vulguis dir), on hem sabut posar la convivència al damunt de tot.

Hi ha qui parla de fractures i de divisions. Sabem que no és cert.

No renunciarem (ni uns ni els altres) a lluitar per les nostres idees. Però estic molt convençut que tampoc no renunciarem mai cap de nosaltres al nostre tresor més preuat.

Per tot això, un cop més, gràcies a tots els que no compartiu les meves idees però sí els meus valors.

Expliqueu-me això del “dret a decidir” que no us entenc

En primer lloc, (com que el missatge d’aquests ja l’entenc), deixaré de banda els partits polítics que defensen que els catalans no disposem de cap dret propi a decidir res sobre el nostre país sense l’acord de tots els ciutadans espanyols (PP, C’s, UPyD, Falange i d’altres).
Em centraré en els que defensen el dret dels catalans a decidir el seu destí com a país.

Comencem per definir què és el que volem decidir:


1- Hi ha partits polítics que volen la celebració d’una consulta a Catalunya amb una pregunta clara i inequívoca, com la que respondran els escocesos el 18 de setembre de 2014: “Should Scotland be an independent country? Yes or No” és a dir “Catalunya hauria de ser un estat independent? Sí o No”
Aquests partits serien ERC, les CUP, SI o RCat entre d’altres. Aquestes forces també són partidàries del sí a la independència.

2- En aquest primer grup es trobaria també CDC, però com aquest partit actua en coalició amb un altre partit (UDC) que no és partidari d’aquesta decisió en concret, sinó de decidir una altra cosa, deixaré de moment a CDC en un punt apart.

3- Com a cas apart també hi ha ICV, partidaris de la celebració d’una consulta i defensors de que el dret a decidir el destí de Catalunya rau en els ciutadans de Catalunya, però que a diferència dels primers no es decanten pel sí o pel no a la independència i deixen als seus electors la tria de quina opció prefereixen. No em consta però que siguin partidaris d’una pregunta clara i inequívoca (independència sí o no) i que no prefereixin afegir-hi d’altres opcions.

4- I finalment hi ha dues forces polítiques que afirmen ser partidàries d’un estat espanyol federal (PSC), o confederal (UDC). Ambdues forces s’han manifestat favorables al dret a decidir, amb certes reserves (només en cas de que el referèndum es faci d’acord amb la legalitat espanyola, només previ acord amb l’estat espanyol, etc.) i a més, no sembla que siguin partidaris de que la pregunta sigui de l’estil de la escocesa (caixa o faixa), sinó que preferirien que inclogués altres opcions.


És sobre el posicionament d’aquests dos partits polítics que vull escriure avui, perquè la meva estupidesa m’impedeix comprendre què és el que estan defensant exactament.

Anem a pams:
Si la pregunta de la consulta inclou opcions diferents al sí o al no a la independència, del tipus “Catalunya hauria de ser un Estat Independent, un Estat Confederat amb Espanya, un Estat dins d’una Espanya Federal o una Comunitat Autònoma de Règim Comú com és ara? Sí o no o potser” aquest dret a decidir requereix necessàriament de la participació de tots els ciutadans de l’estat espanyol.
Les meves conviccions democràtiques m’impedeixen acceptar que sobre la base d’un referèndum celebrat únicament a Catalunya, es pugui canviar el model d’estat espanyol sense que els ciutadans de Burgos, per exemple, puguin participar d’aquesta decisió
No em malinterpreteu: El que vull dir és que si el referèndum és Independència sí o no, la decisió correspon prendre-la només als catalans. Però que si la decisió és sobre el model d'estat que ha de tenir Espanya, aquesta no la podem prendre sense que els espanyols participin de la decisió.
El resultat d’una consulta arreu de l’estat espanyol seria en la pràctica la celebració de dos referèndums completament diferents. D’una banda, a Catalunya els ciutadans estaríem triant el nostre model de país -o de regió segons el cas- i en la mesura de la nostra població, com ha de ser Espanya. Però simultàniament a la resta d’Espanya molts ciutadans estarien votant en referèndum una cosa diferent: El que han de ser els ciutadans d’una altra comunitat. El resultat més previsible seria: “Los catalanes deben ser españoles”

Per això manifesto clarament la meva incapacitat d’entendre quin dret a decidir defensen UDC i PSC. El dret a decidir dels catalans o el dret a decidir dels espanyols sobre el que hem de ser els catalans?


En segon lloc, un referèndum o consulta acordat amb l’estat, fet estrictament en base a la legislació espanyola, ha de ser autoritzat per l’únic que té competències en aquesta matèria segons la Constitució. És de preveure que una convocatòria de consulta no pactada, suposarà un immediat recurs al Tribunal Constitucional que la paralitzaria.
Simplifiquem-ho, per entendre’ns: el dret a decidir només el té l’estat espanyol. Si ells no decideixen, nosaltres no decidim. Punt. Fi del problema. Tornem al Palace.


De debò que vull creure que quan determinades forces polítiques defensen el dret a decidir, el que estan defensant és el dret a decidir i que no estan utilitzant aquesta expressió per intentar justament fer el contrari: impedir que els catalans puguem votar en una consulta lliurement quin és el destí que volem per a Catalunya.


Per això, perquè vull creure en la sincera defensa d’aquest dret a decidir per part de PSC i Unió, us estaré molt agraït si m’ho expliqueu, si pot ser amb paraules senzilles.

Vull la independència de Catalunya

Avui he enviat el següent escrit al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, per mitjà del seu web

http://www.govern.cat/pres_gov/AppJava/president/president-mas/contactar.html

Us animo a fer el mateix.

Tenint en compte que cal posar les nostres dades i el DNI, aquest gest equival a expressar sense ambigüitats la nostra voluntat directament a qui pot donar el pas.

Jo he escrit en el camp "Assumpte: Vull la independència de Catalunya"

Molt Honorable President,

Com a ciutadà de Catalunya, estic cansat.

Estic cansat  de llevar-me cada matí i haver de defensar el que som, la llengua que parlem, la nostra identitat, la nostra manera de veure el món: cansat de no ser ciutadà d’un país normal.

Tenim un munt de preocupacions de tipus econòmic, laboral, social, familiar... com qualsevol altre ciutadà europeu.

Però, a més de tot això, els catalans hem de passar-nos el dia resistint les actuacions de l’estat del qual formem part. Un estat en el que no ens reconeixem. Un estat que inverteix els recursos generats amb el nostre treball i el nostre esforç en intentar que deixem de ser el que som.

Un estat on la nostra llengua no és important, perquè ja en parlem una altra i per tant no cal.

Un estat on una força política que és minoritària a casa nostra, pot desmuntar un sistema recolzat per la majoria, amplament representada en el Parlament, basant-se en lleis que no persegueixen el bé comú ni la convivència sinó la substitució d’una identitat per una altra. Un estat on els tribunals de justícia emeten sentències que contradiuen de manera conscient la voluntat expressada pels ciutadans de Catalunya en les diferents eleccions i referèndums.

Estic cansat, President.

Les energies que hem d’esmerçar cada dia en defensar-nos, vull utilitzar-les en construir un país millor.

Aquest escrit té com a objectiu demostrar que, si vostè dóna el pas, la majoria dels ciutadans de Catalunya el recolzarem.

Li demano que faci pública la data de la consulta sobre la Independència o que insti el Parlament a declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Qualsevol de les dues vies provocarà que la Transició Nacional deixi de ser un afer intern de l’estat espanyol a ulls de la comunitat internacional, i passi a ser un assumpte de Dret Internacional.

Jo, el sota-signant, em comprometo a recolzar-lo i donar-li suport posant-me a la seva disposició per tal d’aixecar aquest país en allò que se m’encomani.

Pel futur de Catalunya.

Dono suport a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics 2020

No, no és que aquest bloc hagi estat hackejat (encara) o que ningú m’estigui obligant a escriure això. Parlo seriosament.

Com que estic convençut que els catalans hem emprés un camí sense retorn cap a la llibertat del nostre país, i com que sóc conscient que la Declaració d’Independència de Catalunya tndrà lloc entre aquest any 2013 i el proper, res no em faria més il·lusió que veure la delegació catalana desfilar en l’estadi olímpic del país veí, a la seva capital Madrid, en la inauguració dels Jocs Olímpics 2020.

I friso anticipadament per la emoció de sentir Els Segadors en aquell estadi cada cop que un dels nostres atletes aconsegueixi una victòria.

Penso que seria tota una mostra de bon veïnatge que tots nosaltres, independentistes convençuts de tot Catalunya, manifestéssim el nostre ple suport als nostres estimats veïns en les seves aspiracions d’allotjar els Jocs de 2020, uns Jocs on Catalunya participarà ja sens dubte com a membre de ple dret.

Per això, companys i companyes, us demano que m’acompanyeu en aquest suport explícit als Jocs de Madrid 2020.

El pla B és la DUI

 Encara que molts no se n’hagin adonat, ni a casa ni a fora, els catalans acabem d’aconseguir una victòria decisiva en una de les batalles més importants en el camí cap a la independència.

Fa cinc dies que s’ha constituït el Parlament de Catalunya, d’acord amb el que els catalans vàrem votar el passat 25 de novembre, i fa dos dies de la investidura del President Mas.

La importància d’aquest fet és que avui tenim un Parlament legítimament constituït, sorgit d’unes eleccions lliures i reconegudes de manera oficial fins i tot per l’estat espanyol. Un fet que pot ser cabdal més endavant.

Després de l’acord de govern entre CiU i ERC, la reacció de la caverna ha estat com sempre visceral, amb amenaces des del govern espanyol d’ofegar econòmicament Catalunya o d’usar tots els mitjans que permet la llei per aturar la celebració de la consulta. Es van quedar desconcertats un cop més perquè en el seu mapa mental això de la consulta sobre la independència és un invent d’Artur Mas per tapar casos de corrupció. Ells van inventar-se aquest argument per negar que van ser dos milions de persones que vam sortir al carrer els qui vam empènyer Mas a posar-se al capdavant. I de tant repetir-lo ells mateixos se l’han acabat creient.

Avui, quan comencen a digerir aquest acord que pensaven que no es produiria, el discurs està canviant. Ara el que toca dir és “el referèndum no es farà”.

Va començar Pedro J. Ramírez (us deixo el seus dos tuits del dia 18 de desembre, on amb una hora de diferència entre un i l’altre s’aprecia aquest canvi de discurs)

I aquesta és ara la línia adoptada pel Partido Popular. Fins i tot, Alícia Sánchez-Camacho ha fet servir aquest argument en el debat d’investidura del President: “la consulta no es farà perquè és il·legal”

Què els fa sentir-se tant segurs? Dues coses: Que ells tenen encara la clau de la caixa (de moment) i que la Constitución española -aquella mena de cosa indissoluble que regeix les lleis físiques de l’Univers- té un article que ja es va escriure amb la finalitat d’evitar que un dia Catalunya o Euskadi volguessin decidir res de debò elles soles. El famós article 155, que ara està en boca de Rosa Díez des de que es lleva fins que se’n va a dormir.

Aquest article diu això:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Tant l’incompliment del dèficit, que podria implicar una intervenció de l’autonomia catalana, com aquest article 155 que directament ho permet, són la fusta de salvació d’Espanya segons sembla.

Doncs no. La constitució del Parlament i la investidura del President Mas són l’antídot. Si mai es decidissin a intentar intervenir o suspendre l’autonomia de Catalunya, aquest Parlament, legítimament constituït d’acord amb les lleis vigents a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb totes les garanties democràtiques, amb una altíssima participació en les eleccions i amb una representació plural, podria fer en qualsevol moment una Declaració Unilateral d’Independència (la DUI), a l’estil de la que van fer els Estats Units d’Amèrica el 4 de juliol de 1776 (només per posar un exemple).

A partir d’aquell moment, la independència de Catalunya deixa de ser un afer intern de l’estat espanyol i passa a ser un afer de dret internacional, la qual exigirà que es celebri el referèndum, en aquest cas de ratificació de la decisió presa pel Parlament.

Aquí rau doncs la importància d'aquesta batalla que venim de guanyar.

Així doncs amb l’aplicació de l’article 155, només aconseguiran accelerar el procés. 

A mi ja em va bé.